El gener ha estat un mal mes per
les borses, però ha estat pitjor per
als treballadors i treballadores. Als
EUA hi ha hagut més
acomiadaments que contractacions
(17.000 ocupacions menys) per primera
vegada en 4 anys. El
creixement d’aquest país ha passat
del 4,9% el tercer trimestre de 2007
al 0,6% en el quart, una frenada en
sec. Probablement, tant els EUA
com l’Estat espanyol podrien estar
en recessió (2 trimestres seguits
amb creixement negatiu) abans
d’acabar l’any, però els
acomiadaments i les no renovacions
de contractes ja han començat. El
sector financer dels EUA no s’ha
recuperat ni amb una retallada
dràstica d’interessos als EUA, del
4,25% al 3% en 10 dies, que hauria
de ser “mà de sant”(diners barats
per als especuladors) si la crisi no
fos tan profunda. Fa 6 mesos d’allò
que anomenen “injeccions de
liquiditat en el sistema bancari”,
mentre augmenta la inflació i les
autoritats monetàries animen
l’esperança que noves bombolles
amaguin l’actual, com ja va passar
el 2001, quan la bombolla
immobiliària i les despeses de la
“guerra contra el terror” van tapar
la crisi de les empreses “.com”.

El
regal fiscal del govern Bush,
equivalent a un 1% del PIB (com la
quantitat que va arribar a rebre
anualment l’Estat espanyol de fons
europeus), ha estat contestat per
analistes que afirmen que no soluciona
ni un mes dels i les
hipotecades amb problemes. I un
altre dic de contenció de la crisi
s’està trencant. Si primer van ser
les hipoteques subprime i la seva
disseminació en títols, si després va
ser el descrèdit de les agències de
qualificació de deute que treballaven
a comissió dels bancs i que -com
l’auditora Arthur Andersen, que va
amagar el fenomenal frau de
l’empresa ENRON – van permetre
vendre hipoteques ruïnoses, ara
amenacen de fallida les
anomenades “monoline” o
companyies asseguradores
d’emissions de bons (protegeixen
bons subprime per 537.000.000.000
de dòlars). Si aquestes cauen,
cauen a continuació els principals
bancs nord-americans, perquè un
munt de pèrdues amb assegurança
deixen de tenir-ne i es converteixen
en el que realment són: pèrdues.
Sembla que ha fracassat l’intent
d’aguantar les asseguradores
mitjançant els mateixos bancs que
en necessiten els diners. En caure
les borses també s’han reduït les
pensions dels plans de pensions
privats.

L’Estat espanyol

A l’Estat espanyol hi ha 132.378
desocupats més (98.194 del sector
serveis, 9.714 de la indústria i 8.930
de la construcció). 441.700 famílies
tenen aturats tots els membres en
edat de treballar. La patronal
immobiliària de l’Estat espanyol ha
anunciat la possibilitat de mig milió
de desocupats més per aquest any
que vindran de la construcció i
sectors connectats. El govern Zapatero,
seguint l’estela de Bush per
la dreta, ha promès un descompte
fiscal de 400 euros. No només
s’apunta a la política de la dreta de
reduir impostos i reduir també el seu
caràcter progressiu (que pagui més
qui guanya més) sinó que davant
una crisi que reduirà els ingressos
de les administracions i augmentarà
les necessitats humanes, accelera
l’espiral de reducció de serveis
públics. Stiglitz, nobel d’economia i
assessor de Sarkozy i de Zapatero,
suposadament preconitza un programa
socialdemòcrata:
reforçament del subsidi d’atur,
augment de la despesa pública social,
augment dels pressupostos
educatius i evitar els desnonaments.
Avisa contra les retallades fiscals
com les de Bush i Zapatero, perquè
precisament van contra l’augment
de la despesa pública social i educativa.

Reaccionem davant una
situació greu

Fins i tot el Fons Monetari Internacional
(FMI), que en les crisis
anteriors de països pobres ha estat
pel desmantellament del sector
públic, preconitza ara un augment de la despesa pública. Però no ens
enganyem: el sistema financer, i
sectors especulatius com la patronal
immobiliària a l’Estat espanyol,
volen els diners dels impostos per
pagar els seus deutes, i aquestes
operacions necessiten revestir-se de
suposades ajudes als treballadors i
treballadores per amagar-les. Les
empreses industrials i de serveis ja
estan reduint plantilles, mentre el
govern, la patronal, les direccions
dels sindicats majoritaris i els mitjans
de comunicació amaguen la
gravetat de la situació per dificultar
la presa de consciència dels
treballadors i treballadores i per
encoratjar falses sortides
reformistes.

La situació als EUA és
l’exemple que no s’ha d’imitar:
s’estan produint centenars de milers
de desnonaments i milers
d’acomiadaments sense que hi hagi
cap resposta sindical i política. I d’un
en un no som res. Una vegada
acomiadats/des, ens allunyen dels
centres de treball, on rau la nostra
força, units amb els companys i
companyes i amb la possibilitat de
parar la producció i controlar els
mitjans de producció.