A mesura que han passat els dies, els dubtes que teníem respecte al projecte constituent d’Arcadi Oliveres i Teresa Forcades s’esvaeixen. Pren cos tot el que hi ha darrera del projecte, més enllà de la crida a la unitat inicial. Des de la modèstia, però també la força que ens dona haver vingut impulsant un front d’esquerres des de fa anys i havent-ho demostrat reiteradament amb la nostra participació a diferents variants (com Lluita Internacionalista hem participat d’Iniciativa Internacionalista, Des de Baix, Anticapitalistes i CUP-Alternativa d’Esquerres), volem aprofundir en les diferències que tenim amb la proposta que es fa.

Arcadi afirma que “combrega amb la CUP” però que “Amb les propostes d’Iniciativa també hi estic bastant d’acord.” Passa de puntetes sobre el que li agrada d’IC-EUIA, i el que no. No és secundari, ja que IC-EUIA ha estat dos cops en el tripartit català, en el de la ciutat de Barcelona, ... Està d’acord amb les privatitzacions de l’Ajuntament impulsades des de la regidoria d’IC-EUIA?, amb en Saura dirigint els Mossos? Amb el Pacte del Tinell que va fonamentar les bases de la LEC?... O amb IU a Andalusia enviant la guàrdia civil a l’ocupació jornalera de Somonte o a Las Turquillas?. Imaginem que no, però resulta que tant aquestes d’IU, com aquelles aplicacions pràctiques de la política d’IC-EUiA van ser enfrontades al carrer. El que no es pot fer és a la nit animar a rodejar el Parlament i al matí posar distància amb els qui ho han fet... cal triar.

I segueix l’Arcadi recordant “que fa uns mesos companys d’ICV i de la CUP em van preguntar què faria per a les eleccions. ’Demanar-vos que aneu junts’. els vaig dir. No va poder ser, però aquest és el leitmotiv que tinc. Hi ha gent que tampoc no té gaires discrepàncies entre uns i altres.” (aquesta i cites anteriors: Vilaweb, 12/04/2013). Nosaltres no som la CUP: ens vam incorporar quan l’hi van afegir “Alternativa d’Esquerres” i som part de les CUP-AE. Ho vam fer perquè compartíem amb ells el mateix cantó de la barricada entre Saura i els reprimits a les manifestacions, entre Dolors Camats votant la integració de les escoles concertades en el sistema públic educatiu i els qui feien vaga contra la LEC, entre Imma Mayol privatitzant els menjadors de les bressol o Parcs i Jardins i els treballadors, treballadores i mares i pares que s’hi enfrontaven; o avui, entre Tejedor a l’Ajuntament del Prat de Llobregat i els aturats que li exigeixen un pla d’ocupació... estem del cantó dels qui van patir i estan patint les mesures d’IC-EUIA, perquè IC-EUiA és un partit de govern.

No és problema de voler o no la unitat, sinó per a què la volem. IC-EUiA, l’ha acceptat amb ERC, amb PSC –i en el cas d’aspectes de la LEC, fins i tot amb CiU-, ha estat durant desenes d’anys la pota esquerra del sistema, fins i tot ara en la declaració de sobirania del Parlament, condicionant la consulta a la legalitat i al marc europeu de l’hipotètic estat català... És un tipus d’unitat, com la que abans va impulsar el PSUC o el PCE acceptant el marc monàrquic. Aquesta és la unitat per a la reforma del sistema: ara la reforma de la reforma. Nosaltres, justament vam donar suport a la CUP, no només pel cantó de la barricada que havia vingut prenent anteriorment, sinóper la seva voluntat rupturista amb l’estat i amb el sistema que plasmava en la independència i en la ruptura amb la UE. I, sí, creiem que la CUP s’equivoca quan no ha vist fins ara el ser el motor per unir més forces per aquesta ruptura. Però la proposta del “procés constituent” és barrejar aigua i oli, amb la consciència –perquè ja ha estat experimentada per la història- de que el resultat queda reflectit en la dita castellana del“abrazo del oso”. És buscar la manera d’anestesiar els aspectes rupturistes per portar-los a la reforma.

No creiem sigui cap casualitat. Entra en les resolucions de l’Assemblea estatal d’IU –el referent català actual de la qual és EUiA- de desembre passat on encara es reclamen del pacte constitucional de la Transició com quelcom que ha estat traït per mandat dels mercats... i plantegen com a solució les reformes de les institucions burgeses amb un seguit de processos constituents per la III República, per una UE “re fundada” sobre la base del “pacte fundacional de la UE de redistribució de la riquesa”… És la re fundació periòdica a que ens te acostumats el PCE cada cop que se li exhaureix el seu potencial electoral: primer va ser fundant IU amb el mateix discurs que ara (aquí va ser IC impulsat pel PSUC), i quan aquest també toca fons -o li surt competidor per l’esquerra-, després d’haver-lo malgastat governant pel capital, tornem a una altre re fundació per a que res canviï.

Com llavors, mentre tant, han anat sorgint alternatives davant la seva política. Llavors se les va empassar en un batibull de corrents internes que no tenen dret a expressió electoral… ara vol repetir, com a Galiza on a les darreres eleccions autonòmiques va crear AGE (ajuntant EU-IU amb ANOVA de Beiras) amb un programa ven instal•lat en el marc de la UE i, amb ell, hipotecat als mercats que diu combatre.

Però en el cas d’IC-EUIA calien cares noves per a posar-lo en marxa ja que el pes dels tripartits fa difícil creure en canvis que vinguin d’ells. Però el pla és el mateix, com van declarar Camats i Herrera a l’acabar la X Assemblea d’IC-EUIA a Viladecans: l’objectiu és impulsar un “procés constituent” per crear un "nou subjecte polític" que sumi partits i moviments socials on “IC sigui el tronc” –va dir Herrera-. L’exemple que posava Camats en la mateixa entrevista, el coneix be l’Arcadi ja que també llavors hi va participar: "El PSUC, en moments molt més difícils, va ser capaç de construir espais unitaris com l’Assemblea de Catalunya". El que no ens recorda és que en aquest gran front van entrar des del PSUC a ERC o… Unió Democràtica, i va acabar amb les primeres eleccions de la transició després d’haver donat plegats el sí a la monarquia borbònica, avalant la reforma del franquisme. Avui, com llavors, com amb la fundació d’IU o d’IC, l’objectiu del reformisme es repeteix: encotillar la ruptura dins el sistema aprofitant electoralment el seu impuls. En això les paraules de Teresa Forcades són aclaridores quan deixa lloc en el seu projecte a persones nacionalistes de dretes –entrevista a l’Ara-, perquè imaginem que ningú de dretes està per trencar amb el sistema. L’Arcadi ho fa més subtilment quan diu “Hi ha dos eixos, el nacional i el social. El primer està encarrilat amb l’Assemblea Nacional Catalana, per la qual cosa potenciarem més el social” (Entrevista El Pais, 16 de abril de 2013). No creiem que calgui assenyalar el pesos polítics actuals a l’ANC, potser n’hi hagi prou amb recordar la foto de la rebuda que els va fer Mas. Una cosa és portar allà les propostes, i una de diferent considerar el tema“encarrilat”: o cal recordar també que hi poden haver contradiccions entre el tema nacional i el social?. Perquè malgrat Oliveres no ho esmenti hi ha diferents interessos de classe i per exemple l’ANC està impulsant el nou estat dins la UE -per pressions, entre d’altres, de petits empresaris-, i això condiciona la sortida social. Casualment, això és el que proposa IC-EUIA, però no el que diu la CUP-AE que està pel trencament amb la UE.

Donar per bo el marc capitalista en el tema nacional, xoca molt aviat amb el tema social. Què es fa amb aquests pressupostos que ha de presentar ara la Generalitat? S’accepten les retallades o es paguen els interessos del deute? Per mantenir-se a la UE, cal pagar o renegociar-lo, o el que és el mateix, respectar el pagament augmentant el dèficit -amb el conseqüent increment de control i restriccions-, com repeteix Herrera. Perquè per a no tenir retallades, l’únic camí avui és no pagar els interessos d’enguany i destinar aquests diners a la gent. Està clar que donat que no es qüestiona el caràcter de classe de la proposta de l’ANC, queda que les CUP-AE acceptin el marc europeu, tot tenint clar que fins i tot la nacionalització de la banca i el no pagament del deute il•legítim (?), queden subjectes –diuen la Teresa i l’Arcadi que per a no ser “utòpics”- a que es “perfili” ja que “... sabem que no podem fer-ho ara, sinó que cal treballar perquè una majoria social hi doni suport. Evidentment, el poder de la Generalitat respecte als bancs i la Unió Europea és molt petit. Necessitem més poder polític. Les propostes que fem seran matisables o ampliables en la discussió que farem els propers mesos amb la ciutadania.” I fins que tinguem més poder polític o l’estat català independent? Imaginem que caldrà explicar als i les treballadores, als aturats,... que han de seguir retallant-se i pagant. Una proposta trista en el paper i sobretot cruel amb els i les treballadores, els qui tenen urgència en pal•liar necessitats. Perquè són ells i elles els qui ens han ensenyat el camí: quan en una família has de triar entre el menjar dels fills i la lletra de l’hipoteca, aquesta no es paga, i després es lluita contra el desnonament.

Esperem que l’altre camí d’unitat, el de començar pels qui avui s’han perfilat com oposats al sistema actual, les CUP-AE, les CAV i d’altres opcions anticapitalistes que han anat guanyant espai entre les classes populars en els darrers temps –i que per això, vol empassar-se el projecte constituent-, vegin que en les seves mans està la unitat de l’esquerra, la de la lluita. Que perfilin un parell d’eixos d’aquesta unitat (un de cada aspecte, per la qual cosa nosaltres proposàvem el de l’autodeterminació ja –sense condicionants de cap tipus- i el de la ruptura amb els mercats, amb la UE, de l’altre) i al voltant dels quals sí s’agrupin des de companys d’IC-EUIA a lluitadors independents que honestament vulguin aquesta ruptura avui necessària.