El 17 de juny es va fer al Parlament de Catalunya un necessari
homenatge a Andreu Nin, segrestat el 16 de juny del 37 i
posteriorment torturat i assassinat pels estalinistes. L’acte estava
organitzat per la Fundació Andreu Nin i el diputat del POR a ICVEuiA,
David Companyon. Després d’unes paraules de la Presidenta
del Parlament de Catalunya i de la Fundació Andreu Nin, Teresa
Carbonell, l’historiador Pelai Pagès va fer una àmplia exposició de
la vida del dirigent revolucionari. També van intervenir representants
dels grups parlamentaris ERC, PSC, IC/EuiA i la CUP, els sindicats
CCOO, UGT i CGT, i diverses organitzacions polítiques (PCC, PSUCViu,
POR, Revolta Global, Lluita Internacionalista i En Lluita).

Algunes intervencions van ser dures d’empassar. Tothom
reivindicava la figura de Nin. També els qui en la seva acció d’avui
obstaculitzen qualsevol política revolucionària. I fins i tot els qui
parlaven en nom de les organitzacions que el van detenir, segrestar
i torturar: les que el van matar i també les que van callar. Certament
van condemnar el fet, per «ignominiós», però desfigurant-ne el sentit
polític. Es van repetir tòpics com que Nin va ser víctima de la
«intransigència» i la «falta de diàleg», d’una «política fratricida», del
sectarisme «d’uns i dels altres», de la puresa i la intolerància dels qui
defensaven la URSS i la revolució per sobre de tot. O d’altres, com
que la Guerra Civil es va perdre pels «desacords» i els «dogmatismes»
dins de l’esquerra, que van culminar en els Fets de Maig.