A mesura que han passat els
dies, els dubtes que teníem
respecte al projecte
constituent d’Arcadi Oliveres i
Teresa Forcades s’esvaeixen.

Pren cos tot el que hi ha
darrera del projecte, més enllà
de la crida a la unitat inicial.
Des de la modèstia, però
també la força que ens dona
haver vingut impulsant un
front d’esquerres des de fa
anys i havent-ho demostrat
reiteradament amb la nostra
participació a diferents
variants (com Lluita Internacionalista
hem participat
d’Iniciativa Internacionalista,
Des de Baix, Anticapitalistes i
CUP-Alternativa d’Esquerres),
volem aprofundir en les
diferències que tenim amb la
proposta que es fa.

Arcadi afirma que «combrega
amb la CUP» però que «Amb les
propostes d’Iniciativa també hi estic
bastant d’acord.» Passa de
puntetes sobre el que li agrada
d’IC-EUIA, i el que no. No és
secundari, ja que IC-EUIA ha estat
dos cops en el tripartit català, en el
de la ciutat de Barcelona, ... Està
d’acord amb les privatitzacions de
l’Ajuntament impulsades des de la
regidoria d’IC-EUIA? Amb en Saura
dirigint els Mossos? Amb el Pacte
del Tinell que va fonamentar les
bases de la LEC? O amb IU a Andalusia enviant la guàrdia civil a
l’ocupació jornalera de Somonte o
a Las Turquillas? Imaginem que no,
però resulta que tant aquestes d’IU,
com aquelles aplicacions pràctiques
de la política d’IC-EUiA van ser
enfrontades al carrer. El que no es
pot fer és a la nit animar a rodejar
el Parlament i al matí posar
distància amb els qui ho han fet...
cal triar.

I segueix l’Arcadi recordant «que
fa uns mesos companys d’ICV i de
la CUP em van preguntar què faria
per a les eleccions. ‘Demanar-vos
que aneu junts’. els vaig dir. No va
poder ser, però aquest és el leitmotiv
que tinc. Hi ha gent que
tampoc no té gaires discrepàncies
entre uns i altres.» (aquesta i cites
anteriors: Vilaweb, 12/04/2013).
Nosaltres no som la CUP: ens vam
incorporar quan l’hi van afegir «Alternativa
d’Esquerres» i som part
de les CUP-AE. Ho vam fer perquè
compartíem amb ells el mateix cantó
de la barricada entre Saura i els
reprimits a les manifestacions, entre
Dolors Camats votant la
integració de les escoles
concertades en el sistema públic
educatiu i els qui feien vaga contra
la LEC, entre Imma Mayol
privatitzant els menjadors de les
bressol o Parcs i Jardins i els
treballadors, treballadores i mares i
pares que s’hi enfrontaven; o avui,
entre Tejedor a l’Ajuntament del Prat de Llobregat i els aturats que li
exigeixen un pla d’ocupació...
estem del cantó dels qui van patir i
estan patint les mesures d’ICEUIA,
perquè IC-EUiA és un partit
de govern.

No és problema de voler o no
la unitat, sinó per a què la volem.
IC-EUiA, l’ha acceptat amb ERC,
amb PSC –i en el cas d’aspectes
de la LEC, fins i tot amb CiU-, ha
estat durant desenes d’anys la
pota esquerra del sistema, fins i tot
ara en la declaració de sobirania
del Parlament, condicionant la consulta
a la legalitat i al marc europeu
de l’hipotètic estat català.(trec
punts suspensius) És un tipus
d’unitat, com la que abans va impulsar
el PSUC o el PCE acceptant
el marc monàrquic. Aquesta és la
unitat per a la reforma del sistema:
ara la reforma de la reforma.
Nosaltres, justament vam donar
suport a la CUP, no només pel cantó
de la barricada que havia vingut
prenent anteriorment, sinó per la
seva voluntat rupturista amb
l’estat i amb el sistema que
plasmava en la independència i en
la ruptura amb la UE. I, sí, creiem
que la CUP s’equivoca quan no ha
vist fins ara el ser el motor per unir
més forces per aquesta ruptura.
Però la proposta del «procés
constituent» és barrejar aigua i oli,
amb la consciència –perquè ja ha
estat experimentada per la història de que el resultat queda reflectit en
la dita castellana del «abrazo del
oso». És buscar la manera
d’anestesiar els aspectes
rupturistes per portar-los a la reforma.
No creiem que sigui cap
casualitat. Entra en les resolucions
de l’Assemblea estatal d’IU –el
referent català actual de la qual és
EUiA- de desembre passat on encara
es reclamen del pacte constitucional
de la Transició com quelcom
que ha estat traït per mandat dels
mercats... i plantegen com a solució
les reformes de les institucions
burgeses amb un seguit de
processos constituents per la III
República, per una UE «re fundada
» sobre la base del «pacte
fundacional de la UE de
redistribució de la riquesa»… És la
re fundació periòdica a que ens te
acostumats el PCE cada cop que
se li exhaureix el seu potencial electoral:
primer va ser fundant IU amb
el mateix discurs que ara (aquí va
ser IC impulsat pel PSUC), i quan
aquest també toca fons -o li surt
competidor per l’esquerra-,
després d’haver-lo malgastat
governant pel capital, tornem a una
altre re fundació per a que res
canviï.

Com llavors, mentre tant, han
anat sorgint alternatives davant la
seva política. Llavors se les va
empassar en un batibull de corrents
internes que no tenen dret a
expressió electoral… ara vol repetir,
com a Galiza on a les darreres
eleccions autonòmiques va crear
AGE (ajuntant EU-IU amb ANOVA
de Beiras) amb un programa ven
instal·lat en el marc de la UE i, amb
ell, hipotecat als mercats que diu
combatre.

Però en el cas d’IC-EUIA calien
cares noves per a posar-lo en
marxa ja que el pes dels tripartits fa
difícil creure en canvis que vinguin
d’ells. Però el pla és el mateix, com
van declarar Camats i Herrera a
l’acabar la X Assemblea d’IC-EUIA
a Viladecans: l’objectiu és impulsar
un «procés constituent» per crear
un «nou subjecte polític» que sumi
partits i moviments socials on «IC
sigui el tronc» –va dir Herrera-.

L’exemple que posava Camats en
la mateixa entrevista, el coneix be
l’Arcadi ja que també llavors hi va
participar: «El PSUC, en moments
molt més difícils, va ser capaç de
construir espais unitaris com
l’Assemblea de Catalunya». El que
no ens recorda és que en aquest
gran front van entrar des del PSUC
a ERC o… Unió Democràtica, i va
acabar amb les primeres eleccions
de la transició després d’haver
donat plegats el sí a la monarquia
borbònica, avalant la reforma del
franquisme. Avui, com llavors, com
amb la fundació d’IU o d’IC,
l’objectiu del reformisme es
repeteix: encotillar la ruptura dins
el sistema aprofitant
electoralment el seu impuls. En
això les paraules de Teresa
Forcades són aclaridores quan
deixa lloc en el seu projecte a persones
nacionalistes de dretes –entrevista
a l’Ara-, perquè imaginem
que ningú de dretes està per trencar
amb el sistema. L’Arcadi ho fa més
subtilment quan diu «Hi ha dos
eixos, el nacional i el social. El primer
està encarrilat amb l’Assemblea
Nacional Catalana, per la qual cosa
potenciarem més el social» (Entrevista
El País, 16 de abril de 2013).

No creiem que calgui assenyalar el
pesos polítics actuals a l’ANC,
potser n’hi ha prou amb recordar la
foto de la rebuda que els va fer Mas.
Una cosa és portar allà les propostes,
i una de diferent considerar el tema
«encarrilat»: o cal recordar també
que hi poden haver contradiccions
entre el tema nacional i el social?.
Perquè malgrat Oliveres no ho
esmenti hi ha diferents interessos de
classe i per exemple l’ANC està
impulsant el nou estat dins la UE -
per pressions, entre d’altres, de petits
empresaris-, i això condiciona la
sortida social. Casualment, això és
el que proposa IC-EUIA, però no el
que diu la CUP-AE que està pel
trencament amb la UE.

Donar per bo el marc capitalista
en el tema nacional, xoca molt aviat
amb el tema social. Què es fa amb
aquests pressupostos que ha de
presentar ara la Generalitat?
S’accepten les retallades o es paguen
els interessos del deute? Per
mantenir-se a la UE, cal pagar o
renegociar-lo, o el que és el mateix,
respectar el pagament augmentant
el dèficit -amb el conseqüent
increment de control i restriccions-,
com repeteix Herrera. Perquè per a
no tenir retallades, l’únic camí avui
és no pagar els interessos d’enguany
i destinar aquests diners a la gent.

Està clar que donat que no es
qüestiona el caràcter de classe de
la proposta de l’ANC, queda que les
CUP-AE acceptin el marc europeu,
tot tenint clar que fins i tot la
nacionalització de la banca i el no
pagament del deute il·legítim (?),
queden subjectes –diuen la Teresa i
l’Arcadi que per a no ser «utòpics»-
a que es «perfili» ja que «... sabem
que no podem fer-ho ara, sinó que
cal treballar perquè una majoria social
hi doni suport. Evidentment, el
poder de la Generalitat respecte als bancs i la Unió Europea és molt
petit. Necessitem més poder
polític. Les propostes que fem
seran matitzables o ampliables
en la discussió que farem els
propers mesos amb la
ciutadania.» I fins que tinguem
més poder polític o l’estat
català independent? Imaginem
que caldrà explicar als i les
treballadores, als aturats,... que
han de seguir retallant-se i
pagant. Una proposta trista en
el paper i sobretot cruel amb
els i les treballadores, els qui
tenen urgència en pal·liar
necessitats. Perquè són ells i
elles els qui ens han ensenyat
el camí: quan en una família has
de triar entre el menjar dels fills
i la lletra de l’hipoteca, aquesta
no es paga, i després es lluita
contra el desnonament.

Esperem que l’altre camí
d’unitat, el de començar pels
qui avui s’han perfilat com
oposats al sistema actual, les
CUP-AE, les CAV i d’altres
opcions anticapitalistes que
han anat guanyant espai entre
les classes populars en
els darrers temps –i que per
això, vol empassar-se el
projecte constituent-, vegin
que en les seves mans està
la unitat de l’esquerra, la de
la lluita. Que perfilin un parell
d’eixos d’aquesta unitat (un de
cada aspecte, per la qual cosa
nosaltres proposàvem el de
l’autodeterminació ja –sense
condicionants de cap tipus- ii
el de la ruptura amb els
mercats, amb la UE, de l’altre)
i al voltant dels quals sí
s’agrupin des de companys
d’IC-EUIA a lluitadors
independents que
honestament vulguin aquesta
ruptura avui necessària.

M. Esther del Alcázar i
Fabregat.