El naufragi d’una pastera a Lampedusa el passat 3 d’octubre, amb un balanç d’almenys 359 morts, ens ha recordat un drama tan quotidià que normalment passa desapercebut. Al seu blog Fortress Europe, el periodista Italià Gabriele del Grande recull el macabre recompte de morts al Mediterrani, a partir (només) de les notícies publicades a la premsa : des de 1998, almenys 19.372 persones s’han ofegat en pasteres intentant arribar a Europa.

Els morts estan morts, i a sobre hem de suportar que es tornin a ofegar en les llàgrimes de cocodril dels dirigents europeus. El president de la Comissió Europea, Durao Barroso, es diu consternat, però la veritat és que l’única política migratòria de la UE és el control de fronteres. I per això no hi ha retallades: el pressupost de Frontex, l’agència europea que vigila el mar i les fronteres terrestres, ha passat de 6 milions d’euros el 2005 a 84 milions l’any passat. Però al cementiri de Lampedusa ja no hi cap ningú més. Omplir el Mediterrani de patrulleres, helicòpters i balisses no atura la immigració: només fa el viatge més llarg...i més mortífer. «Si no voleu morts, poseu un vaixell Trípoli-Roma», deia una pancarta en la protesta dels veïns de Lampedusa durant la visita a l’illa de Baroso i el primer ministre italià, i Enrico Letta,.

Les portes d’entrada a Europa es fan més petites i més perilloses i, com passa amb el tràfic de drogues, els contrabandistes de joves i treballadors, de famílies senceres que fugen de la fam o la guerra, fan l’agost amb els qui no tenen alternativa. Cada mur que s’aixeca a Europa obre un nou negoci per a les màfies, que es lucren de la desesperació. Fa mal llegir ara frases com «la tragèdia de Lampedusa no desincentiva els immigrants», com si jugar-se la vida en una pastera per arribar a Europa fos una opció, o un esport d’aventura. Però la realitat és que per a la UE només es tracta de construir una fortalesa, d’aixecar murs, d’abordar la immigració com un problema d’ordre públic...

Aquesta política no frena la immigració, però atia la xenofòbia: el discurs que parla de pasteres plenes d’immigrants il•legals que venen a aprofitar-se dels nostres drets és el mateix que justifica les evacuacions dels campaments gitanos, la detenció d’una estudiant de 15 anys en una excursió de l’institut francès per deportar-la a Kosovo, els 58.000 missatges que ha enviat el govern britànic per dir als seus destinataris que han d’abandonar el país... Per competir electoralment amb l’extrema dreta (que es fa forta en les pors de les classes mitjanes i populars) Hollande, Cameron , Letta o Samaràs li fan el joc.

És una llàstima que els mitjans no s’hagin preocupat de donar veu justament als protagonistes d’aquesta història. Gairebé no hem sentit entrevistes amb els supervivents, el relat del seu periple, què els ha portat a pujar a la pastera i qui se n’ha beneficiat.

Només ens ensenyen el trist espectacle de cossos tremolant.

Perquè escoltar-los seria perillós. Si els sentíssim descobriríem que el que ens presenten com a immigrants il•legals, o en el millor dels casos pobres nàufrags indefensos, són en realitat treballadors que venen a guanyar-se la vida, o refugiats que fugen de la guerra o de la persecució política o ètnica.

Els veïns de Lampedusa ho saben i per això s’aboquen (ells sí, cada dia) en la solidaritat, contra una llei (la Bossi-Fini, de l’època amb que Berlusconi governava amb la ultradreta) que amenaça amb penes de presó els pescadors que se’ls trobin i els salvin d’una mort segura al mar. I és justament aquesta solidaritat el que els Hollandes europeus volen evitar a tot preu. No volen que en lloc d’una amenaça els veiem com el que són: els nostres germans de classe, víctimes dels mateixos interessos que destrossen els nostres drets i el nostre futur.

Si poguéssim escoltar els supervivents de Lampedusa, entendríem que per més crisi que hi hagi a Europa i per més policies que es vulguin posar a les fronteres, el que compta són les terribles condicions als seus països d’origen.

N’hi ha que fugen de l’atur i la fam, i paradoxalment arriben a Grècia o a Bulgària, el país més tocat per la crisi de l’euro i el més pobre de la UE. Saben prou bé que a ni a Sofia ni a Atenes hi ha feina, però són els passos per entrar a un nord que –com per a molts joves espanyols o grecs- és l’única esperança. La guerra de Mali, la guerra de Síria, el caos a Somàlia, la repressió a Eritrea, la fam a molts estats Africans farà que continuïn venint. Ahir eren senegalesos a Canàries, avui sirians a Lampedusa.

Llàstima que no els haguem pogut escoltar, perquè aleshores també hauríem descobert que molts dels ocupants de les pasteres són candidats a rebre la protecció internacional d’una Europa que va pel món presumint de garanties democràtiques. Entre les 31.000 persones que han arribat entre gener i setembre a les costes italianes hi ha 7.500 eritreus que fugen de la dictadura, 3.000 somalis que s’escapen de la violència.... i 7.500 sirians refugiats de g u e r r a .

L’ E u r o p a democràtica no dóna visats als demandants d ’ a s i l : n o m é s t e n e n l’alternativa de jugar-se la vida en una pastera que els porti fins a una frontera de la fortalesa.

Els qui arriben vius no poden demanar protecció perquè es topen amb la les lleis d’estrangeria i la deportació automàtica a qualsevol país del nord d’Àfrica que estigui prou untat per fer de policia de les fronteres d’Europa. L’Europa que s’omple la boca denunciant les atrocitats químiques d’Al-Assad tanca la porta als qui se n’escapen.

Almenys es podrien estalviar les llàgrimes de cocodril.