El 24 de novembre Estats Units i l’Iran signaven a Ginebra un tractat provisional segon el qual Teheran congelarà durant 6 mesos els seu programa nuclear a canvi d’un alleujament de les sancions. En aquest període es podrà negociar un acord definitiu. El pacte té l’aval de l’alta representant de la política exterior europea, Catherine Ashton, i dels ministres d’exteriors de Rússia, França, Alemanya, Regne Unit i Xina.

Israel posa el crit al cel. Com sempre, fomenta el discurs de la por, més encara quan la lluita dels pobles de la regió ha fet trontollar el seu marc d’estabilitat. Però per darrere de tota la xerrameca, Obama va fent la feina: sense armes nuclears a l’Iran (i sense armes químiques a Síria) res pot fer ombra al sisè exèrcit més gran del món. I en el fons queda una pregunta que no té cap resposta justificable: perquè Israel pot tenir armament nuclear fora de tot control internacional.... i l’Iran ha de cedir si no vol que l’ofeguin les sancions? Tot el dispositiu imperialista està treballant per aconseguir que Israel -un dels quatre països del món que no ha ratificat el tractat de no proliferació nuclearcontinuï sent l’única potència nuclear al Pròxim Orient, una zona estratègica del planeta.

Per què l’Iran accepta les condicions de l’imperialisme? La resposta és en clau interna. Les mobilitzacions i el malestar entre la població, derivades de l’impacte econòmic de la crisi capitalista, agreujat per les sancions i la manca de llibertats (després de l’esclafament de la revolta de 2008) podrien fer arribar a l’Iran l’onada revolucionària que sacseja, encara, el Nord d’Àfrica i el Pròxim Orient. L’atur, que ara arriba a l’11’2% (3,5 milions) amenaça de disparar-se. La taxa anual de inflació és del 39%. El rial, la moneda local, ha perdut el 75% de seu valor en divuit mesos. Les exportacions de petroli han passat de 2,5 milions de barrils diaris a 2011 (per valor de 95.000 milions de dòlars) a menys d’un milió (69.000 en 2012). La dada de 2013 serà més baixa encara. Amb l’acord s’alleugen les sancions contra Teheran i la possibilitat de començar a exportar cru.

Però la col•laboració entre el règim dels aiatol•làs i l’imperialisme a la regió porta anys. De fet, l’Iran ha estat determinant per mantenir el govern de l’ocupació americana a l’Iraq de Nuri Al Maliki, que visqué l’exili entre Damasc i Teheran. L’1 de novembre passat el primer ministre iraquià visitava Washington amb el tema de les relacions amb l’Iran a l’agenda i s’oferia a facilitar el darrer tram de negociacions.

L’acord segella la unitat contra la revolució siriana.

Els primers a felicitar-se per l’acord van ser el dictador sirià Bashar al-Assad i els islamistes de Hezbol•lah, la milícia libanesa aliada de Teheran que combat a Síria al costat del règim. També des d’Iraq, Maliki el va saludar com un «gran pas per la seguretat i estabilitat» de la regió. La negociació de l’acord s’ha creuat amb l’amenaça d’atac imperialista a Síria. El teatre dels enfrontaments entre els interessos de l’Iran i els de l’imperialisme pel que fa al règim sirià s’esvaeix i s’evidencia l’acord de fons entre l’imperialisme i els Aiatol•làs: ofegar la lluita del jovent i els treballadors.

Es tanca el cercle i l’imperialisme pacta amb els principals aliats del règim sirià: primer amb Rússia l’entrega de l’arsenal químic sirià per evitar un atac directe; i ara amb l’Iran que renunciï a disputar a Israel l’hegemonia militar a la regió.

Sembla que s’acaben les discrepàncies i certifica el front de «tots» contra el poble de Síria. Al- Assad pot estar tranquil: ningú des de fora s’interposarà en el seu camí. Tampoc és casual que l’altre contraofensiva de la contrarevolució, el cop d’estat d’Egipte que compta amb el suport dels nord-americans i d’Israel, també va comptar amb el suport del règim de Bashar Al Assad.

Amb l’acord entre els Estats Units i L’Iran, el règim de Al Assad té carta blanca per a rebentar la revolució, avui encara més aïllada. Els dies que es signaven els acords, el règim llençava una nova ofensiva a la regió de Qalamun contra les posicions rebels amb el suport de Hezbollah i de les milícies xiïtes iraquianes.

Cal la solidaritat internacional amb la lluita del poble sirià

La revolució siriana s’enfronta amb un govern a qui no ha faltat armament que arriba de la base russa i de l’Iran, mentre s’aplica l’embargament dels Estats Units i la UE contra les forces revolucionàries. L’entrada d’armament provinent de Qatar i l’Aràbia Saudíta, i consentida per Turquia i amb comptagotes, ha estat dirigida a sectors islamistes (Al Nusra i l’Exèrcit islàmic d’Iraq i Síria), que lluiten per objectius totalment aliens a la revolució i han imposat un xoc sectari, que ha portat a enfrontaments amb els comitès locals, l’exercit sirià lliure i els kurds.

Però malgrat aquest brutal aïllament, la resistència del poble sirià contra el règim no s’atura, Possiblement perquè els 150.000 morts i desenes de milers de detinguts, desapareguts i torturats són moltes raons per continuar la lluita. Però l’esquerra internacional, la que s’hauria de posar del costat d’aquest poble contra el tirà, l’imperialisme i el bloc de grans potències que vol estabilitat a qualsevol preu, ha abandonat a aquest poble. Els qui s’identifiquen amb el chavisme ho fan obertament, donant suport al règim assassí. Els PC abonats a les teories conspiratòries, neguen l’existència mateixa de la revolució. I un altre sector diu que no es mulla perquè tot és «molt complicat», que exigeix una revolució «pura» per implicar-se imposant al poble sirià unes condicions que aquesta esquerra no s’aplica en la seva pràctica quotidiana. I amb aquesta política d’uns i altres, l’esquerra siriana està cada dia més aïllada, sense armament i sense suport polític ni material, mentre que l’islamisme va imposant-se sobre el terreny, amb la força que li arriba de fora. Ja n’hi ha prou de silenci còmplice, cal d’una vegada posar en marxa la solidaritat internacional amb el poble de Síria.