La tendència que marquen les europees, amb una pèrdua de 5 milions de vots dels dos grans pilars del règim, el PP i el PSOE, amb un gir a l’esquerra a les urnes, van acabar de convèncer al rei que calia fer el relleu, ara que encara aquests dos partits conserven una àmplia majoria parlamentària per assegurar la transició. A més, a la tardor la barreja successió i la no-consulta a Catalunya és un còctel que de mala digestió. Els altres dos pilars dels Governs de la transició, el CiU i el PNB es veuen superats –o quasi en el cas del PNB- per primer cop per ERC i EHBildu, que són expressió de l’ascens del moviment de ruptura amb l’estat.

La monarquia està en crisi: corrupció a la família reial, safaris multimilionaris en plena crisi, l’estat físic del monarca... però la Monarquia és més que una Casa Reial, són les institucions de l’estat, el poder judicial, els partits centrals del sistema, els militars, la policia i la Guàrdia Civil, tots ells poders més qüestionats que mai. L’estat també es basa en la relació entre les burgesies perifèriques i el règim, i no està al marge de l’esclat de l’exigència popular a Catalunya i una activació d’aquesta exigència a Euskal Herria. Resultats com els de Podem expliquen que la gent n’està cansada de l’escàndol de banquers i l’entrega descarada dels recursos públics a la banca i els empresaris, les reformes laborals i més mesures de la crisi... L’estructura del règim està amenaçada i cal fer un rentat de cara urgent al sistema. El recanvi, és l’intent de separar la nova casa reial dels escàndols i judicis, és l’intent de cercar un nou encaix entre burgesies perifèriques i l’estat central.

Felip VI comptarà amb menys suports (el sí de PP, PSOE i UPyD; l’ abstenció de CiU i PNB, el vot en contra: d’IU i ERC) dels que va comptar el seu pare Joan Carles I (amb el sí de AP, UCD, PSOE, PCE, CiU). El lehendakari Urkullu declarava que era hora de «l’actualització i institucionalització dels drets històrics bascs» i que si es feia, ajudarien a assegurar l’estabilitat institucional. CiU a Catalunya necessita fer equilibris per no deixar de donar la mà al nou monarca mentre ha de protestar contra la negativa de l’Estat a deixar fer la consulta. Però aquests mateixos equilibris obren una nova crisi a CiU amb la possible renúncia de Duran i Lleida.

Manifestacions massives contra la Monarquia

Necessiten fer el relleu ràpidament, sense dilacions, per no donar temps a la resposta popular. El rebuig a la Monarquia podia ser més poderós en aquell 1975- 78, però el pes del PCE i del PSOE en gran mesura i el soroll militar van imposar la por i el rei. Avui, aquelles pors són el passat, el pes dels aparells és menor, i la crisi amplifica el descontentament popular. Així que es va anunciar l’abdicació, va córrer la crida a concentrar- se, des dels partits de l’esquerra, des d’associacions. Les manifestacions arreu van ser massives, les més grans que s’hagin fet contra la Monarquia. La més important a la madrilenya Puerta del Sol que s’omplí de gom a gom, amb desenes de milers de manifestants al crit d’España mañana será republicana. També a Barcelona prop de 15.000 s’aplegaven a la Plaça de Catalunya i en moltes altres localitats. El Govern s’afanya a aprovar la transició, censuren portades com la d’El Jueves, s’ha de fer callar la resposta i coronar ràpidament el príncep Felip.

És el moment de sortir un i altre cop per denunciar la Monarquia, per una ruptura democràtica, però també per la solució dels greus problemes que té la població treballadora i els pobles. Com sempre –com ha passat en les revolucions del Nord d’Àfrica- hi ha qui surt i diu primer consolidar la ruptura democràtica i després ja resoldrem altres temes com les reivindicacions dels treballadors/es i els pobles oprimits.

Però aquesta és la forma en que totes aquestes revolucions s’han anat desgastant i deixen obert el camí a la contrarevolució.

La lluita contra la Monarquia ha de ser sinònim de sortir de la tirania dels bancs i la UE i aplicar mesures com el no pagament del deute i la nacionalització de la banca, que obrin un futur per als treballadors/es; ha d’entroncar amb la tradició del moviment obrer a finals del franquisme, que feia seva la lluita per l’autodeterminació dels pobles; s’ha d’identificar amb la lluita per defensar l’ensenyament i la sanitat pública contra les retallades i també contra els privilegis i el finançament de l’església; amb les solucions al problema del camp i acabar amb les immenses propietats de la terra al sud... Sense continguts, la lluita per la ruptura amb la Monarquia serà estèril i no hi haurà l’energia per aconseguir-la.

Per això diem que són perilloses les formes buides i que miren endarrere per reivindicar la Tercera, no només per què és el número que li pertoca sinó per què la volen com a continuïtat de la Segona. La II República va morir fruit de les pròpies contradiccions que generà: incapaç de resoldre les reivindicacions obreres i populars, va donar lloc a la disjuntiva revolució o contrarevolució. La imatge de la II República es veu engrandida pel final dramàtic i sagnant de la guerra i el feixisme, però la realitat és que la república no donà la terra als camperols, tampoc separà l’església del l’estat, no va garantir les llibertats als pobles oprimits sota l’estat, com tampoc va trobar una sortida a la crisi del capitalisme dels anys 30. La II República va ser una república burgesa, en una època en que la burgesia havia abandonat dècades abans les ànsies revolucionàries i democràtiques.

Per això nosaltres reivindiquem una Federació de Repúbliques, que lluitarem per que siguin socialistes. Diem Federació de repúbliques, perquè rebutgem les falses idees de l’estat federal, que segueixen negant el dret d’autodeterminació, volem pobles que puguin decidir lliurement el seu futur i és des d’aquesta posició d’igualtat i respecte que nosaltres voldríem una àmplia federació o confederació. Necessitem que aquesta república doni resposta als problemes dels treballadors/es, per això lluitarem per que prengui mesures anticapitalistes per sortir de la crisi, i que les impulsi un Govern dels treballadors/es.