El judici es va realitzar el 6 de maig a l’Audiència Nacional. La sentència va sortir el 19. La vaga arriba a un moment difícil. La sentència és un cop contra les il•lusions que s’havien dipositat per a derrotar l’ERO per la via judicial. És una sentència política, doncs la vaga de Panrico és ja un referent per a molts treballadors/ es i joves i han volgut tancar la porta. Els jutges són un instrument de la patronal i el Govern, part d’un aparell d’estat que defensa els interessos de classe de la burgesia. La sentència no és ferma, CCOO i CGT han anunciat recurs.

Sense la vaga, l’ERO hagués estat aprovat -o consentit- per CCOO.

Ara es veu en la sentència, que afirma que: CCOO «va reconèixer l’existència de pèrdues» de l’empresa, «hi ha un acta notarial en la qual CCOO justifica expressament la concurrència de causes » de l’ERO, i «mai CCOO va qüestionar gens sobre la composició i constitució de la comissió i només després de la signatura de l’acord és qüestionada.» I remata: «CCOO ha fet públic un comunicat en el qual admet el desgovern de la planta i l’existència d’actes violents en el centre de Sta.

Perpètua» (ja s’havia advertit a l’assemblea que ho utilitzarien en els judicis i es va demanar que CCOO ho retirés). És a dir, el jutge es permet el luxe de respondre la impugnació de CCOO amb la seva pròpia actuació. Per això deslegitima la demanda de CGT, contra qui no podria utilitzar aquests arguments.

CCOO va intentar desactivar la vaga argumentant que judicialment s’anava a guanyar. Després, al veure que seguia i prenia com a objectiu arribar amb força al judici, va maniobrar per a ajornar-lo esperant esgotar les forces i desconvocar la vaga (votació per urna), però tampoc ho va aconseguir. Ara, amb la sentència en la mà, des de la direcció de CCOO en el comitè d’empresa s’acusa als treballadors de la durada del conflicte («des de desembre ja era qüestionable») i de les il•lusions dipositades en la sentència que ells mateixos van fomentar («més val una negociació dolenta que una bona sentència»), i diu: «els treballadors es van obstinar a arribar al judici quan el que calia haver fet és negociar amb la carta de retirada de la impugnació».

Però les coses són just al revés. 1) Si la vaga és llarga és gràcies a la direcció de CCOO: per l’aïllament al que l’ha sotmès, i per la quantitat de maniobres que ha fet per a evitar arribar al judici. 2) La negociació que proposaven la Generalitat i la direcció de CCOO només buscava avalar els acomiadaments. 3) La vaga ha forçat una sentència que no ha pogut tancar –a diferència de l’ERO o de la negociació proposada- la lluita contra els acomiadaments.

Sense mitges tintes, la sentència afavoreix a l’empresa. Aquesta, segons El País, «aplaudeix que l’Audiència no hagi fallat la nul•litat de l’Expedient.» No obstant això, prohibeix els acomiadaments del 2015 i 16 i considera que els del 2013 i els pendents del 14 no s’ajusten a dret. Així, la lectura que fan els advocats és que els acomiadaments quedarien com improcedents, pel que l’empresa ha d’optar entre readmissió o indemnització. En Sta. Perpètua, a diferència d’altres centres, l’empresa no s’ha animat a aplicar àdhuc cap acomiadament d’aquest any a causa de la vaga. Per això, tot i que la sentència és un cop, els objectius de la lluita contra els acomiadaments segueixen oberts: que els del 2013 i els disciplinaris es reincorporin, i que no puguin aplicar els del 2014.

Del 19 al 25 de maig: Altra setmana de vertigen

L’empresa vol un acord que tanqui el conflicte amb l’acceptació de la derrota per part dels treballadors/es. Per a això convoca al comitè d’empresa el dijous 22 per a imposar l’acceptació de la sentència amb alguna rebaixa en els acomiadaments. És la primera reunió en mesos, a més sense mediació. A la tarda convoca al intercentres (majoria UGT), que una vegada liquidat el conflicte, podia ser el marc ideal per l’aplicació de l’ERO. Per a rematar, CCOO convoca als seus afiliats a Barcelona el divendres 23 per a, aprofitant la posició de debilitat en que quedaven els treballadors, restablir l’autoritat dels seus dos dirigents al comitè d’empresa, per a arribar així al dilluns 26 amb la vaga desconvocada i poder negociar els acomiadaments i la tornada al treball mitjançant un ERTE.

Però l’assemblea del dimecres 21 desarticula el pla, votant ajornar la decisió fins a després de les reunions amb l’empresa i CCOO, i provocant una reacció furibunda de l’empresa contra un comitè que no li lliurava el cadàver de la vaga com estava previst: El dijous 22, l’empresa va mantenir la reducció d’acomiadaments del 40% (50 menys) però va demanar a canvi el cap del comitè de vaga i la potestat d’assenyalar a dit els acomiadaments, advertint a més que no oblidarà els 7 mesos de vaga. També demanava el pacte ràpid d’un ERTE.

Davant de tal xantatge –totalment il•legal-, el propi Álvarez, secretari general de la UGT a Catalunya, demana la intervenció de la fiscalia, el que amenaça amb desestabilitzar l’acord Panrico- UGT, base de l’ERO. CCOO desconvoca la seva reunió que no podia fer altra cosa que reforçar l’exigència de lluita i compromís del sindicat, continuant sense sortir en defensa dels treballadors/ es.

L’assemblea del dissabte ratifica la vaga per 110 vots contra 66.

Vista la situació, l’empresa es desdiu de lo anunciat en la taula però crida a negociacions per a solucionar el conflicte. Intervé la Generalitat que en tot moment ha avalat l’empresa, no només al llarg de tot el conflicte i en la vulneració del dret de vaga, sinó també ara quan l’empresa fa pública la persecució contra el comitè i els activistes. El conseller Felip Puig parla en públic del ‘gest de bona voluntat’ de l’empresa.

L’atac té molt abast, i obre la possibilitat de refer un pla de lluita, amb una gran manifestació contra la persecució sindical que posi als treballadors de Panrico al capdavant de la defensa d’aquests drets. Però la burocràcia de CCOO maniobra de nou. Ara bloquejant la legalització del nou comitè de vaga votat feia setmanes, després d’anunciar els dirigents de CCOO la seva dimissió del mateix en diverses assemblees. Reunions interminables entre el comitè d’empresa (que controla la direcció de CCOO) i el comitè de vaga elegit, i, finalment, la burocràcia no dimiteix. No obstant això, també els nous membres del comitè de vaga són convocats a les reunions amb l’empresa.

Unitat per a seguir la lluita.

Cal veure les possibilitats d’aquestes reunions mantenint la major posició de força possible amb la vaga. Certament l’empresa conta amb una sentència favorable, però probablement tingui problemes de liquiditat per a aplicar els acomiadaments en les condicions que se li fixen; i també precisa un acord per a no allargar la tramitació d’un ERTE per a tornar a posar en funcionament la planta. Així mateix, les declaracions que ha realitzat vulneren els drets sindicals elementals i els obliga a retrocedir. Cal treure noves forces i el compromís de totes les organitzacions del comitè de suport per a redoblar la mobilització i la caixa de resistència.

Després de vuit mesos de lluita sense tot just fissures, la decisió de tornar o no al treball ha de prendre’s segons les forces, però és important que es mantingui la unitat. Defensar aquesta unitat per a continuar la lluita és essencial també per a protegir-se davant les represàlies de l’empresa. No es pot acabar entrant fragmentadament, no només perquè no podrem aconseguir els objectius actuals, sinó perquè no podrem parar l’ofensiva imminent de l’empresa. O es salven els 200 o s’enfonsen els 200. La ruptura de la unitat es va a pagar molt cara amb represàlies de la patronal.

En qualsevol cas, amb o sense vaga, és imprescindible un pla de lluita unitari que inclogui, a més dels acomiadaments, la defensa dels salaris, i que comenci concretant ja les denúncies per vulneració del dret de vaga i persecució sindical contra l’empresa i la Generalitat.