Les europees segueixen sense generar expectatives

La participació segueix sent molt baixa, amb prou feines del 45% (molt lluny de les europees del període del 79 al 87 en què rondava el 70%) i amb pics com el de Madrid que arriben al 51%. A això cal afegir que es dupliquen els vots nuls i en blanc, aconseguint el 4% amb màxims ,com els gallecs, que superen el 5%. Una opció, aquesta última, que reflecteix un sector que tot i participant no troba cap alternativa vàlida. En aquest marc de desconfiança, segueixen sent l’expressió deformada del nivell de consciència d’amplis sectors socials.

Una d’elles que, probablement hagi canviat el perfil de l’abstencionista, ja que el vot prestat que va capitalitzar el PP a 2009 com a rebuig al govern de Zapatero, ara no hagi votat, mentre entren en lliça sectors que abans no van exercir el vot i ara ho fan per opcions noves com Podem.

S’expressa la crisi del règim

Els seus principals valedors centrals, PP i PSOE, perden 5 milions a parts iguals. Per això, i encara que Rajoy faci valer que és un dels pocs partits de govern que segueix al capdavant al seu país, no deixa de ser una victòria pírrica, quan s’enfonsa en els seus bastions de València, Madrid o Illes Balears. La dimissió de Rubalcaba i la crisi galopant que sacseja el PSOE i el PSC, s’intensifica.

Els únics pilars del règim que se salven són justament, els que tracten de cavalcar un dels problemes estructurals del mateix: el tema nacional en ascens. És això el que, contradictòriament, els permet salvar els mobles a les burgesies basca i catalana que són i han estat peces claus de la monarquia. CiU, encara que superat per ERC, perd amb prou feines unes dècimes del percentatge de 2009 –llavors superat pel PSC- i el PNB, guanya unes poques mantenint-se per davant de Bildu.

Gir a l’esquerra… amb límits

No hi ha un gir a la dreta, com ha ocorregut en altres països. Sumant els vots d’UPyD, C’s i Vox, no aconsegueixen els dos milions –i respecte al 2009, l’increment és d’1,3 milions mentre que el PP n’ha perdut 2,5-. Podríem buscar entre les opcions d’extrema dreta (Impulso Social, España en marcha, Democracia Nacional i Falange), però no aconsegueixen ni 50.000, encara que entre ells, Falange Española duplica la seva votació del 2009.

El vot de rebuig al govern i al règim, s’ha expressat en IU, que guanya un milió de vots i en Podem que guanya un altre 1,2. Entre els dos, gairebé el perdut pel PSOE. Si a això sumem partits centrats en temes puntuals, com contra les retallades, el partit pirata, el PACMA, etc… completem els 2,5 milions.

En cap d’aquestes opcions, apareix la ruptura anticapitalista amb la UE dels bancs que ens ha sumit en la misèria. Són variants de la fórmula de la reforma de la reforma que pregona IU –pilar de la monarquia en la transició i cogovern a cop de retallada a Andalusia encara avui-. El millor exemple d’això, Podem, que tenia un programa gairebé calcat al d’IU, amb qui també coincideix en el grup europeu de Tsipras.

També en el tema nacional, el procés se’n va a l’esquerra.

D’un costat portant més gent a les urnes –Catalunya, Euskadi...- respecte al 2009. De l’altre amb ERC com a primera força a Catalunya, per davant de CiU, EH-Bildu a tot just 30.000 vots del PNB, i l’entrada de Compromís a València. A Galícia amb el salt del sector de Beiras acoblat a IU (AGE) que se situa com a tercera força multiplicant per 10 els seus punts, a costa de la reculada del BNG. I com abans, també en aquest terreny les ànsies alternatives expressades en el vot són reconduïdes a les reformes del sistema, tot i que puguin ser percebudes com a més o menys rupturistes en l’àmbit nacional.
En aquest terreny assenyalar l’avenç d’ERC al cinturó industrial, i no sembla que només arrencant vot a CiU: guanya a Sabadell, desplaçant al PSOE de la capçalera, però també puja molt a Rubí o L’Hospitalet, on queda molt per davant de C’s i UPyD en tots els casos, i fins i tot del PP a Badalona.

Per tot això, aquest gir a l’esquerra del conjunt, es queda en les portes de la ruptura, sense encarar l’arrel dels problemes.

Alguns trets del vot d’esquerres El vot d’esquerres el reparteixen entre IU, que gairebé triplica els resultats del 2009, i Podem que passa per davant d’aquella a Madrid, Astúries,.. o fins i tot a Euskadi.

No anem a analitzar la distribució del vot d’IU doncs als seus votants habituals suma el vot de càstig al PP-PSOE, però també perd «per l’esquerra» a favor de Podem.

Aquest vot suma a aquest sector que encara recorda les actuacions institucionals d’IU, un altre agrupat al voltant de la figura mediàtica que ha vingut a ser determinant en la pujada de la candidatura. El ventall de percentatges va del 13,67 a Astúries o l’11,28 a Madrid, al 4,66 a Catalunya, per obtenir una mitjana estatal de gairebé el 8%.

El triomf com a primera força a Rivas Vaciamadrid, o els alts percentatges a Vallecas, Alcorcón o Alcobendas, semblen indicar que recull un vot jove de poblacions eminentment treballadores. Aquest fenomen és molt més feble a Catalunya, on aconsegueix percentatges similars o fins i tot una mica superiors a la mitjana estatal –sense arribar als percentatges de Madrid- en localitats del Vallès potser arrossegant votants de les CAV. A d’altres parts del cinturó industrial, com ara L’Hospitalet, Badalona, El Prat o Viladecans, encara que es supera la mitjana de Catalunya, queda igual o per sota a l’estatal. De conjunt a Catalunya, qui ha fet la campanya de Podem és el Procés Constituent de Forcades i Oliveres, i el seu impulsor Revolta Global. No obstant això, sembla que hi hauria més: apart de les ja citades CAV, potser ha esgarrapat votants de la CUP.

Aquest altre vot lliure semblaria dividit entre EH-Bildu prioritàriament (7000 vots, però menys de la meitat que Iniciativa Internacionalista al 2009), Podem i ERC.

Respecte l’esquerra en ruptura amb la UE, s’obtenen pocs vots. «Per la república, per la ruptura amb la UE» (RRUE) nom sota el qual es presentava el POSI, perd 2000 vots i es manté en el 0,6, y MCR n’aconsegueix 5000 amb el 0,03%, però una vegada més pesa la fragmentació i, de conjunt, la falta d’una alternativa de front rupturista que hagués estat possible.

Alguns trets del vot d’esquerres

El vot d’esquerres el reparteixen entre IU, que gairebé triplica els resultats del 2009, i Podem que passa per davant d’aquella a Madrid, Astúries,.. o fins i tot a Euskadi.

No anem a analitzar la distribució del vot d’IU doncs als seus votants habituals suma el vot de càstig al PP-PSOE, però també perd «per l’esquerra» a favor de Podem.

Aquest vot suma a aquest sector que encara recorda les actuacions institucionals d’IU, un altre agrupat al voltant de la figura mediàtica que ha vingut a ser determinant en la pujada de la candidatura.

El ventall de percentatges va del 13,67 a Astúries o l’11,28 a Madrid, al 4,66 a Catalunya, per obtenir una mitjana estatal de gairebé el 8%.

El triomf com a primera força a Rivas Vaciamadrid, o els alts percentatges a Vallecas, Alcorcón o Alcobendas, semblen indicar que recull un vot jove de poblacions eminentment treballadores. Aquest fenomen és molt més feble a Catalunya, on aconsegueix percentatges similars o fins i tot una mica superiors a la mitjana estatal –sense arribar als percentatges de Madrid- en localitats del Vallès potser arrossegant votants de les CAV. A d’altres parts del cinturó industrial, com ara L’Hospitalet, Badalona, El Prat o Viladecans, encara que es supera la mitjana de Catalunya, queda igual o per sota a l’estatal. De conjunt a Catalunya, qui ha fet la campanya de Podem és el Procés Constituent de Forcades i Oliveres, i el seu impulsor Revolta Global. No obstant això, sembla que hi hauria més: apart de les ja citades CAV, potser ha esgarrapat votants de la CUP.

Aquest altre vot lliure semblaria dividit entre EH-Bildu prioritàriament (7000 vots, però menys de la meitat que Iniciativa Internacionalista al 2009), Podem i ERC.

Respecte l’esquerra en ruptura amb la UE, s’obtenen pocs vots.

«Per la república, per la ruptura amb la UE» (RRUE) nom sota el qual es presentava el POSI, perd 2000 vots i es manté en el 0,6, y MCR n’aconsegueix 5000 amb el 0,03%, però una vegada més pesa la fragmentació i, de conjunt, la falta d’una alternativa de front rupturista que hagués estat possible.
.