Els EUA, mentre han superat el
milió d’expedients de desnonament
i la previsió és que arribin als dos
milions aquest any, la Reserva
Federal –l’equivalent privat nordamericà
del Banc Central Europeu–
ha nacionalitzat d’amagatotis el
cinquè banc d’EUA, Bear Stearns,
que estava en una fallida no
declarada. Ho han fet per la via de
quedar-se els seus préstecs
incobrables pagant-los com si
anessin a retornar-los i prestant
diners a un altre banc (J.P. Morgan)
perquè el compri a preu de saldo i
amb la Reserva Federal com
garantia (un any abans les accions
de Bear Stearns valien 150$, el
divendres 14 de març va tancar a
30$, i el cap de setmana es va
vendre a 2$ l’acció). És el pròleg
del somni que acaricia la burgesia:
ser salvats de les seves fallides amb
els diners dels estats. Liberalisme pur
i dur per a les famílies treballadores
mentre les desnonen, i socialisme
per als rics. Un mes abans, el febrer,
havia passat el mateix a Gran
Bretanya, amb la nacionalització del
banc Northern Rock per parar el
pànic que feia formar-se llargues
cues de clients/es a les seves
oficines per retirar els seus diners,
perquè estava en fallida.

Es va fent evident que, després
de la incessant creació de diners del
no-res des del final de la segona
guerra mundial per part dels bancs
centrals –sobretot el nord-americà–
, dels bancs comercials multiplicant
els diners per mitjà de préstecs
(vegeu “coeficient de caixa” a la
Wiquipèdia) i l’emissió de deute de
les empreses sobre la base d’expectatives
de beneficis futurs que mai
no van arribar a realitzar-se, ara el
problema no és de liquiditat. O sigui,
els bancs i fons no necessiten
préstecs temporals mentre venen
els paperets que diuen que tenen
un valor (hipoteques, participació en
empreses...), sinó que el valor dels
paperets ha baixat dràsticament i
per a molts no es troba comprador
a cap preu. S’està obrint pas la
constatació que la crisi és de
solvència, o sigui, les empreses i els
bancs es comencen a trobar que
no poden afrontar els pagaments
que han de fer perquè són superiors
als seus recursos econòmics. Cap
economista burgès defensa en
aquest moment el poder autocuratiu
dels mercats. Preconitzen que ha
d’haver-hi diners públics per salvarlos
perquè no es produeixi la
catàstrofe.

Mentrestant, en els últims 35
anys, en l’onada neoliberal que
arrenca amb Pinochet el 1973 i la
instauració del model dels economistes
de l’anomenada escola de
Chicago a Xile, de la dictadura
argentina, Reagan, Thatcher i Bush,
el capitalisme va rebaixar les
condicions salarials dels treballadors/
es i va començar a privatitzar els
serveis i sectors públics per convertir-
los en negoci. Tot acompanyat
d’una desregulació financera els
resultats de la qual estem veient.
Amb la caiguda de la URSS i la
restauració capitalista als països de
l’est i la Xina i la liberalització índia,
entre 1980 i 2005 es va quadriplicar
la força de treball present al mercat
global capi-talista. El capitalisme va
posar a competir les diverses
classes obreres, diferents sistemes
fiscals, normes mediambientals i
sistemes de protecció social i
sanitària, per forçar-los a la baixa.

L’automatització i informatització
aplicada pel capitalisme va ser
també un factor que va pressionar
a la baixa la capacitat de negociació
dels treballadors/es.

Primer als EUA i després en altres
països, van aparèixer els “pobres
amb feina”. Tenir un feina i un salari
ja no garantia els diners suficients
per viure. L’ofensiva contra els
sindicats va prendre el model que el
treball havia d’abaratir-se prou com
per arribar a la plena ocupació. Bé,
a la plena ocupació no s’hi va
arribar ni jugant amb l’estadística,
en canvi els salaris i condicions
laborals van empitjorar. El crèdit va
permetre enviar els problemes cap
al futur i ara s’està arribant a aquest
futur. Només que s’assembla a un
passat molt anterior. Arribem a un
futur en el qual el pes de la llei
s’aplica al treballador/a endeutat o
al treballa-dor/a que lluita, mentre
sectors burgesos delinqüents financers
són salvats amb diners dels
treballadors/es.

Els treballadors i treballadores
paguem la major part dels impostos
que recapta l’Estat i la major part
dels seus diners no s’acaba
emprant en fins socials, paguem
per l’especulació amb béns i serveis
bàsics com l’habitatge i els aliments
que ofeguen les famílies. A la zona
de Barcelona ja es paguen 180
euros/mes per poder viure en una
balconada, 200 euros/mes per un
llit i 300 euros/mes per una
habitació. Paguem amb la inflació
que resulta de l’emissió de dòlars i
euros per lliurar-los als financers
culpables. També paguem amb
l’augment de l’atur, amb els deutes,
amb la privatització del sector públic,
patrimoni pagat amb la plusvàlua de
generacions de treballadors/es.
Paguem les invasions imperialistes
amb les nostres vides i les d’altres
treballadors i treballadores.

A l’Estat espanyol els governs
estatals i autonòmics continuen
amb la seva retòrica de l’eficiència
de l’empresa privada i a favor de la
privatització mentre ha començat
la nacionalització dels grans bancs
mundials privadíssims. Mentre
disminueixen els ingressos de les
administracions per efecte de la crisi
(alguns estats dels EUA i ajuntaments
de l’Estat espanyol ja es
troben en fallida no declarada) es
preparen les opinions públiques pel
“ rescat” del sector financer. Això
significa traslladar les fallides al
sector públic i a la inflació, mentre
els respectius pressupostos “de
Defensa”, que a l’Estat espanyol
representa el 2,4% del PIB (més del
doble de la quantia anual dels fons
europeus) no només no desapareixen
sinó que s’amplien.

Els nostres interessos com
treballadors i treballadores no tenen
res a veure amb aquestes
“solucions”.