Diverses ones es creuen a la platja d’aquest agost: d’una banda l’anunci triomfalista d’una falsa recuperació, alimentada tant per motius electorals del PP com de reforç de la monarquia; per una altra un empitjorament de les expectatives econòmiques internacionals que el govern ja prepara perquè li serveixin de pretext quan es desinfli l’expectativa de recuperació. Al carrer conviuen les ganes que realment assistim a la sortida de la crisi, la qual cosa explicaria una major sortida de vacances en barris obrers de L’Hospitalet de Llobregat, coexistint amb el que pot ser un exemple de repartiment capitalista del treball, amb acomiadaments barats de treballadors antics i contractacions barates i de poques hores de joves, que no els treuen de la pobresa. Certa «recuperació»? A la província de Barcelona, en el sector privat de TV i Vídeo hi ha un repunt de treball, però amb preus un 90% inferiors als del 2007.

Per a la classe treballadora la recuperació és plena ocupació amb salaris dignes. No és la recuperació en la que pensa Rajoy.

Rajoy, Guindos i Montoro tenen assegurat un creixement del Producte Interior Brut (PIB) en un any, del 3 - 4% (a partir de setembre del 2014) per la inclusió en el PIB de la prostitució i el narcotràfic, pel canvi en la comptabilització de la recerca civil i militar i per la comptabilització de l’armament com a actiu fix equiparable a infraestructures civils. Quan canvien els criteris estadístics, es produeix un graó i no poden comparar-se directament les dades actuals i les anteriors. Però pot servir per posarse medalles. Una dada significativa és que l’increment per drogues i prostitució en l’estat espanyol s’estima que representi una part del PIB 4 vegades major que a Portugal o a Gran Bretanya. D’altra banda, pot parlar-se d’una falsificació estadística generalitzada. No només amb les xifres de l’atur, del nombre d’aturats sense prestació, també del total del PIB, dels impagats bancaris, dels deutes bancaris de dubtós cobrament, de les ajudes públiques a la banca que la normativa europea permet no comptabilitzar com a deute públic, de la solvència mateixa del deute públic de l’estat. Estat i banca es troben abraçats prestant-se diners mútuament. La insolvència de la banca ha provocat la de l’estat.

Les grans empreses espanyoles, les que cotitzen en la borsa, les 35 de l’IBEX35 i unes altres, des del principi de la crisi han ampliat el seu caràcter parasitari dels comptes públics. Les 35 de l’IBEX acumulen centenars de filials en paradisos fiscals (en el 2012 sumaven 467), de manera que paguen els impostos que volen, que representen de mitjana menys d’un 4% dels beneficis. Són com milers de «casos Pujol», recordem que el de Pujol poden ser comissions, que són una part dels beneficis, i aquí estan els beneficis sencers. Les empreses internacionalitzades, han seguit obtenint beneficis de la resta de mercats, i mentre disminuïa la demanda global en cada sector del mercat estatal, les grans ampliaven la seva quota, pel tancament de les petites i mitjanes. En el cas de les constructores espanyoles, així com ha baixat la partida d’inversions públiques que els va permetre emplenar la geografia d’AVES i aeroports i mitjançant concessions han construït autopistes i hospitals privatitzats, l’estat ha avalat les seves aventures, com l’ampliació del canal de Panamà, Plataforma Castor d’emmagatzematge de gas, o autopistes de peatge fracassat de circumval•lació de Madrid. Però el sector de grans empreses que s’emporten la part del lleó és la banca.

El 15-M de Madrid va realitzar un estudi de la suma d’ajudes directes, crèdits, avals i suposades pèrdues de l’anomenat Banc Dolent, i la suma és astronòmica. Pròpiament, són partides que no poden sumar-se, sinó que haurien de ponderar-se prèviament amb una estimació del risc d’impagament o pèrdues en cadascuna d’elles. En tot cas, les quantitats ho faran impagable, quan políticament pugui anunciar-se la xifra a la població. Per al règim, millor començar el nou regnat amb una aparent recuperació que amb una suspensió de pagaments.

Alguna cosa està passant amb l’ocupació. De què es tracta? D’una banda, la reforma laboral de Rajoy ha abaratit considerablement l’acomiadament dels treballadors/es fixos antics, que solen cobrar salaris dignes, segons convenis, més triennis. S’està donant la substitució d’aquests treballadors per uns altres amb condicions molt inferiors. D’altra banda, segons Coscubiela, en el 2013 creixen lleugerament el nombre d’afiliacions a la Seguretat Social, però disminueixen nou vegades més el nombre d’ocupacions equivalents de 8 hores. S’estaria produint un repartiment capitalista del treball, amb jornades de poques hores i salaris baixos. D’altra banda, el nombre de persones en atur sense prestació és de 4 milions, no de 2 com s’afirma en els mitjans (veure enllaços, informe de CCOO).

A mesura que ha augmentat l’atur, ha disminuït l’assignació pressupostària per aturat. A Catalunya, els dos últims Consellers de Treball ja van declarar que la prestació hauria de desaparèixer. El càlcul que fan és senzill: com més aviat possible arribem a la pobresa generalitzada, abans acceptarem salaris de misèria, amb el que abans s’implementarà el pla d’ajust per garantir la taxa de benefici del capital.

En l’argumentari del govern i de l’oposició es descriu l’economia com un mecanisme avariat al que un bon rellotger ha de despertar perquè torni a l’activitat i com a subproducte es creï ocupació. El servei d’estudis del Banc BBVA no ho creu. I no és creïble. L’economia capitalista espanyola no ha estat capaç mai d’ocupar a la seva població. En les anteriors crisis, l’atur de llarga durada, el superior a dos anys, s’ha anat acumulant, i malgrat que en temporades de creixement ha disminuït, la majoria dels aturats de llarga durada no ha tornat a ocupar-se. Previsiblement això és el que ha tornar a succeir ara en el marc d’aquest sistema.

En l’esquema del rellotger que arregla l’economia, els treballadors no hem de molestar amb mobilitzacions doncs per la nostra culpa es pot arruïnar l’arranjament. Però l’arranjament consisteix en empobrir-nos. Els diaris de dretes ja preparen a la població. Diu La Vanguardia del 16-8-14 «Aquest país li dóna ara la volta al seu model productiu i en el nou cal assumir períodes de desocupació com a part ineludible de la c a r r e r a p r o f e s s i o n a l . . . C a l deixar d’obsessionarse per la nòmina. Pots guanyar més com a autònoma per oferir serveis professionals ocasionals».

Els serveis d’ocupació estatal i autonòmics acceleren la seva privatització per administrar aquest mercat de treball amb elevat atur estructural que permetrà mantenir baixos salaris i males condicions laborals. En el Servei d’Ocupació de Catalunya, segons UGT s’ha reduït la plantilla al 50% en 5 anys. Ara, gràcies a les reformes laborals de Zapatero i Rajoy, votades per CIU, es va a subcontractar a Empreses Privades de Col•locació la intermediació entre les ofertes de treball i els treballadors en atur. Es tracta de l’administració liberal de l’atur, fent d’això un negoci.

Mentre el discurs governamental i mediàtic es centra en culpabilitzar al treballador en atur, sabem que el més important és que la nostra economia capitalista no genera suficients ofertes de treball de la qualificació necessària per ocupar els aturats realment existents. En l’estat espanyol hi ha una oferta per cada 110 aturats, en la Unió Europea una oferta per cada 12 aturats.

Un programa per la plena ocupació amb salaris dignes hauria de contemplar:
1.- En 7 anys de crisis s’ha demostrat que l’economia de lliure mercat no és capaç d’ocupar a la població. De fet tampoc era capaç de fer-ho amb la bombolla immobiliària, doncs en el quart trimestre del 2007 l’atur era del 8,60% (enquesta de població activa).

2.- El prerequisit per imposar condicions que disminueixin l’atur cap a la plena ocupació amb salari digne és l’augment de l’organització i les lluites dels treballadors amb un horitzó polític. La lluita sindical i política, en la mesura que obstaculitza les «solucions» liberals, obstaculitza el camí al nostre empobriment, però sense un horitzó polític o no hi haurà victòries o seran efímeres.

Les candidatures a les eleccions municipals, autonòmiques, estatals o europees que al seu programa recullin la reivindicació de la plena ocupació amb salaris dignes, han de treure la conseqüència que això no és possible amb alguns retocs, ni tan sols amb molts retocs. Donar passos en aquesta direcció requerirà lluites de resistència orientades als canvis polítics necessaris, que necessàriament ens enfrontaran a la gran burgesia i oligarquies.

3.- L’elecció està entre una economia la prioritat de la qual és el màxim benefici dels grans capitals o una economia a favor de la vida, per la plena ocupació amb salaris dignes i amb un sector públic ampli, no només de serveis públics com la sanitat, ensenyament, ocupació, pensions, part del treball que actualment és domèstic...sinó també de producció de productes i serveis que es considerin estratègics: banca, recerca, alimentació, construcció, mecànica, electrònica, programes...

Aquesta economia haurà de recuperar sobirania per realitzar-se, doncs l’entramat jurídic dels diversos tractats de la Unió Europea i Directives tanquen el camí a una altra economia que no sigui la capitalista liberal.

4.- Posar la plena ocupació com a prioritat implica totes aquestes coses i més: la distribució del treball sense pèrdua salarial, retornar al sector públic els serveis i plantilles privatitzades i ampliar el sector públic, elaborar plans de desenvolupament local i comarcal, eliminar ETTs, Agències privades de col•locació, cadenes de subcontractes, el finançament inicial i sostingut dels plans mitjançant moneda pròpia, banc central, banca nacionalitzada, impagament del deute públic, subordinació de la propietat a la seva funció social, elaborar un sistema fiscal progressiu i actuar contra el frau fiscal dels grans capitals, empreses, burgesia i directius.

5.- Mentre no s’hagi arribat a la plena ocupació, suspensió de desnonaments i de talls de subministraments per la situació d’atur, prestació econòmica indefinida fins a l’ocupació. Aquesta mesura pels 4 milions d’aturats sense prestació significaria el 2,4% del PIB.

Rebràs els enllaços si envies un correu a carrilet@gmail.com