La culpa la va tenir la classe obrera. Aquesta sembla ser la conclusió del govern del PP, que governa CONTRA els treballadors i treballadores. En l’econòmic, el govern emet al mateix temps un doble discurs. Montoro ens avisa que la recuperació ja ha arribat, que això li permet una rebaixa d’impostos a les empreses i rendes altes que traurà 4.000 milions dels ingressos de l’estat, forat que segons diu, la recuperació emplenarà amb major recaptació. Guindos, recollint les males perspectives de la UE expressades pel president del Banc Central Europeu, admet que el l’aturada en el creixement de la UE pot tallar la “recuperació” en l’estat espanyol. Sembla contradictori però no ho és. La medicina per a la crisi són el que anomenen les reformes estructurals: més liberalisme, més privatitzacions i retallades, més reforma laboral i pobresa. El govern demostra ser bon alumne del capitalisme del desastre.

Els Pressupostos de l’estat per a l’any que ve són uns pressupostos confeccionats per pagar un deute que no es pot pagar. Periodistes afins al govern admeten que seran necessaris 10-15 anys per rebaixar el deute públic del 100% al 60%,del PIB i que en aquest temps, qualsevol crisi que pugi els interessos del Banc Central Europeu posarà a l’estat espanyol en la fallida. I en 15 anys no va a haver-hi una, sinó diverses crisis. Amb els interessos més baixos de la història, el deute creix per sobre del PIB. Imaginem el que ocorrerà quan pugin els interessos.

El govern aplica un pla d’ajust darrere d’un altre, però malgrat la seva retòrica nacionalista, per a les grans empreses i rendes altes només hi ha amnistia fiscal, una reforma fiscal favorable per a ells, i així com aquests grans capitals són els responsables del 72% del frau fiscal, el 80% del personal d’Hisenda (AEAT) té com a funció investigar les petites empreses i ciutadans de renda mitjana. Les grans empreses, malgrat haver de pagar el 30% d’impostos (abans de la rebaixa), paguen en la pràctica un 5% i algunes un 3%. 40.000 milions anuals deixa de pagar la burgesia gràcies a aquest govern còmplice. La Casa Real, les empreses i bancs de l’IBEX 35, els 600 noms d’espanyols de la llista Falciani, amb diners evadits en la banca suïssa, dormen tranquils.

Com el govern no obliga a pagar als grans capitals, com el govern assumeix com a deute públic els avals, préstecs i rescats a la banca, les constructores i assumeix les pèrdues de tots ells, com els diferents governs cedeixen a les pressions per omplir de formigó inútil la geografia a canvi de comissions, després el govern desplega gran fermesa per congelar per cinquè any els salaris públics, per una nova congelació de les pensions (de les quals el 51% no arriba al salari mínim), a estalviar 4.000 milions en prestacions d’atur quan ara ja hi ha 4 milions de treballadors i treballadores en atur sense prestació. Gran fermesa a acomiadar a 370.000 treballadors i treballadores del sector públic des de novembre del 2011. Gran fermesa a destruir 2 milions d’ocupacions des de la reforma laboral de Rajoy del 2012.

En aquesta recuperació dels beneficis d’algunes grans empreses, amb augment de la pobresa, les empreses supervivents tenen un efímer respir, més pels tancaments d’altres empreses, la baixada salarial i els acomiadaments que per l’augment de les vendes. Gens sostenible. Mentre, la demanda interna seguirà reduint-se per la substitució de treballadors i treballadores amb salaris dignes per altres barats i pobres. Això provocarà noves reclamacions per part de la patronal de noves reduccions salarials. Mentre, la fugida de les obligacions de pagar impostos de la burgesia i el bestial deute públic utilitzat per rescatar a la pròpia burgesia farà impossible una recuperació que arribi als treballadors. La burgesia espanyola ha fet fallida, però ens trasllada la fallida als treballadors i treballadores.

Només un govern dels treballadors i treballadores pot detenir i invertir el camí a l’infern. Un govern dels treballadors que talli la sagnia de pagar un deute públic que no hem generat els treballadors, que surti de la unió Europea i de l’Euro i que no faci pagar als treballadors la devaluació que això comportarà, i que per detenir l’ona de pobresa present i futura, empri a tota la població, ofereixi uns serveis públics que ens igualin en les coses importants i que posi a la propietat a complir les seves funcions socials, arribant a l’expropiació i nacionalització sense indemnització de la banca i d’aquells sectors que es considerin estratègics. O sigui, una economia al servei dels treballadors i treballadores, i no al servei del Banc Santander, Inditex, BBVA, Telefónica, Iberdrola, Caixabank, Repsol...

Nota: enviar un correu a carrilet@gmail.com per disposar dels enllaços que amplien aquestes línies. Citar una web o un autor no avala la seva línia política.