El 13 de juny els treballadors/es de Panrico decidien tornar a la feina.

Quedaven enrere 8 llargs mesos de vaga. A finals de juny la patronal va aplicar l’amenaça d’acomiadar a dit i passar comptes pels mesos de vaga: 38 acomiadaments de companys/es significats en la lluita, entre ells la major part dels membres del comitè de vaga electes per l’assemblea que no eren del comitè d’empresa. El càstig contra la plantilla no acabava aquí, sinó que es posava un ERO més que dubtós a tota la plantilla, de manera que fins a tres mesos després d’acabada la vaga els treballadors/es no anaven a rebre el seu primer salari, això és, 11 mesos sense cobrar!

Després de l’estiu s’anaven a posar al descobert complicitats que expliquen el paper de la Generalitat i el de CCOO en el conflicte. La Generalitat lliurava 8 milions de diners públics a l’empresa, quan aquesta estava argumentant en les reunions les dificultats de liquiditat. I l’empresa no va dubtar ni un moment a “invertir” aquests diners públics en acomiadar a 60 treballadors/es més: un escàndol (veure article).

Però no queda això aquí, el 24 de setembre Enrique Lillo, responsable de l’ERO de Panrico i del Gabinet Jurídic Interfederal de CCOO (en http:// lopezbulla.blogspot.com.es/2014/09/labronca- de-coca-cola-explicadapor. html) denunciava les pressions i amenaces que havia rebut de la direcció de CCOO de la Federació estatal agroalimentària (FEAGRA) perquè no recorregués la sentència de l’ERE, i deixés indefensos a tots els treballadors/ es de Sta. Perpètua que portaven ja 7 mesos de vaga i eren en un 85% afiliats/ es del sindicat, i entre moltes altres qüestions, s’esmenta que el sindicat ha rebut diners de l’empresa.

Però el problema no és solament la conducta gairebé delictiva de la direcció de FEAGRA, sinó els silencis i complicitats que li van donar cobertura: de la direcció del comitè d’empresa que va paralitzar una vegada i una altra la lluita; la del comarcal del Vallès i la Federació agroalimentària de Catalunya que van aïllar la lluita impedint la mínima solidaritat; la de la CONC que no solament va fer cas omís a les reiterades demandes de suport dels seus afiliats en vaga, sinó que va arribar a treure comunicats de denúncia contra els treballadors/es, majoritàriament afiliats/es, comunicat utilitzat en els judicis per l’empresa. I acabant amb el propi Toxo amb els qui van estar reunits al març i es va comprometre a respondre’ls, però mai ho va fer. Massa complicitats per ofegar la lluita! Un sector de l’esquerra somriu quan es parla de CCOO, com si es volgués dir allò que els treballadors/es tenen el que es mereixen. Efectivament la direcció de CCOO orquestra –al costat de la d’UGTuna política permanent de desmobilització perquè passin els plans de la patronal i l’estat, perquè aquests li segueixin tirant les engrunes sobre les quals sostenen els seus imponents aparells sindicals. Sovint –com s’ha vist en el cas targetes Bankia- comparteixen amb ells prebendes. Però CCOO àdhuc és avui el principal referent sindical dels treballadors. I dins de CCOO hi ha desenes de milers de treballadors/es com eren els de Panrico del 2011, capaços de confiar endormiscats en una direcció venuda, però també de fer el que sembla impossible en la lluita titànica contra l’empresa. El despertar d’aquesta font de lluita obrera és indispensable per canviar el futur.

Però la lluita no ha acabat: hi ha un munt de processos judicials oberts, estan els recursos contra els acomiadaments i l’ERO està la depuració de responsabilitats polítiques de la Generalitat, les de la direcció de CCOO.

La lluita continua, i ha de fer-ho no només pel sofriment dels mesos de vaga i els acomiadaments de Panrico, sinó perquè és vital per al conjunt de treballadors/es que una lluita exemplar com aquesta aconsegueixi algunes victòries. Ara és quan la solidaritat de tots els treballadors/es i les organitzacions de l’esquerra sindical i política és més precisa que mai.