Els resultats electorals

Les eleccions andaluses han provocat tot tipus d’anàlisi, però sempre ha quedat oblidat el vessant de la lluita de classes i les necessitats més urgents dels treballadors.

En termes electorals, els resultats de les eleccions han estat molt clars: hi ha hagut un augment del 3% de la participació electoral amb 130.000 votants més, però els partits tradicionals han perdut vots (PSOE 120.000, PP 500.000 i IU 160.000) mentre han irromput amb força els partits emergents han guanyat vots com Podemos (590.000 vots) i Ciudadanos (369.000 vots).

Aquests resultats són el reflex electoral de la profunda crisi del règim constitucional espanyol, un dels pilars del qual han estat el PP i el PSOE, però l’entrada de Podemos i Ciudadanos al Parlament apareix com el principi d’un canvi en profunditat de la representació política arreu de l’estat i que incrementarà la crisi del règim.

Tant important com els vots és saber d’on provenen. A Andalusia,igual que en conjunt de l’estat espanyol, la població es troba repartida al cinquanta per cent entre les ciutats de més de 50.000 habitants (29 ciutats) i entre les ciutats de menys de 50.000 habitants (741 municipis). Els resultats mostren que PP, Ciudadanos i Podemos obtenen millors resultats a les gran ciutats que a les petites, al inrevés del PSOE, i d’alguna manera IU-CA, que obté els seus millors resultats a les localitats de menys de 50.000 habitants Les conclusions són clares: les zones rurals i amb menys ingressos han votat el PSOE mentre que Podemos, PP i Ciudadanos recullen més el vot de les classes mitjans.

Susana Díaz retarda l’ensorrament del PSOE

El PSOE, respecte a les eleccions anteriors, ha mantingut el mateix nombre d’escons (47) malgrat la pèrdua de vots (115.000 vots i un 4,12% de percentatge. Gràcies a l’enfonsament del PP el PSOE recupera la primera posició parlamentaria, però perd votants en benefici de Podemos.

Així Susana Díaz, en avançar les eleccions, ha evitat que es desplomi el PSOE però no ha aconseguit major estabilitat parlamentària i no canvia la dinàmica general en la qual entra el PSOE.

Tot i això, hi ha tres factors que no es poden obviar: Primer: que Susana Díaz ha fet una campanya totalment personalista, basada en l’aparell de govern, identificant-se amb Andalusia i amagant les sigles del PSOE. Segon: que el món rural continua essent el gran suport del PSOE. Tercer: malgrat la seva política de retalls a l’administració andalusa ha aconseguit no pagar un elevat preu electoral, desviant la responsabilitat al govern de Rajoy.

Aquests factors que difícilment es repetiran en les properes eleccions autonòmiques i municipals.

La derrota del PP i Ciutadans com a recanvi de la dreta.

El càstig al partit del govern Rajoy ha estat major de l’esperat. El PP perd més de mig milió de vots, un 30% dels vots i 17 escons (quedant en 33). El vot suposa un absolut rebuig a la política del govern Rajoy i ha tingut repercussions immediates en l’accentuació de la crisi interna del PP.

També és cert que Ciudadanos que és qui més s’ha beneficiat de la crisi del PP gràcies a un discurs demagògic i espanyolista. Ciudadanos es situa com a recanvi de la dreta encara que l’obtenció de 9 diputats i de gairebé 370.000 vots es facin a costa del PP i de UPD.

Però Ciudadanos és un partit amb una direcció dèbil i personalista sense una organització política territorial.

Amb aquest panorama, la representació directa de la burgesia espanyola ha entrat en crisis i encara que el PP es pugui mantenir amb dificultats, el recanvi de la dreta està encara en formació.

La irrupció de Podemos, amb sabor amarg

Amb 590.000 vots i 15 escons, Podem entra al Parlament andalús i aquest fet cobra una gran importància. No obstant això, la política autoproclamativa que havia elaborat la seva pròpia direcció política ha convertit el que és un salt polític important en un relatiu fracàs doncs l’objectiu era guanyar les eleccions. Teresa Rodríguez, en una entrevista a Cuarto del 17 de març responia: «La nostra prioritat és tenir majoria suficient per governar.

Aquest és el repte. Tot el que se surti d’aquí, no serà un bon resultat.» Però el principal problema de Podem no és la seva autoproclamació, sinó que la seva estratègia està al servei únicament de guanyar vots i per tant s’ho juga tot a l’electoralisme fins a dissoldre el seu programa i la seva pròpia identitat arribant a desmentir que sigui un partit d’esquerres, no es pronuncia sobre la monarquia o l’OTAN i oblida els problemes econòmics més importants dels treballadors andalusos com és l’elevada taxa d’atur que és del 34,5 %. El seu programa sobre els problemes de camp andalús obvia la reforma agrària, els latifundis i les ocupacions de terres,

Però l’altre gran derrotat és IU-CA

Esquerra Unida-Convocatòria per Andalusia perd 170.000 vots i 7 diputats. S’han quedat en 5 diputats. És el resultat de la combinació de l’entrada de Podem, del seu paper subaltern al passat Govern de la Junta i de la divisió interna de Madrid que afecta de ple a la direcció federal d’Esquerra Unida. Izquierda Unida està perdent la oportunitat de recollir els votants descontents del PSOE.

Aquest fracàs és encara més significatiu si es té en compte que Alberto Garzón, diputat per Màlaga, militant del PCE i d’IU i que va aconseguir notorietat com a portaveu del 15-M, és l’actual candidat d’IU a la presidència del govern espanyol. Se l’ha considerat com una dels militants que podia tendir ponts amb Podemos, però la seva implicació personal en la campanya no ha pogut evitar el gran fracàs electoral.

La investidura del nou govern de la Junta.

Les circumstàncies actuals són diferents a les darreres eleccions del 2012 en que va guanyar el PP.

Davant la formació d’un govern socialista que depèn d’altres forces d’esquerres només hi ha dues actituds possibles: una la que va prendre IU d’Extremadura fa quatre anys, quan recollint el just rebuig de sectors de l’esquerra, es van abstenir en la votació i van permetre que el PP es fes amb el govern extremeny. L’altra la que van prendre IU d’Andalusia i d’Astúries i IC a Catalunya que va ser entrar a formar part del govern socialista en minoria i intentar escorar-ho vanament cap a l’esquerra. La primera opció és nefasta perquè lliura el poder al PP en nom del rebuig al PSOE i la segona perquè lliga l’esquerra a un govern burgès que donarà suport a la Monarquia.

Davant aquesta disjuntiva, hi ha alguna resposta possible? Lluita Internacionalista segueix el consell de Lenin respecte el suport al govern de Kerenski en el 1917: cal sostenir-ho «com la corda que aguanta al penjat». Els socialistes revolucionaris no som neutrals entre el PSOE i el PP. Si ens haguéssim trobat en la situació en la qual es va trobar al 2012 IU-CA al Parlament andalús, hauríem deixat governar al PSOE, sense comprometre’ns amb el seu govern ni amb el seu programa i actuant des de fora amb total independència de classe mobilitzant a la classe treballadora entorn de les seves necessitats i exigint a la Junta respostes immediates als seus problemes i denunciant-la si no ho fa.

Avui, al 2015, la situació és diferent. La investidura de Susana Díaz com presidenta de la Junta està assegurada, siguin quines siguin les aliances que es formin. Si Díaz no aconsegueix la investidura, caldria finalment tornar a convocar eleccions amb tota la inestabilitat, incertesa i crisi que això els provocaria. Per això, nosaltres votariem en contra, perquè no tenim cap interès en una estabilitat que amb el programa del PSOE, segueix sent contra els i les treballadores.

Però cap partit vol accentuar la crisi política del règim. Així, IU-CA ha anunciat que votarà en contra de la investidura de Susana Díaz en la primera votació, però el seu paper és marginal. Per altra banda, Podemos posa condicions per permetre un govern del PSOE.

Aquestes condicions, segons les declaracions publicades a la premsa, són les següents:

1) La dimissió de Griñan i Chávez com a senador i diputat (que el PSOE ja ha decidit ).

2) Retirar els comptes bancaris de la Junta dels bancs que executin els desnonaments.

3) Reduir el nombre de càrrecs de confiança en l’administració i dedicar l’estalvi a incrementar les plantilles d’educació i sanitat.

Aquestes condicions signifiquen que les solucions als greus problemes dels andalusos és molt senzills: la dimissió de dos dirigents del PSOE, canviar els comptes bancaris de banc i reduir uns quants alts càrrecs. Però cap condició té a veure amb l’atur del 34’5%, amb els 65 % dels menors de 25 anys sense treball ni amb el 40% de la població viu al límit de la pobresa.

Un pla de mesures urgents contra la crisi

Lluita Internacionalista, tant si estès representada al Parlament com no, exigiria un pla urgent de mesures contra les retallades, l’atur i la misèria, que hauria de tenir com a mínim, els següents punts:

1. Rebutjar el pagament del deute, la nacionalització de la banca sota control dels treballadors/es per dedicar aquests recursos a un pla de mesures urgents.

2. Una Reforma Agrària que expropiï les grans propietats als terratinents posant-les en producció sota control dels jornalers.

3. La denúncia de la Política Agrària Comuna que lliura el 64 % dels recursos al 15% dels propietaris, mentre el camp s’enfonsa en la misèria i que legalitzar les ocupacions de terra com la de Somonte potenciant el seu desenvolupament.

4. Recuperar que recuperi les condicions de treball perdudes en les successives reformes laborals.

5. Retornar al sector públic el que ha privatitzat i que defensar el dret a l’habitatge i a una educació i sanitat públiques.

Aquest és l’eix principal de Lluita Internacionalista perquè sabem només la mobilització pot arrencar aquest pla al govern aquestes reivindicacions amb els mètodes de democràcia obrera (assemblees decisòries, comitè de vaga elegits per l’assemblea i revocables, etc.) i amb la solidaritat dels treballadors i de les classes populars.

No és aquesta la política de IUCA ni de Podemos que no parlen de mobilització i de lluita per aconseguir les reivindicacions més essencials dels treballadors andalusos. Al contrari diuen que és al Parlament i al govern on s’han de fer les polítiques socials.

Andreu Pagès