Reproduïm l’article de Mariano Soler, escriptor i periodista, del que vam ser companys en el Partit Socialista dels Treballadors, el partit trotskista en el que militàvem i compartíem amb la Yolanda. Quan som a punt d’inaugurar uns jardins amb el seu nom a Madrid, l’article de Mariano, que allà es llegirà, ens omple de records i ens fa repetir un cop més: Yolanda, fins al socialisme sempre!

Avui Yolanda tindria 54 anys. Resulta impossible pensar en això, imaginar-la com a qualsevol de nosaltres, en les manifestacions, en les reivindicacions ciutadanes, a les festes d’aniversari, fent amb nosaltres tot aquest camí vital i polític, tan llarg, que ens ha portat fins a aquí, a un jardí amb el seu nom, molt prop d’on va viure i va morir. Els qui la vam conèixer personalment, els qui vam ser companys seus en la lluita política, en les Joventuts Socialistes primer i en el Partit Socialista dels Treballadors després, mai podrem oblidarla, perquè forma part de la nostra ànima.

Quan el comando parapolicial del Batalló Basc-Español, dirigit per l’ultra Emilio Hellín, dirigent armat de Força Nova, la va segrestar i assassinar l’1 de febrer del 1980, d’alguna manera també ens van matar a molts de nosaltres. Això buscaven, això busca el terror. En llevar-li la vida a Yolanda, tractaven d’assassinar a massa joves compromesos, aïrats, seriosos amb si mateixos. Perquè Yolanda, en la seva vida quotidiana i en la seva activitat personal de cada dia, era un producte de la seva generació; dels nascuts al compromís polític i social al juny del 1977, posteriors als qui van lluitar en el post-franquisme i van elevar el terme «desencantament» a una etiqueta de moda.

En plena transició política, sota els governs d’UCD, l’assassinat de la nostra amiga Yolanda ens va mostrar el rostre veritable del crim polític, va posar davant dels nostres ulls joves i idealistes l’amarga veritat. De les 598 víctimes mortals per violència política en set anys (1975-1982), a la Yolanda la coneixíem, estava entre nosaltres, compartíem amb ella massa coses; era la nostra companya i amiga. La seva proximitat quotidiana donava al crim una dimensió íntima, un dolor gairebé físic, més enllà de la ràbia que sentíem quan uns altres joves estudiants i obrers eren assassinats per reclamar la democràcia, l’amnistia, la igualtat. El nostre era un dolor personal.

Al 1983, vaig escriure una semblança de la Yolanda en El Periódico de Catalunya quan els seus assassins anaven a ser jutjats. D’ella rescato alguns paràgrafs, perquè avui, com llavors, la seva memòria segueix dins les nostres ànimes: «Dos anys després del seu assassinat –vaig escriure-, la Yolanda s’ha convertit en una altra cosa, és diferent. Molt pocs parlen ja d’aquella jove menuda, de somriure ampli i ulls molt oberts, nerviosa sempre, preocupada i enèrgica en les seves conviccions, amb la tenacitat infrangible dels seus 18 anys.

«Al 1979 va deixar Bilbao. Allí havia militat a les Joventuts Socialistes de Deusto, va ocupar la secretaria de Cultura i va treballar a l’Associació de Veïns. En aquella ciutat va emprendre el camí més difícil, però el més d’acord amb les seves idees revolucionàries. Quan es va traslladar a Madrid ho va fer perquè el seu company des de feia un any, Alejandro, havia de viure en aquella ciutat.

«Després va estudiar Formació Professional a Vallecas, va representar a aquest institut en la Coordinador Estudiantil de la qual havia estat promotora, i als matins treballava netejant cases i fregant terres. Amb el seu sou es mantenia.

Aquesta era la raó de que compartís la seva casa amb una altra jove treballadora en idèntica situació econòmica. Sempre va prendre una postura activa davant els qui l’envoltaven. Lluny de l’escepticisme, sense desesperar, ocupava la seva vida en el compromís de la seva activitat militant: a la Coordinadora com a estudiant, a Comissions Obreres com a treballadora i al Partit Socialista dels Treballadors.

«La Yolanda –a qui encara recordo discutint acaloradamentformava part d’aquesta altra joventut que mai podran vendre en les rebaixes de tardor, ni exposar en els aparadors de la cantonada.

Però ja no és res de tot això. Despullada amb el pas del temps – dos anys que semblen lustres- de la seva qualitat personal, humana i concreta, s’ha convertit en una altra cosa. Sobre ella s’han abocat calúmnies, especulacions, mítings i poemes. Amb el procés als seus assassins, s’ha transformat en «actualitat política», en picota contra Força Nova, en record sentimental i company de molts, en odi covard dels qui tenen les mans tacades de sang. La Yolanda ja és alguna cosa diferent, queda enrere la Yolanda de carn i óssos, la que molts vam conèixer. Després del seu assassinat, molts estudiants van rebre anònims feixistes com aquest: «Abandona el moviment estudiantil o moriràs com la Yolanda González». El seu nom és ja un símbol» També avui, trenta-cinc anys després de la seva mort, segueix sent aquell símbol. Fa mal pensar que ara tindria 54 anys i podria passejar pels carrers com qualsevol de nosaltres, si el feixisme no l’hagués assassinat.

Mariano Sánchez Soler

Publicat a https://yolglez.wordpress.com/ 2015/06/07/yolanda/ el 7/6/2015.