Com a tot l’estat, la gent ha votat canvi, ha dit prou als polítics de la transició perdent la por a l’institucionalisme del règim. I això, a Catalunya, te dues vessants: càstig a la dreta i les polítiques antisocials, i consolidació de la voluntat nacional. En els dues vessants s’ha votat ruptura amb el passat. Malgrat tingui els seus límits i calgui tenir en compte la distorsió que es produeix en unes eleccions, és imprescindible l’anàlisi per aprofundir aquest sentiment de ruptura.

I el límit més important, com sempre, és la debilitat de la mobilització –apart de la de Movistar Movistar i algunes lluites més, cal anar mesos enrere per trobar Panrico i molt més per les marees de colors-. La consciència de la necessitat del poder polític per a canviar la situació no apareix com a conseqüència de la lluita i s’encadena amb ella –fruit de la convicció de que sense canvi polític les lluites retrocedeixen o es perden-, sinó que aquest important pas queda recollit en el discurs de les noves formacions que es proclamen la solució dels problemes: “vota’m a mi que jo t’ho solucionaré, que no sent corrupte i millorant la gestió, ho faré possible: es pot”. És un discurs vell que ja van utilitzar reiteradament PSC i ICV-EUiA, però els qui ara ho diuen són, com a aparells, molt més dèbils que ells, i la porta que s’ha obert, permet apostar per un escenari en que les exigències populars prenguin els carrers i els facin anar o més lluny del que les formacions volen o defineixin el seu recanvi.