S’apropa la data de les eleccions autonòmiques «plebiscitàries» del 27S i la situació política guanya tensió. Rajoy, com fa Mas, intenten polaritzar com si l’elecció fora entre ells dos, però la realitat és que el que preocupa a l’estat i al president del Govern espanyol és un moviment massiu del poble català que, sobrepassant a Mas i el seu pacte fiscal, ha expressat al llarg de 5 anys la seva voluntat de ruptura amb l’estat .

Mariano Rajoy sap que no pot seguir fent com si res i va parlar amb Merkel i Cameron per sol·licitar la intervenció decidida dels mandataris europeus contra la voluntat de secessió catalana. Però li pot passar el mateix que a Grècia, on, malgrat el cor de veus contra l’elecció de Syriza i més tard pel sí en el referèndum, el 25 de gener va guanyar Syriza i el resultat del no va ser aclaparador .

Mas és responsable de la política de retallades i reformes laborals que s’han aprovat perquè la crisi la paguessin els treballadors/es, i tampoc suposa una garantia de respecte a la voluntat popular que expressi el poble català, si aquesta voluntat porta a un xoc frontal amb l’estat. És imprescindible determinar una política de completa independència respecte del projecte burgès català, de combat a mort i sense concessions contra tot pla que intenti aplicar contra els treballadors .

I per què el treballador andalús o madrileny haurien de tenir cap interès en la defensa del dret d’autodeterminació del poble català? En primer lloc perquè al davant tenim un enemic comú l’Estat, en gran part el mateix que vam heretar del franquisme i que oprimeix tots els pobles; en segon lloc perquè no hi ha unitat que no parteixi de la llibertat, i la unitat que volem com a treballadors, la que volem i necessitem, és la de l’internacionalisme de classe: és la de pobles lliures .

Qualsevol opressió contra un altre poble és un instrument en mans de la classe dominant per oprimir també al seu proletariat .

Per tot això el 27S a Catalunya hi ha en joc fer una volta de rosca més a la ja decrèpita transició, les seves institucions i qui les corona. Aquesta reforma del franquisme i aquesta transició pactada sota la tutela de l’estat del 18 de juliol que ens van vendre el PCE i el PSOE, les direccions de CCOO i UGT, fent creure al poble treballador que sense investigació i justícia es podia passar la pàgina del franquisme. Els pilars en què es va assentar la monarquia, els seus partits polítics, han estat castigats en els últims processos electorals. Sorgeixen noves formacions, noves il·lusions, però si aquestes repeteixen allò de la reforma i no la ruptura amb que ens van vendre fa 40 anys, el resultat –més aviat que tard- serà un nou «desencantament» .

Grècia anticipa aquest procés. Per això es necessari que aquestes noves propostes decideixin "ruptura sí, reforma no". Ha estat en aquest procés que des de Lluita Internacionalista ja vam formar part en el 2012 de la candidatura CUP-AE i avui ho fem de CUP-Crida Constituent .