Somonte va ser ocupat pels jornalers / es de SAT el 4 de març de 2012, el mateix dia que la Junta d’Andalusia tenia prevista la seva privatització completa, venent la segona part de les terres de la finca. Els jornalers decidien aquesta vegada no fer una ocupació simbòlica sinó posar-se a treballar la terra i demostrar que la terra en mans dels treballadors / es és el futur que pot permetre tirar endavant als més de 700.000 jornalers / ores desocupats que hi ha a Andalusia.

La decisió d’aquest grup de jornalers i jornaleres, que va aguantar la pressió permanent de la Guàrdia Civil i un desallotjament, ens va causar profunda admiració. Allà vam conèixer a Lola, a Javier i tants altres companys i companyes que anaven transformant la finca amb tenacitat i il·lusió. En condicions extraordinàriament precàries la terra es posava en moviment, creixien les primeres llavors, tornaven els ocells i amb ells la vida. Centenars de treballadors / es i joves anaven arribant des d’Andalusia, des d’altres punts de l’estat espanyol o més enllà de les fronteres per conèixer, conviure uns dies, en els «diumenges verds», per treballar i donar suport a la lluita empresa. Des de Lluita Internacionalista va haver dos companys treballant i més tard un comitè de suport que es va desenvolupar a Catalunya, amb dues gires dels dirigents de l’ocupació i finalment amb una campanya unitària i el lliurament d’una furgoneta que els permetés vendre els productes.

El projecte de Somonte era avançar en les terres de regadiu que eren les que podien crear ocupació, això es traduïa en la necessitat d’ampliar la bassa, en sembrar espàrrecs i tants altres projectes.

Però, potser perquè la política era la de les ocupacions simbòliques que donaven projecció mediàtica, potser per l’enorme repressió que va patir el sindicat i la llarga llista de multes i companys / es processats, potser perquè Somonte era una pedra a la sabata en l’acord PSOE-IU per governar la Junta, el cas és que el projecte de Somonte no va estar entre les prioritats de la direcció del SAT (amb la CUT llavors dins d’IU-CA). Ho vam poder comprovar en diverses visites a Catalunya de Cañamero que, tot coincidint amb campanyes de solidaritat amb Somonte, no feia referència a aquesta lluita jornalera.

Van passar 16 mesos i quan ja es venia part de la producció en cistelles que es distribuïen en pobles pròxims, quan la terra començava a donar els seus fruits, va arribar una crisi que tindria efectes catastròfics per Somonte. Potser llavors era quan més es necessitava l’ajuda de la direcció del SAT per enfortir el projecte, amb quadrilles de jornalers d’altres llocs d’Andalusia, perquè ja en aquell moment Somonte era un referent que calia cuidar com un tresor. Perquè era vital demostrar que la terra rendeix quan està en mans jornaleres. Era vital per reivindicar amb més força i autoritat altres ocupacions com Les Turquillas (Sevilla) que amb 1.200ha és tres vegades més gran, La Roda (Jaén) i Lebrija (Sevilla).

Però la intervenció de la direcció del SAT no va ser en aquest sentit i va portar al fet que els companys / es que van encapçalar l’ocupació de la terra finalment abandonessin la finca. La direcció del sindicat va crear una comissió gestora, va repartir una part de les terres de secà entre cooperatives i va deixar a diversos companys a càrrec dels animals i les terres. Un mes després vam poder visitar la finca i parlar amb aquests companys. Una de les decisions era la reducció de la terra de regadiu.

Han passat dos anys amb la gestió assumida per la direcció del SAT, i l’abandó total de la finca ha arribat al límit. La veritat és revolucionària, deia Lenin, i voler amagar els problemes se’ns gira en contra. Aquesta situació, en mans de la Junta o de la pròpia burgesia terratinent, a qui de ben segur no li falten informes detallats, és un descrèdit absolut per a la lluita jornalera, i va més enllà d’un tema intern del sindicat sobre la gestió de les terres ocupades, perquè qüestiona un pilar essencial de la lluita a Andalusia: ¿de quina reforma agrària parlem? Acabaran tenint raó els terratinents i la burgesia que diuen que sense ells les terres i les fàbriques no tenen futur ?.

Però a més hi ha un problema afegit que dol encara més. En lloc de reconèixer les dificultats honestament i veure com es rectifiquen decisions que van ser equivocades, resulta indignant per a qualsevol que es cregués sincerament l’ocupació de Somonte, que el primer que es faci després de l’abandó total de les terres i la finca, sigui repintar les façanes perquè el 20 de juliol Cañamero i Teresa Rodríguez facin una roda de premsa de Podem, en la qual reivindicaven les ocupacions de terres i posaven a Somonte d’exemple de com la terra en mans jornaleres té futur.

Pocs dies després, a principis d’agost vaig estar a la finca, amb companys que van estar en l’ocupació des de l’inici. Efectivament les parets estaven acabades de pintar, però els camps i la finca donaven pena com havien quedat, i per completar 1.800 ovelles acabaven de deteriorar bon part del que quedava. Parlem amb els companys que estaven ara a càrrec i ens van comentar que hi havia voluntat de reprendre el projecte. Tant de bo sigui així, però ¿per què s’ha esperat tant a reaccionar? Estem a pocs dies de l’II Congrés del SAT. La política amb les ocupacions de terra i amb Somonte en particular sembla que hauria de ser motiu de balanç i reflexió. Aquesta no és qualsevol discussió tàctica per al camp andalús, és una pedra angular i està en l’origen de la pròpia constitució del SOC. El que va significar Somonte no està oblidat i encara hi ha companys aquí a Catalunya que ens pregunten i que en el seu moment van posar el seu gra de solidaritat.

Però tan important és aprendre i discutir del passat com resoldre com recuperar l’experiència de Somonte. La que havia obert il·lusions i esperança. En la roda de premsa de Cañamero i Teresa Rodríguez es denunciava que la UE havia transferit a la Junta d’Andalusia un mínim de 300.000 euros per la finca que mai van arribar a la terra ocupada. ¿Potser la campanya política per recuperar els 300.000 euros podria ser l’inici d’un nou pla de producció a Somonte? Caldria tornar a donar la paraula als companys i companyes que amb tant d’esforç van posar a caminar aquella ocupació per donar ara un salt qualitatiu.

En tot cas si es reactiva l’ocupació de Somonte, des d’aquí tota la predisposició per tornar a establir tots els llaços de solidaritat que en el seu moment es van forjar.

Barcelona 22 de Setembre de 2015 Josep Lluís del Alcázar.

Militant de Lluita Internacionalista.