L’atur, els desnonaments, la baixada salarial, els rescats a la banca i grans empreses i les retallades i privatitzacions dels serveis públics traslladen recursos de baix a dalt. I les grans empreses de la borsa espanyola augmenten els seus beneficis. El discurs oficial diu que quan els salaris siguin prou baixos i els beneficis de les grans empreses siguin prou alts, aquestes invertiran, disminuirà l’atur i passarà l’emergència social. O sigui, primer els hem d’ajudar nosaltres a ells rescatant-los i deixant que baixin les nostres condicions laborals, o anant a l’atur, i demà potser tindrem una feina mal pagada, encara que menys sanitat, ensenyament, atur, pensions.

Mentre, els nostres governs - sigui quin sigui el programa amb qu guanyen les eleccions han de portar a terme valentes reformes estructurals, que vol dir que ens han de treure ms salari diferit (pensions), indirecte (sanitat, ensenyament, atur) i directe i augmentar els rescats a la burgesia que no aconsegueix fer rutllar els seus negocis.

La realitat té més d’una cara.

Tantes com classes socials i sectors d’aquestes. Mentre la gran burgesia és rescatada, avalada bancàriament, regalada de privatitzacions i concerts i contractes públics, i se li ofereix una reforma laboral contínua i un atur estructural immens; la petita burgesia s’arruna per la depressi dels mercats locals i els treballadors i treballadores sumem atur, atur dels joves, baixada salarial i disminuci del salari indirecte i diferit.

La falsificació estadística, de la premsa i de les televisions que encobreixen la generalització de contractes curts, l’emigració dels aturats a Europa i la desaparició del cens de desocupats pel final de la prestació i el subsidi, contrasta amb la pobresa, que avança per barris i classes socials. Les assistents socials de l’Àrea Metropolitana de Barcelona diuen que la pobresa s’està fent crònica per l’extraordinària durada d’aquesta crisi (8 anys des del 9 d’agost de 2007). Els serveis de promoció econòmica d’alguns ajuntaments, que fa dos anys tractaven amb aturats i aturades, el 60% dels quals cobraven prestació o subsidi, han vist baixar aquesta proporció al 20%. El 40% dels desnonats té feina, però els salaris ja no arriben per pagar hipoteques del 2007 o lloguers actuals. Igualment, el 60% de les famílies a qui ajuda Caritas, tenen feina.

Els defensors del lliure mercat no han gosat que el lliure mercat equilibri l’oferta i la demanda d’habitatges, després de la punxada de la bombolla immobiliària. S’han socialitzat les pèrdues entre els rescats, els desnonaments, l’absorció de les caixes pels bancs, la separació dels mals negocis en un banc dolent amb el 46% de diner públic que venen a preu de saldo a fons voltors i el finançament bancari gratuït per part del banc central europeu i la compra de deute públic a curt termini. La socialitzaci de les prdues ha perms que els hipotecats amb preus de 2007 que encara tenen feina continun pagant les hipoteques...

fins ara. Quant a aquestes famlies els rebaixen el salari, o es queden a l’atur o es volen separar i vendre l’habitatge (pel qual, si el venen, obtindran el 40% del preu de 2007) cauen en la paradoxa de la llei hipotecria espanyola de quedar sense sostre i amb deute. ‰ÿs el mecanisme aterridor per dissuadir d’abandonar les hipoteques a preu de bombolla i aix protegir als bancs de la fallida defi nitiva.

Aquest govern ha augmentat en 4 anys el deute públic en 302.660 milions, i ha tret del fons de les pensions fins a 37.701 milions. Això amb una política antisocial, de congelar les pensions, de retirar prestacions d’atur, retallar sanitat i ensenyament, mentre rescata la banca i grans empreses. Però el deute públic real és de 491.799 milions més del que s’admet (suma en total 1.525.656 milions, el 144,1% del PIB), gràcies a artificis estadístics que Brussel·les admet.

El tam-tam dels mitjans de comunicació anuncia un menor creixement mundial. La fàbrica del món, la Xina, havia reduït les exportacions un 8% en l’últim any, i ha devaluat. Tota la cadena de subministraments de matèries primeres de la Xina pateix: Llatinoamèrica en minerals, però també Alemanya en béns d’equipament. Els Estats Units fa un any que ha deixat d’insuflar dòlars en l’economia (va durar 6 anys, 85.000 milions de dòlars mensuals en els moments àlgids).

Les autoritats federals nordamericanes fa mesos que sospesen augmentar els interessos, la qual cosa desviarà les corrents de capitals que fins ara han anat als anomenats països emergents (Brasil, Rússia, Índia, Xina, Sud-àfrica, Turquia...) cap als EUA, cercant una barreja de seguretat i rendibilitat. Però també revaloritzarà el dòlar i la quota dels deutes tendirà a augmentar, això posarà una càrrega afegida sobre famílies treballadores endeutades, empreses i països. I aquest estiu, en les reaccions nervioses de les borses davant les caigudes xineses s’ha vist que els diners no només responen a aquestes davallades, sinó que saben que el crac de 2008 no és aigua passada, que no només no hi ha recuperació, sinó que l’equilibri és inestable. El poble grec està patint per tal que no es converteixi en un precedent del no pagament del deute.

Endavant la mobilització.

Per la nacionalització de la banca.

Pel no pagament del deute.

Enllaços a: http://is.gd/6L5CZd. Citar no significa avalar.