Milions de persones ens hem mobilitzat una vegada i una altra demanant exercir el dret d’autodeterminació mitjançant un referèndum de caràcter vinculant, i per tant, que es comptessin vots a favor i en contra de la independència de Catalunya.

No podem oblidar que si hem arribat fins el 27-S ha estat per la negativa reiterada de l’Estat i també per la incapacitat d’algunes forces polítiques d’anar més enllà d’una consulta simbòlica com el 9N. Som els defensors del dret a l’autodeterminació els qui preferíem un referèndum a unes eleccions (i per tant, comptar vots enlloc de comptar escons). I també els que ens hem negat a caure en «el dia de la marmota» que es planteja Catalunya Sí que es Pot quan parla d’acumular forces per forçar el reiteradament negat referèndum pactat... com si no haguessin passat cinc anys de mobilitzacions històriques i una àmplia majoria del Parlament de Catalunya a favor del dret a decidir.

1.- S’ha imposat l’efecte plebiscitari el 27S i ha guanyat el sí.

Tothom, començant pel règim i el Govern del PP, treu la valoració en clau nacional. L’històric 77,5% de participació és un reflex d’aquest efecte plebiscitari. I en aquesta clau, el plebiscit s’ha guanyat: 1,9 milions de vots pel Sí (Junts pel sí i CUPCC), 1’5 milions pel No (PSC, C’s, PP) i 400.000 vots pel dret a decidir– referèndum pactat (CSQEP i Unió rebutgen que se’ls pugui comptar pel no, i es reconeixen en seu interior corrents i posicions per la independència). Per tant, el resultat en percentatge de vots és: Sí 48%, No 39%, Abstenció 11%.

El gir del Parlament i el sentit del vot cap a la independència és inqüestionable. De 24 escons favorables a la independència a l’anterior legislatura (ERC + CUPAE) i 50 pel dret a decidir – referèndum pactat- (CiU + ICVEUiA), s’ha passat a 72 escons per la independència (JxS + CUP-CC) i el dret a decidir es queda en (CSQEP).

Creiem que han estat equivocades les declaracions inicials de la CUP-CC dient que no s’havia guanyat en vots i donant per tancada la possibilitat d’una DUI. Aquesta valoració precipitada i errada afebleix el procés de ruptura.

Una majoria dels votants està per la ruptura amb l’estat i per iniciar un procés constituent, reafirmant l’expressió popular manifestada aquests anys als carrers de Catalunya i aquest fet aprofundeix la crisi del règim monàrquic. Amb el resultat del 27S res ha d’aturar la declaració de la ruptura amb el marc de l’Estat, la proclamació d’una República catalana i l’inici d’un procés d’Assemblea Nacional Constituent.

2.- Desplaçament a esquerra del vot de l’independentisme.

Mas no pot aturar el progressiu debilitament electoral. Ha fet mans i mànigues per evitar la crisi, però amb un augment de quasi 10 punts de participació no esgarrapa nous vots. Per això si abans CiU amb ERC tenien 71 diputats, ara en tenen només 62 (amb Unió fora del Parlament) i depenen d’altres per formar govern. Avui la posició de la burgesia catalana és més dèbil per governar.

Són molt importants els 10 escons de la CUP-CC: hem més que triplicat els resultats de 2012 amb 210.000 vots més. I tot indica que ha estat fonamentalment arrossegant amplis sectors joves i obrint un sector de classe treballadora del cinturó industrial que és estratègic. D’aquest creixement, 126.219 han estat a l’àrea metropolitana (més de la meitat), cosa que marca una dinàmica que hem d’aprofundir.

Probablement els altres 90.000 procedeixin de sector arrencats a ERC, ICV i nous vots joves.

3.- Parlament polaritzat. Ciutadans escombra el PP.

Polaritzat perquè també han crescut els vots unionistes: passant de 48 escons a 52. Aquesta polarització ha arrossegat a la participació amplis sectors que votaven a les generals però no a les catalanes, i ha dividit la classe obrera. Pel mig s’ha colat el creixement de C’s (de 9 a 25 diputats, esgarrapant a dreta i esquerra: els 8 del PP, els 4 del PSC i fins i tot restes d’ICV com ara a El Prat de Llobregat). El cinturó industrial s’ha tenyit de taronja: L’Hospitalet, El Prat, Rubí, Ripollet … i dins de Barcelona, Nou Barris, que era el feu d’Ada Colau.

Aquesta incidència de C’s en bastions obrers és la dada més negativa i preocupant del resultat del 27S. C’s ha de presentar-se no com una dreta clàssica, sinó des del populisme, el seu discurs ha de combinar -a més del tema nacional i la denúncia de la corrupció-, un qüestionament de la política de retallades, i presentar- se «ni de dretes ni d’esquerres». La lluita a la classe obrera catalana contra aquest nou neo-lerrouxisme és essencial.

El nou cop duríssim al PP (després de les andaluses) debilita el Govern Rajoy i les seves possibilitats davant les eleccions generals. Sonen veus d’alarma com la d’Aznar exigint canvis urgents i qüestionen obertament Rajoy, mostrant el nerviosisme i la crisi que travessa el partit de govern. Per a la burgesia el recanvi de C’s pel PP no és només un canvi de cromos per no canviar res: C’s apareix com un instrument molt més dèbil per imposar les polítiques econòmiques que exigeix la patronal.

4.- Fracàs de Podem i ICVEUiA.

CSQEP i amb ell Podem i ICV-EUiA, perden 2 escons dels 13 que tenia IC-EUiA i es limiten a mantenir el vot de 2012. És un fracàs pels objectius que s’havien fixat: repetir l’èxit de Colau a Barcelona.

El fracàs s’explica d’una banda per l’efecte plebiscitari i l’aposta de CSQP per una tercera via impossible (que també ha castigat Unió): la realitat per als defensors del referèndum acordat és que sense sobirania no serà possible ni tan sols comptar els partidaris de la independència. Un segon element el trobem en el terreny social: tenia un referent a esquerra (CUP-CC) més categòric amb propostes econòmiques anticapitalistes, que contrastava amb el tercer lloc de Coscubiela, 13 anys secretari general de CCOO de Catalunya. A diferència de Barcelona en Comú amb l’Ada Colau que eclipsava la presència d’una IC de perfil baix, a CSQP hi una presència descarada de ICV que tampoc ha ajudat a guanyar un espai alternatiu. CSQP ha perdut clarament la pugna amb la CUP-CC per l’espai d’una nova esquerra transformadora.

Amb aquests elements del 27-S cal avançar decididament cap la proclamació de la República Catalana i una Assemblea Nacional Constituent, per evitar que amb nous ajornaments s’aprofiti el cansament per hipotecar-nos en un nou autonomisme. S’acumula una gran responsabilitat a CUP-CC, no només de sectors joves decididament independentistes, sinó també d’incipients sectors obrers que no són independentistes però entenen que darrera aquesta independència hi pot haver una nova i millor relació entre pobles i que senten la necessitat d’una política clarament anticapitalista. I aquesta possibilitat fa crèixer el nerviosisme de la patronal que constata el debilitament dels seus referents polítics i el pes que guanya l’esquerra, que qüestiona les polítiques aplicades per carregar la crisi sobre els i les treballadores.