Les últimes execucions del règim franquista es van produir el 27 de setembre de 1975. Van ser els militants del FRAP, Xosé Humberto Baena Alonso, José Luis Sánchez Bravo i Ramón García Sanz, al costat dels militants d’ETA Jon Paredes Manot (Txiki) i Angel Otaegi Etxeberria. Dos mesos més tard moria Franco.

Els darrers anys del franquisme es van caracteritzar per la dura repressió contra les organitzacions obreres i les que lluitaven contra el règim: el 1973 van ser detinguts els 113 membres de l’Assemblea de Catalunya, el 22 de desembre de 1973 s’havia d’iniciar el judici de la direcció de CCOO al Tribunal d’Ordre Públic, al 1974 es va condemnar a mort i va ser assassinat per «garrote vil» Salvador Puig Antich,. En 1975, van tenir lloc diversos Consells de Guerra que van condemnar a mort 11 militants anti-franquistes. El Consell de ministres del 26 de setembre va commutar la pena a sis d’ells i va confirmar la pena de mort als altres cinc.

Malgrat les manifestacions, no es va poder aturar les execucions. Però la reacció en protesta contra de les execucions va ser molt important: a moltes ciutats espanyoles es van convocar mobilitzacions i al País Basc es va fer una vaga general amb un gran seguiment A la resta d’Europa es van produir importants manifestacions com a París i a Lisboa, on la ambaixada espanyola va ser cremada pels manifestants.

La reacció del règim va ser tancar files amb el dictador i es va convocar una manifestació a la Plaça de Oriente, amb la presència de Franco i del seu successor, el Príncep d’Espanya Juan Carlos.

No podem oblidar les víctimes del franquisme ni Salvador Puig Antich, ni els sis executats al 1975, però tampoc els 143.353 desapareguts durant la guerra i el franquisme, o l’afusellament del president Lluís Companys ara fa 75 anys.

No estem parlant d’història, sinó de l’actualitat. Recordar a aquest cinc militants antifranquistes no és per nostàlgia sinó per justícia i per coherència política. Molts dels responsables de la repressió d’aquells anys estan vius, com els que van intervenir en els Consells de guerra de Puig Antich o dels altres cinc executats al setembre de 1975 o dels ministres que van confirmar les seves sentències de mort. El Partit Popular mai ha condemnat el franquisme i alguns dels seus dirigents es burlen encara avui dels desapareguts.

La influència del franquisme segueix ben viva i tenir-ho present és una obligació de les organitzacions obreres i democràtiques.

Andreu Pagès

106 anys de l’afusellament

Francesc Ferrer i Guàrdia

El 13 d’octubre es retia homenatge a Ferrer i Guàrdia, fundador de l’escola Moderna i de ideologia llibertària. Era un dels cinc executats a 1909 per la monarquia d’Alfons XIII en la repressió posterior a l’anomenada «Setmana Tràgica». Una setmana que va arrencar amb les mobilitzacions de dones contra l’embarcament de reservistes per anar a la guerra del Marroc al juliol i va seguir amb una vaga general insurreccional que es va acompanyar de la crema de convents.

Ferrer i Guàrdia no hi havia estat però se’l va acusar d’instigador i es va convertir en cap de turc. El govern pretenia imposar un càstig exemplar al moviment obrer, però la farsa del seu judici i el seu assassinat van donar lloc a manifestacions arreu del món, fins a la Patagònia rebel argentina.