Una situació marcada per la crisi del règim

És evident la crisi d’un règim que s’esmicola per dalt: com a producte combinat de la política del PP –i CiU a nivell català- davant la crisi dels darrers anys que ha ensorrat els i les treballadores en l’atur, la precarietat i la misèria; i el problema nacional irresolt que arrossega del franquisme i que ha tingut en les massives i reiterades mobilitzacions catalanes la punta de llança. Com sempre que un règim trontolla, això arrossega un munt de derivades. L’esclat dels casos de corrupció que amb aquest règim es multipliquen i esquitxen totes les seves institucions, començant per la Monarquia, però seguint pels seus puntals polítics, judicials o sindicals, son el resultat d’un capitalisme en crisi amb la impunitat heretada de la Transició. L’aclaparador resultat de l’independentisme en les eleccions del 27S a Catalunya van posar-hi la cirereta.

Els partits del règim, tant PP com PSOE, com a un altre nivell CiU o IU reflecteixen aquesta situació i els seus continuats retrocessos electorals en son una prova. Per això la burgesia s’ha afanyat ara a donar ales a C’s com a possible recanvi per la dreta: la seva posició en el terreny nacional, així com en el social, reuneix totes les garanties.

Amb serioses debilitats

La més greu, la manca de mobilitzacions al nivell de l’agressió que representen les polítiques criminals dictades per la troika. L’aïllament de les heroiques lluites obreres que han saltat no ha pogut superar-se: Panrico, Movistar, Eulen...

L’altra és la manca d’alternativa clara de ruptura. La importància d’una opció rupturista queda també palesa als resultats del 27S a Catalunya amb els obtinguts per la CUP-CC plantejant la doble ruptura, la democràtica amb el règim i l’anticapitalista amb el deute i la UE. Però ara no és el cas: tot i que ho vam proposar, la CUP es va negar a fer la crida al necessari front per la doble ruptura que calia a nivell estatal. Per nosaltres era una errada tant en el terreny de l’internacionalisme davant la resta de pobles de l’estat –inclosos els de la resta de Països Catalans- com dins del Principat on s’havia començat a acostar a aquestes posicions una important franja que inclou sectors dels cinturons industrials.

No som abstencionistes

Aquesta situació ha portat a la mateixa CUP a cridar a l’abstenció “activa”, com acostumen a fer diferents sectors de l’anarquisme. No ho compartim per diverses raons:

1. Perquè l’abstenció és inhibir-se respecte un procés polític. Creiem que els treballadors i les classes populars, mai els podem animar a que s’inhibeixin de cap procés polític. Això ja ho fa la burgesia que li és igual quina legitimitat obtingui si pot mantenir el poder –el cas nord-americà és exemplar: per més alts que siguin els índex d’abstenció, el govern que en surt és el gendarme mundial de l’imperialisme-. Creiem que al contrari: els de baix, sempre s’han d’implicar en un o altre sentit i jugar un paper actiu, i l’abstenció no l’és per més adjectius que se li posin.

2. Perquè l’abstenció és una opció individual, que no organitza. Una altra cosa, a la que en ocasions sí hem donat suport és el boicot. Aquest sí és actiu i organitza. Però per a cridar al boicot cal unes condicions que el possibilitin, que el facin real i això vol dir un sector significatiu que encapçali el trencament amb el sistema democràtic burgés: i creiem que no estem en aquesta situació.

3. Per últim: abstenir-se en una assemblea o en unes eleccions és el “em dóna igual”, “accepto allò que surti”... realment ens dóna igual per les lluites que vindran? Una cosa és el caràcter pro-burgés de tots els programes, però tots els governs són iguals? Tots afecten en igual mesura al règim de dominació?...

A nosaltres ni ens dóna igual, ni proposem sortides individuals, volem que els i les treballadores no s’inhibeixin,... i no veiem condicions per a cridar al boicot.

Sense il·lusions, un vot a l’esquerra que segueixi debilitant el règim del 78

Cridem a votar aquelles opcions d’esquerra que diuen no voler la continuïtat del règim del 78, i concretament, les variants de Podemos a nivell estatal. No parlem d’ERC perquè, a banda de la seva trajectòria històrica, els darrers anys donant suport a les retallades de CiU i la recent presència en JxS donant cobertura a la figura de Mas o al “pressing CUP” per investir-lo president, l’invaliden.

No cridem a votar a les variants de Podemos pel seu programa que hem denunciat reiteradament per reformista, tant a nivell social com a nivell nacional. Perquè creiem que, com el seu homòleg grec, Syriza no aporta solucions de fons a la situació que viuen els i les treballadores. Com ells, creiem que es troben atrapats en una contradicció que acaba aplicant els plans de la troika contra els pobles i no al contrari: la traïció de Tsipras és tot un símbol. Tampoc a nivell nacional: desconeixent les massives mobilitzacions catalanes i els resultats del 27S, amb anades i vingudes “d’oblit” del dret a la autodeterminació, de reaccionàries crides als avantpassats per aturar la voluntat d’independència, recol·locant l’impossible referèndum en el programa a corre-cuita... i l’Ada demostrant que esperen una reforma autonòmica quan parla de Madrid com a capital dels catalans. No, ni a nivell social ni nacional, el seu programa no pot alimentar ni una engruna d’il·lusió.

Tampoc per la seva estructura molt burocratitzada, que ha anat difuminant el pes dels círculos -de les bases que volien un canvi de fons-, per a passar al control de la cúpula de Pablo Iglesias. Les crisis andalusa, catalana, basca... els trencaments ja abans de les municipals, en són mostres del resultat de la política i els mètodes intervencionistes d’Iglesias. Tampoc per aquí, creiem que es poden crear il·lusions.

La inclusió d’IU –com a les Marees galegues-, o ICV, quan han fet tantes declaracions contra els vells partís compromesos amb bancs i règim, tampoc deixen espai a cap esperança.

Llavors? No volem fer bones les opcions de Podemos per a cridar al vot. Ho fet per dos elements que ens semblen gens menyspreables.

D’un cantó perquè aquesta formació ha expressat i encara recull un ampli sector de joves i treballadores que volen una cosa diferent a la que diu la seva direcció: i sense callar cap crítica, ens sembla un potencial enorme al que volem acompanyar. Fins i tot des d’una opció diferent amb elements de ruptura, caldria tenir una política cap aquestes bases. No havent-la, caminarem amb ells alertant dels perills i la necessitat de construir aquest referent de ruptura que la seva direcció no vol.

De l’altre, i al marge de les voluntats i el programa, les variants de Podemos són objectivament, entre les opcions presentades, la que més accelera la crisi del règim. És semblant al que va passar amb Syriza: per se, pel que signifiquen per a milions de persones –molt més que no pas pel que diuen o realment són en mans de les seves direccions- que volen utilitzar-les com a eines per acabar amb les velles institucions, acceleren una crisi que els porta a xoc frontals amb la burgesia i la UE, i les traïcions posteriors ja porten a un pas més enllà, plantejant-se obertament la ruptura. No és el millor, perquè voldríem estalviar-nos aquest procés construint ja ara en positiu l’alternativa –el front estatal de ruptures-, però en la seva absència, no impulsarem ni la inhibició, ni la passivitat: cridem al vot crític a les variants de Podemos.