Les eleccions del 20-D han significat un cop dur per al govern de la dreta i la fi del bipartidisme: quatre forces polítiques que superen els 40 diputats - cosa inèdita a l’Estat- i deixen la difícil la investidura del nou govern. Però tant o més important és el gir a l’esquerra, amb un increment del 4% de la participació electoral. Cal analitzar aquests resultats per entendre la difícil situació de governabilitat que podria portar a unes noves eleccions.

I. Retrocés dels partits del Règim del 78 i gir a l’esquerra.

S’enfonsa el PP, C’s no compensa i UPyD desapareix. Malgrat la major participació, el PP guanya les eleccions però perd gairebé quatre milions de vots. La majoria de 123 diputats és insuficient per formar govern. Amb la impossibilitat de compensar aquest retrocés amb el vot de Ciutadans, la ingovernabilitat que es viu a Catalunya s’ha estès també al Govern de l’estat. L’operació reformista de l’espanyolisme de C’s, apadrinada per bancs i grans empreses, ha fracassat. Es va presentar sempre com a suport per a un govern del PP, però no ha pogut ser.ho perquè l’espai de centre es redueix. El resultat a Catalunya, passant en tres mesos de segona a cinquena força, és la seva màxima expressió.

PSOE: el pitjor resultat de la seva història… però podria encara governar. Semblava que no podien caure més després de Rubalcaba. Però sí, han seguit caient i han perdut 1,5 milions de vots. Si Almunia va dimitir, la mateixa nit electoral, amb 125 escons i Rubalcaba ho va fer amb els 110, Sánchez, es queda ara amb 90… A més, com el PP, el retrocés és encara més significatiu a les ciutats i només aguanta per les zones rurals d’Andalusia – l’única Comunitat autònoma que manté- i de les dues Castelles.

IU aconsegueix salvar dos escons per Madrid, i evita desaparèixar. Els altres diputats que obté procedeixen de les Marees gallegues, Compromís o En Comú Podem on anaven «amagats». Aquestes formacions –com ERCasipren a tenir grup propi al Congrés, mentre IU com a tal es quedarà sense.

Remuntada de Podem. De l’ascens meteòric de les eleccions europees i la capitalització de l’èxit de Syriza a Grècia que encara el van ajudar a les municipals i a les autonòmiques –especialment a Andalusia- Podem va començar la seva caiguda en expectativa de vots amb la traïció de Tsipras i va arribar a la campanya electoral amb un retrocés significatiu. L’entrevista de Pablo Iglesias amb Albert Rivera va coincidir amb un dels seus moments més baixos. No obstant això, es va produir una altra meteòrica remuntada des de la meitat de la campanya amb un vot urbà que supera al PSOE a les grans ciutats. Si es sumen les quatre demarcacions més poblades (Madrid, Barcelona, València i Sevilla) Podem obté 24 escons -1 menys que el PP- per davavant del PSOE (19) i de C’s (15).

La inclusió precipitada al programa electoral de «l’oblidat» referèndum català el 25 de novembre va ser tan escandalosa que va situar el dret d’autodeterminació en primera línia del debat a tot l’Estat. I no va penalitzar a Podem, sinó que, ben al contrari,va reflectir que més de quatre milions de persones veuen de bon grat aquest dret democràtic.

II. El vot Podem per territoris

Galiza. El BNG desapareix. Només En Marea (Podemos, Anova i Esquerda Unida amb el suport de les marees municipalistes) ha complert els seus objectius. El PP es manté com a primera força, però baixa 15,4 punts i perd cinc escons. El PSOE queda relegat a la tercera posició, empatat amb En Marea però amb 60.000 vots menys. C’s, -sense saber explicar, ja començada la campanya, el programa per Galiza- s’endu una garrotada amb un únic parlamentari.

Però el més significatiu, és la desaparició del BNG que tot i participar a la coalició Nós-Candidatura Galega (BNG-CG-FOGA-PCPGPG) passa de ser la 3ª força a 5ª, perd 115.000 vots i els dos diputats.

De fet, a les autonòmiques de març va ser desplaçada per AGE (Anova amb EU galega) i a les municipals per les Marees –amb i sense Podemos, però amb Anova i EU juntament amb moviments-. Semblaria que amb aquestes eleccions se sentencia la caiguda iniciada amb la ruptura de l’ala esquerra de Beiras que va crear Anova en 2012.

Euskadi. Enfonsament de EH Bildu. Podem obté 7 escons i serà la major representació d’Euskal Herria al Parlament, mentre que EH Bildu baixa de 7 a 2 escons. Si es desglossa: a la CAB (Comunitat Autònoma Basca) Podem queda com a primera força, mentre en la CFN (Comunitat Foral Navarra) queda segona després d’UPN-PP però amb els mateixos 2 escons. Per la seva banda EH Bildu a la CAB passa de 6 a 2 escons (de primera força a quarta), i en la CFN i perd l’escó que tenia. Geroa Bai baixa encara més i tampoc obté cap.

Per la dreta, el PNB encara que baixa en vots, puja de 5 a 6 escons i és l’únic partit de l’estabilitat de la transició que es manté. En canvi el PP a la CAB cau 7 punts, sense que C’s amb el 4,2% ho compensi ni pugui entrar amb cap escó. Per contra, manté la majoria a Navarra com a UPN-PP, però passant de gairebé un 42% a un 29%. També segueix caient el PSOE que només obté 3 escons.

A l’hora d’explicar aquest gir a l’esquerra, sembla que caldria tenir en compte diversos factors. Alguns favorables a la imatge de Podemos a Euskadi, com la repercussió mediàtica i la «utilitat del vot» per treure a Rajoy des de l’esquerra o la incorporació del dret a decidir, després de la rectificació del 25N, que va caure molt bé entre l’electorat. Però hi ha d’altres factors desfavorables per a Podemos com la feblesa que van tenir a Euskadi els 15M o les Marees en defensa dels serveis públics que han estat la base social de la formació en altres llocs. I tampoc ho va compensar fent-se ressò de les 8 vagues generals des de 2009 (4 des de 2012) amb protagonisme del sindicalisme nacionalista, sinó que al contrari va passar absolutament d’elles. Tampoc ajudaven unes llistes que no tenien noms coneguts en els moviments socials, ni van seguir un procés de confluència com a València o Catalunya, acompanyades a més de la dimissió de tota la direcció política de Podemos a la CAB en protesta per la imposició de les llistes des de Madrid. Així que caldria analitzar els problemes de l’esquerra aberzale –especialment en els dos temes centrals de la campanya de Podem: reforma de l’Estat i contra la corrupció i pels problemes socialsperquè el traspàs de vots és evident.

Aquí hi ha dos elements que sorgeixen del gir de Batasuna (avui Sortu) iniciat amb el Pacte de Lizarra en 1998 –del qual ha havíem alertat aleshores- i que culminen en 2011 amb la conformació d’un front basc per avançar cap a la independència d’Euskadi que va portar a l’acord de Sortu amb formacions burgeses com Eusko Alkartasuna (procedent del PNB, amb Garaicoechea al capdavant), Aralar (escissió per la dreta de Batasuna) i Alternatiba (escissió de la IU basca, Ezker Batua-Berdeak). La primera conseqüència va ser que el front imprimia un gir dràstic respecte a la anterior política que s’havia expressat a les europees de 2009 amb Iniciativa Internacionalista que intentava organitzar la resposta dels pobles a nivell estatal: l’eix passava a ser els bascos contra l’Estat. El segon en el propi Euskadi, llimant les arestes rupturistes del programa de Batasuna (defensant la pertinença a la UE, per exemple) cap a un reformisme que permetés la convivència amb els seus altres socis de coalició. Tota la combativitat de les bases de Sortu des dels moviments socials, el feminisme, o els sindicats seguia existint però relegada del discurs polític monocolor de la pàtria davant l’Estat. Un reflex d’aquest gir a la dreta seria és la proposta de Bildu a ERC de fer una coalició a les últimes eleccions europees.

Podem es fa fort, des d’aquest perfil autodeterminista que adopta el 25N i, com a mínim, en els discursos de campanya– amb tot el reformisme que denunciem quan demanem el vot crític -, en aquestes dues febleses de EH Bildu: que el que passa a l’Estat importa i que les qüestions socials són centrals. Segurament en altres eleccions municipals o autonòmiques, els resultats no serien aquests, però creiem que és imprescindible que Sortu discuteixi un balanç i reaccioni.

Andalusia: malgrat les «burocratades». Andalusia dibuixa un mapa electoral oposat a l’estatal i es manté com el gran feu del PSOE, que guanya malgrat perdre vots, i del PP que queda com a segona força.

Podem suma 10 diputats i Ciutadans 8. IU desapareix i perd els 2 escons que tenia. El tercer lloc de Podem és gairebé amb el mateix percentatge de les eleccions andaluses: 16% davant del 14,8% de març i queda per sota de la mitjana estatal de la formació de 16,84%. Per això, si bé els resultats de conjunt són bons, no ho són si s’analitza amb les seves pròpies expectatives. Des d’aquest punt de vista, va salvar els mobles, però com a les autonòmiques, van estar creuats de ruptures i els resultats no segueixen la progressió d’altres llocs de l’estat tot i que la formació ho considera la seva millor cantera de vots. Què va passar quan, amb el pas decidit de la CUT-BAI i després el del SAT cap a Podem feia presagiar un salt encara més gran? El controvertit sistema de primàries triat per l’aparell de Podem va esclatar a Andalusia i va crear al partit una nova crisi regional després de les d’ Euskadi i Catalunya. L’elecció de candidats per circumscripció única va fer que la llista denominada Equip de Pablo Iglesias –tant perquè uns eren «fitxatges» d’Iglesias fets en els últims temps com perquè, a part de triar circumscripció, era precisa una entrevista personal amb ell per obtenir la plaça- ocupés els caps de llista de les vuit províncies andaluses indistintament de la circumscripció a la qual pertanyien. Desplaçaven d’aquesta manera, els candidats provincials: tres sevillans van encapçalar les llistes a Huelva, Còrdova i Almeria provocant la renúncia dels que havien estat més votats a les primàries. La rebel·lió interna es va expressar amb crits de «no ens representen» dirigits a la cúpula de Madrid.

La punta de la crisi la va protagonitzar Andrés Bódalo com a cap de llista per Jaén (l’únic cap de llista del SAT) que va ser rebutjat com a candidat per la Comissió de Garanties de Podem per haver estat condemnat per l’Audiència Nacional a 3,5 anys per agressions en accions del SAT. Producte o no d’aquesta polèmica, van arribar les renúncies a la llista que encapçalava.

Finalment va ser beneït per Iglesias quan tant Cañamero com Sánchez Gordillo, que havien encapçalat la llista «Utopia i Dignitat» al costat de Rodríguez, ja havien renunciat a anar a les llistes de Podem i havien fet pública la seva decepció i se sumaven manifestos públics, recollides de signatures a change.org... En darrer terme, la crida de Teresa Rodríguez a sumar-se a la campanya va salvar els mobles, però no va poder superar les barreres del burocratisme personalista imposades per Pablo Iglesias.

Catalunya: Podem arrasa amb Colau. Des del punt de vista de classe, el primer lloc de Podem-Colau desbancant CiU és òbviament un gir a l’esquerra; des del punt de vista nacional, els 17 independentistes, al costat dels 12 autodeterministes, són una àmplia majoria enfront dels 18 unionistes. Així que en tots els sentits, hi ha un gir a l’esquerra, per molt que sigui limitat.

L’enfonsament de la dreta és impressionant: PP perd 6 diputats i 300.000 vots; CiU, amb DL redueix a la meitat la seva representació (de 16 a 8) i Unió desapareix: passen de més d’1 milió de vots a 600.000 entre les dues formacions; i C’s que es queda amb només 5 diputats i perd 300.000 vots en només tres mesos. Tampoc li va millor a l’altre pilar del 78, el PSC, que continua en caiguda lliure respecte el 2011 i perd 350.000 vots i 6 diputats; i respecte al 27-S, recupera lleugerament una part del vot perdut (60.000), després de que C’s es tregui la careta, encara que això no impedeix perdre el seu bastió històric, el cinturó industrial.

I és que les il·lusions que demagògicament va despertar C’s com un partit de centre s’han esfondrat: alguns tornen el seu vot al PP –que no perd tant com en altres llocs i fins i tot en recupera 70,000 respecte el 27S-; i els sectors més de classe que havien tenyit de taronja l’anterior cinturó vermell, uns pocs l’abandonen per a tornar al PSC i molts giren cap a Podem. Del roig al taronja i del taronja al lila.

Al costat de Podem l’altre gran triomfador és ERC, que queda com a segona força i duplica el seu vot de 2011. És qui més capitalitza el vot de JxS –especialment en el cinturó industrial- un vot que, d’altra banda, no aconsegueix mantenir entre les dues forces que es presenten amb la bandera independentista (ERC i DL), ja que juntes perden 400.000 vots en només 3 mesos. Tot això passa en una situació política diferent a la de la resta de l’estat. La participació augmenta el 5% respecte el 2011 però queda 3 punts per sota de la mitjana estatal i a 7 de la del 27-S (77,5%).

A més es dupliquen els vots nuls i blancs i creix de forma exponencial el PACMA. Per això, encara que una part de l’abstenció pot reflectir la incidència del posicionament de la CUP, no explica tot i sembla també reflectir la falta d’opcions serioses de ruptura davant la fragilitat provada només un trimestre abans de les alternatives de Podem.

Però és que a més, la crida abstencionista de la CUP tampoc és seguida entre els seus votants, tal com ja havíem alertat. Una part se’n va a ERC, però una altra majoritària se’n va a Podem. Especialment en el cinturó industrial, que era on més havia crescut la CUP el 27-S: allà l’abstenció només baixa 2 punts de mitjana respecte fa 3 mesos (no el 7) i ja hem assenyalat l’aclaparador triomf de Podem a diferència de la seva difícil situació de les autonòmiques . D’un costat, el gruix procedeix de C’s tal com hem indicat –quan es treuen la careta i apareix clarament el seu paper de dretes que fa difícil mantenir aquest vot als sectors obrers -, però un altre ve de la CUP-CC. Així a L’Hospitalet l’abstenció només baixa un 1,5% i la CUP-CC havia obtingut gairebé el 6%, no és molt aventurat situar al 4,5% restant anant a Podemos.

Com a Cornellà, on l’abstenció baixa un 2%, però el vot de la CUPCC era de gairebé el 6%. O Terrassa i Sabadell on l’abstenció baixa 5 punts, però el vot CUP era del 7% i del 8% respectivament. I més que per debilitament de les sigles de la CUP-CC, el problema és l’espai que havia guanyat per a posicions de ruptura en termes nacional i social, i que ha deixat lliure facilitant la recomposició del reformisme de Podem-IC que tan tocat havia sortit del 27S. Però sobretot, tornant al marc general, les eleccions generals han significat un debilitament encara major de Mas també de cara a les seves expectatives de ser investit a Catalunya.

III. Govern incert.

La qüestió catalana i la reforma constitucional. Podem declara que el referèndum a Catalunya és una de les línies vermelles que no traspassarà. Els barons del PSOE ja han vetat qualsevol acostament a aquest discurs dificultant així la possibilitat d’un govern PSOEPodem. Però encara que fos així amb els criteris que diu Podemos, el PP bloqueja qualsevol reforma constitucional tant pel seu percentatge al Congrés com per la seva majoria absoluta al Senat. Així les coses, Xavier Domènech, poc després de les eleccions, ja situava el referèndum en un futur incert.

Però Podem tampoc ho té tan fàcil perquè el programa que va plantejar a Catalunya no és el mateix que el de la resta de l’estat. Pressionat per la política de la CUP en el 27S i ansiós de recollir els seus votants, la coalició En Comú- Podem va escorar el discurs a l’esquerra canviant la definició socialdemòcrata de Podem per la d’anticapitalistes i la del federalisme i la unitat d’Espanya d’Iglesias pel referèndum vinculant. I així, amb ànim de recollir aquest grapat de vots de l’esquerra, els caps de llista a Catalunya van més enllà amb referències a la República Catalana i amb persones com Marta Sibina (número 2 a les llistes) que en les municipals va fer campanya per la CUP a Reus.

El cas és que, una vegada incorporat el referèndum al programa estatal, arrasen a Catalunya i Euskadi –aquests dos grups juntament amb les altres coalicions nacionalistes gallega i valenciana, sumen 36 dels 69 diputats electes- de manera que introdueixen aquest element de pressió en el conjunt de l’organització. Però a més, el com es va fer ha plantejat el tema en primera línia del debat electoral i empeny al conjunt del partit a posar la línia vermella en un element que és de ruptura amb les bases del règim i no només de reforma com volia Iglesias. D’esperar esdevenir la nova socialdemocràcia que rentaria la cara al règim, pot convertir-se, encara malgrat la seva voluntat, en esperó de la seva sepultura.

La gran coalició o el futur a la grega del PSOE? Embarrancada una cosa, queda la gran coalició com va imposar la Troika al Pasok el 2012, cosa que va significar… el posterior triomf de Syriza. De fet el «pressing PSOE» està sobre la taula des del minut u, quan Merkel va dir que no sabia a quifelicitar pels resultats. El desitjat creixement de C’s que permetia donar un suport al PP, encara que fóra en versió «operació Menina» -canviant Rajoy per Soraya Saéz de Santamaría- no ha funcionat i els seus vots no arriben per permetre-ho. Des de Brussel·les, així com des de les grans empreses de l’Ibex-35, aquesta situació força a la gran coalició que garantiria l’estabilitat del règim i la continuïtat dels plans d’austeritat. Però el cost és enorme i l’evolució del Pasok massa recent i més quan la campanya del PSOE va girar entorn a votar-lo per treure a Rajoy.

El temps corre, i allò que Rajoy atribuïa a Mas, ara li toca a ell. La situació d’ingovernabilitat catalana s’estén al govern de l’estat. Difícil sortida perquè ni al PP ni al PSOE els convenen unes noves eleccions ja que corren el risc de perdre encara més diputats. Però sobretot un ascens de Podem no convé ni a la Monarquia i ni als poders fàctics ja que podria repetir situacions d’inestabilitat encara més grans com va passar amb Syriza.