En portes dels pressupostos, i havent votat a favor del decret de pròrroga pressupostària –sembla que a canvi de que es presentessin les 3 propostes de lleis de l’annex de la declaració del 9N-, la posició de la CUP-CC hauria de ser absolutament diàfana. La determinada per la voluntat del poble d’avançar cap a la independència i per les necessitats dels i de les treballadores. Un altre cop es parla del Govern en mans de la CUP-CC: no és així, són les mesures del govern sota la pressió del que exigeix la gent, i la CUP-CC només com el seu intermediari. No hi caben mitges tintes.

Fins a la investidura: mesos perduts

Creiem que van ser una errada els 3 mesos de negociacions amb JxS. Perquè era –i és- impossible trobar un “punt mig” ni en el terreny nacional –on seguim defensant que és imprescindible la ruptura i ells opinen que per ara no i que després dels 18 mesos tampoc haurà de ser unilateral...- ni menys en el social –amb el nostre horitzó fixat en les necessitats de la gent i deixant de pagar el deute i JxS prioritzant el pagament d’aquest per seguir a la UE-. Cedir 2 vots i 8 abstencions a canvi de treure del govern a Mas i els consellers de les retallades era en sí un acte de generositat i respecte cap els 1,6 milions que havien votat JxS i la República catalana, després d’anys de mobilitzacions. Però en cap cas s’havia de confondre, ni havia de suposar, ni un acord de governabilitat ni cap pacte que condicionés a la CUP-CC. Els darrers anys de les polítiques de CiU i ERC feien evident que, aquest nou govern, lluny de generar-nos confiança, hauria de ser combatut des del primer dia.

Quan 3 mesos després, els i les diputades presenten els resultats de les interminables negociacions, el resultat era el mateix que el del programa de JxS i per tant, oposat en les dues vessants al nostre. Era tant escandalós que en el CP-GAP del 10 de gener, tant els documents que defensaven el Mas NO, com els dels que opinaven que Mas SI, rebutjaven absolutament el “Pla de xoc” de JxS.

Nou govern: acord i investidura

Finalment es va arribar a un acord in extremis i es va investir Govern sense Mas ni el seu seguici (Felip Puig, Boi Ruiz, Rigau...). Era una de les expressions del resultat del 27S on no només s’havia obtingut majoria independentista sinó també donat un gir a l’esquerra. Un gir, que per previsible, ja havia fet que el mateix JxS amagués Mas per no haver de respondre per les brutals retallades i privatitzacions. Per això el Govern Puigdemont és més feble que l’anterior per aplicar-ne de noves, malgrat que tant el Gobierno com la UE li exigeixin més per a garantir el pagament del deute i complir amb el dèficit. Al capdavant d’aquesta tasca es posa el principal actiu d’ERC, Oriol Junqueras, amb la necessitat d’acudir a Madrid a demanar els crèdits del Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA) alhora que tracta de paralitzar els moviments socials contra les retallades (bon exemple d’això és l’acord en l’últim moment amb els sindicats majoritaris de la Funció Pública, CCOO, UGT, IAC, per ajornar el retorn de l’extra de 2012 dels funcionaris en vergonyosos terminis que es poden prolongar fins el 2018). Esperem trigar una mica més que a l’Ajuntament de Barcelona, a veure al Govern seguint els passos d’Ada Colau exigint als treballadors de TMB aixequessin la vaga per asseure’s a negociar.

La renúncia de Mas a la presidència no va ser el resultat d’un acte de magnanimitat, sinó l’intent desesperat per evitar unes noves eleccions. ERC ja havia declarat que no aniria en una nova llista conjunta i CDC –com ja va passar el 20D- anava a quedar relegat en un lloc secundari. Deixar caure Mas –després del no de la CUP-CC- era l’única manera de conservar en mans de CDC la presidència i la majoria del Govern. La caiguda de Mas era el triomf de les bases de la CUP-CC que, fidels al compromís electoral, no es van deixar doblegar davant la pressió extrema externa i interna.

Si tot s’hagués reduït al canvi de Mas per Puigdemont, nosaltres hauríem donat el suport a la investidura, però sense compromís polític, amb les mans lliures per combatre les seves inconseqüències en la lluita per la República Catalana i cridant a enfrontar els plans econòmics que seguiran carregant sobre les esquenes dels i de les treballadores. Però resulta incomprensible que, després d’haver aguantat la pressió gairebé tres mesos –amb la dimissió de Baños, cap de llista i favorable a investir a Mas, inclosa-, a l’últim moment la direcció de la CUP identifiqui la feblesa de CDC com a pròpia, permeti a Mas fer de la debilitat virtut, i acabi pagant un preu suïcida en l’acord amb JxS. Un acord que intenta anul·lar tot el potencial rupturista de la CUP-CC i subordinar-la a JxS i al Govern Puigdemont. Lluita Internacionalista vam cridar a votar en contra de l’acord tant per mantenir la independència política de la CUP-CC, com perquè qüestiona el procés de reorganització al seu voltant que havia aixecat esperances fins i tot entre població treballadora que no es definia com a independentista.

És del tot simptomàtic que a l’acord es critica “la bel·ligerància de la CUP-CC”, i no perquè es denunciava que el pla de xoc que proposa JXS són engrunes, sinó perquè es dubtava –i amb raó- que CDC i ERC tinguessin “una voluntat inequívoca d’avançar en el procés de la independència”. I és que el Govern Puigdemont seguirà justificant davant les seves bases una política econòmica antisocial, al servei dels interessos de la burgesia, per la falta de recursos mentre Catalunya no sigui república. Però on es juga els seu 1’6 milions de vots, és en si respon amb fermesa els embats de l’Estat i avança decididament cap a la proclamació de la República catalana o acaba retrocedint cap un pacte fiscal. Clar, sempre que pugui haver una opció independentista a l’esquerre que pugui canalitzar aquest descontentament arribat el moment. I això és el que JXS tracta de desactivar intentant anul·lar la CUP-CC sotmetent-la i fent-la còmplice de les seves polítiques antisiocials o acusant-la de poc independentista i traïdora si no es deixa sotmetre.

I ara què?

Defensarem el Govern català davant els atacs de l’Estat que vagin contra l’exercici del dret d’autodeterminació. Cal debatre un pla de mobilitzacions per respondre, inclosa la crida a la vaga general en cas d’intervenció del Parlament i/o el Govern, i a la solidaritat dels i de les treballadores dels altres pobles de l’estat. Però la independència política davant del Govern de CDC-ERC i el combat per la República Catalana i les necessitats dels treballadors/es no està, ni estarà en joc.

Per això no es poden silenciar cap dels qüestionaments de JxS al procés del que es reclama. Així, la incoherència de la Mesa del Parlament al·legant davant el Tribunal Constitucional perquè ha tombat la Declaració del 9N: a un TC que la Declaració diu desconèixer, fer-ho convertint la declaració en una qüestió de desitjos -“no vinculant”- i publicar en el DOGC la resolució del TC. Perquè tampoc hem escoltat rectificacions de Puigdemont quan relativitzava el termini dels 18 mesos i suprimia la possibilitat de la DUI davant una agressió del Gobierno, tal com diu el seu programa. Ni hem vist en el DOGC la Comissió d’estudi del Procés Constituent aturat en quan el Gobierno va portar-la al TC. Ni tampoc que el Departament d’Ensenyament apliqui el punt 4 de l’annex de la Declaració del 9N on s’anava a desobeir la LOMCE en els sentits en que l’havien portat al Constitucional per limitació de competències: doncs be, malgrat no compartíem el text, JxS que el va escriure, també l’incompleix ja que els centres ja tenen les dates de les avaluacions del Ministerio. No vam donar suport a l’acord, però només amb aquests fets, esperem que els qui ho van fer entenguin que JxS l’està trencant-lo dia a dia, perquè com dèiem més amunt el seu pla és un altre.

I en el terreny social, tal com venim insistint des del 28S, urgeix engegar una àmplia plataforma pel pla de xoc real que els cal a les classes populars, cridant a organitzacions, moviments, sindicats... per definir-lo juntament amb un pla de lluita per aconseguir-lo. I des d’ara, la CUP-CC ha de fer seves les banderes de les lluites que ja existeixen com ara contra els tancaments de P3, tot defensant la reducció de ràtios tant a primària com a secundària i, si falten diners, tancant concerts -que, como ara es mostra amb el cas dels Maristes de Sants-Les Corts, cobren diners públics a palades però no responen ni es controlen des del poder públic, perquè son negocis privats.

La CUP-CC no te res a “negociar” amb el Govern: Junqueres ja ha explicat que el 90% del pressupost el determina Madrid i que venen uns pressupostos injustos; la UE ja ha fet palesa la seva intenció de fer complir el nivell de dèficit i exigeix una retallada de 8.000 milions al conjunt de l’Estat. Amb aquestes premisses no es poden atendre les necessitats socials dels i de les treballadores. Aquestes només les aconseguirem posant la candidatura amb els parlamentaris al capdavant, al servei d’un pla de lluita coherent amb el programa amb el qual ens vam presentar a les eleccions el 27S: per la ruptura amb l’Estat i amb la UE de la Troika i del gran capital.

12 de febrer 2016

Lluita Internacionalista