A la recent vaga d’Eulen de telemàrqueting, les treballadores representaven el 80% de la plantilla. És a dir un 80% de les 344 persones precàries acomiadades són dones: amb jornades a temps parcial, sous miserables, i condicions laborals per conveni molt inferiors a les de les empreses matrius. Però no són una excepció: a nivell estatal, el 74% dels precaris són treballadores.

Les diferents reformes laborals han convertit la precarietat en una xacra que va just darrera de l’atur. La periòdica cantarella dels governs quan diuen que redueixen l’atur, amaga la crua realitat de la pobresa dels i de les treballadores com a conseqüència de la precarietat. Una precarietat caracteritzada per contractes a temps parcial (i molts de durada determinada), que a l’estat s’ha duplicat en els darrers 10 anys fins arribar ara al 25% de les feines, i que situa l’estat espanyol com el tercer –després de Grècia i Xipre- en aquest tipus de subocupacions. Són 1,5 milions de persones de les quals el 65% voldria tenir una jornada completa (61,3% en el cas de les dones).

Aquesta precarietat s’ha multiplicat exponencialment a partir de les externalitzacions de les grans empreses, que en subcontracten d’altres de serveis. L’exclusió d’aquestes feines dels convenis de l’empresa matriu ha anat generant cadenes de subcontractacions on les diferents patronals treuen beneficis a partir d’empènyer avall les condicions laborals i salarials dels seus treballadors i treballadores en convenis qualitativament inferiors als de partida. I si en alguna d’aquestes empreses subcontractades, s’aconsegueixen millores que «encareixen» el servei – per a la patronal el que no està en discussió són els seus marges de benefici-, la matriu només ha de treure el servei a concurs per trobar-ne una altra de més barata, i que exploti millor als seus i les seves treballadores. La degradació del treball per aquesta via és ad infinitum. Bona part d’aquestes feines «de serveis» externalitzades han estat feminitzades per afavorir els beneficis del capital, a l’empara del raonament patriarcal de les bondats del contracte a temps parcial per compatibilitzar feina i tasques domèstiques i de cura, i/o que els seus salaris són un «complement» del salari del marit.

Així arribem a la crua realitat actual en què el salari de la dona és una mitjana 19’3% inferior al dels homes, però no tant per la diferència salarial en un mateix lloc de treball –que també n’hi ha, però molt menor-, sinó per la precarietat i la definició de sectors feminitzats. No és gaire millor a nivell europeu: el 16,3% (i a la primera potencia de la UE, Alemanya, la bretxa més elevada de totes: 21,6%), cosa que significa –com diu la mateixa UE, que el dia 2 de novembre les dones deixen de cobrar, ja que aquest percentatge inferior, representen 58 dies treballats sense sou. Aquí seran més de dos mesos.

A més, aquesta precarietat afecta a llarg termini les pensions, ja que hi ha períodes en atur i els treballats no són de vuit hores. La qual cosa fa que la bretxa amb les pensions dels homes, de mitjana,a la UE arribi a ser quasi del 40%... Aquí, on s’han destrossat ja les pensions de tots després de buidar la guardiola per a comprar deute públic, la bretxa és encara més gran. És fàcil d’entendre que arribem a pensions mínimes que garanteixen la pobresa de la dona gran.

Per això, avui i ara, tot el suport a les darreres accions de la lluita d’Eulen, participant amb elles en els judicis per l’ERO del 15 i 30 de març al TSJC al Passeig Lluís Companys.

No a la discriminació de la dona treballadora!!

Lluita Internacionalista