No al setge genocida d’Alep i la resta de ciutats rebels!
Fora Bashar Al-Assad i el seu règim criminal.
Fora Daesh i altres forces contrarevolucionàries.
Fora els bombardejos de Rússia, Estats Units i la resta d’intervencions estrangeres.
Solidaritat amb el poble rebel Sirià. Enderroquem els murs d’Europa.

Divendres 4 de març en un centenar de ciutats alliberades de Síria hi va haver importants manifestacions populars amb el lema «la revolució continua».Una demostració de força increïble del poble sirià, que des de fa cinc anys és martiritzat amb barrils explosius, bombardejos, armes químiques, detencions i tortures massives, setges de fam a mans de les forces del règim de Baixar al-Assad i els seus aliats, Putin i l’Iran, pels atacs de Daesh i pels bombardejos dels Estats Units i la seva coalició de 18 països.

No hi va haver banderes negres ni lemes salafistes a aquestes protestes populars que reivindiquen els objectius originals de la revolució: «el poble vol la caiguda del règim», es llegia a les pancartes de les imatges difoses a les xarxes socials. Les consignes del primer dia. El poble resisteix, després de gairebé mig milió de morts i amb 11 milions de desplaçats per aquesta guerra sense treva contra la població civil.

A Alep, la segona ciutat de Síria i un dels bastions de la revolució des de març de 2011, també hi va haver manifestacions aprofitant el «cessament d’hostilitats» que va dictar Putin. La ciutat viu avui el moment més difícil des que va començar l’aixecament. A principis de febrer els brutals bombardejos russos van permetre completar el setge del règim sobre els barris rebels de l’est de la ciutat, on viuen unes 300.000 persones: la carretera que unia Alep amb la frontera truca, al nord, quedava tallada i es tancava l’única via de subministrament. Després de veure els morts per fam als setges de Madaia, Mouadamiya i altres poblacions rebels de la perifèria de Damasc, unes 70.000 persones van fugir abans de quedar atrapades en setge. L’encerclament d’Alep era el resultat de la política de terra cremada que Putin ja havia assajat a Txetxènia: bombardejos sistemàtics que no esquiven ni tan sols hospitals i escoles, amb l’única lògica d’imposar el terror d’Estat.

Des que el 30 de setembre van començar els bombardejos russos, aquests han causat 4.408 morts. La intervenció de Putin ha canviat el curs de la guerra: el règim que retrocedia fa uns mesos, avui ha recuperat la iniciativa. La manca d’una direcció unificada de les diferents faccions militars rebels i el fet que el PYD kurd hagi aprofitat l’ofensiva russa per recuperar ciutats abans controlades pels rebels debilita enormement la capacitat de respondre a l’agressió en tots els seus fronts. La necessitat de la unitat dels pobles àrabs i kurd de Síria sobre la base d’un programa revolucionari que doni sortida a les aspiracions democràtiques i de justícia social és avui més urgent que mai.

El «cessament d’hostilitats» negociat per Rússia i els Estats Units ha rebaixat el nivell de violència, cosa que els manifestants han aprofitat per tornar al carrer.

L’ajuda humanitària ha arribat en comptagotes només a algunes poblacions sota setge. Però en cap cas es pot parlar d’alto el foc ni de treva, perquè les forces del règim i atacant posicions rebels en què no hi ha presència de l’Front Al-Nusra ni de l’Estat Islàmic. Com deia una pancarta a les protestes del 4 de març: «el traïdor (Bashar Al-Assad) només fa treves al Golan», referintse al territori sirià sota ocupació israeliana.

El problema de l’acord és de fons i és polític: Obama i Putin volen evitar un col·lapse del règim sirià, perquè desestabilitzaria tota la regió i tornaria a donar impuls a l’onada de canvi al món àrab. Es guarden la carta de seguir atacant els «terroristes», i en realitat legitimen a Al-Assad com a mal menor. Amb el setge complet d’Alep, el temps juga a favor del règim. Es veu tan reforçat des de l’exterior que el carnisser s’atreveix fins i tot a convocar una farsa d’eleccions el 13 d’abril.

Mentre el drama avança, tots els governs imperialistes i de la zona s’asseuran a Ginebra III per santificar el front comú «contra el terrorisme», però sobre el terreny, aquest front comú només actua contra la revolució siriana i el poble kurd. Estats Units deixa a Rússia el seu paper de destrucció de les posicions rebels. Les imatges de drones russos de la devastació de la ciutat d’Homs són el mateix mètode que va utilitzar Israel el 1948 quan feia propaganda de les seves massacres sobre les poblacions palestines per provocar el terror i la fugida massiva. Alhora Turquia bombardeja els kurds i amenaça amb una intervenció terrestre, coordinada amb l’Aràbia Saudita, per liquidar l’experiència d’autonomia al nord del país.

Estats Units i França, l’antiga metròpoli, aboquen llàgrimes de cocodril, però coordinen les seves operacions amb Rússia i dónen suport a les negociacions del full de l’ONU, que no posen cap condició per a la sortida del poder d’un criminal de guerra, accepten el mercadeig amb l’ajuda humanitària i ignoren reivindicacions tan bàsiques com l’alliberament de les desenes de milers de presos polítics del règim.

Mentre això passa, el Daesh amb prou feines es veu molestat pels atacs imperialistes i, al contrari, la seva política basada en l’odi a Occident guanya adeptes. La brutalitat imperialista i del règim és el millor aliat per a aquestes forces reaccionàries. Els únics que s’enfronten de veritat a aquest projecte nihilista són els kurds i els rebels, no el règim que, com s’ha demostrat aquestes últimes setmanes, es reparteix els beneficis dels pous petroliers amb els jihadistes.

Aquest panorama empeny a centenars de milers de sirians a l’exili. No hi ha futur amb aquest règim, com no n’hi havia quan Franco avançava en la guerra civil espanyola. Però com va passar amb aquells republicans i revolucionaris el 1939 en arribar a França, a l’altre costat de la frontera no els espera l’Europa democràtica, sinó camps de concentració, persecució, mort, fred i fam. Els governs europeus es blinden amb tot tipus de lleis que expulsen, roben, empresonen, criminalitzen als refugiats / es, mentre les bombes cauen sobre el territori sirià i a Ginebra es prepara un cerimonial per rescatar el règim assassí. Cal tombar tots aquests murs i reivindicar el dret a la lliure circulació de tots els que fugen de la guerra i la persecució, però també de la fam i la manca de futur que provoca l’espoli imperialista al sud.

Sota condicions extremes i sota les ruïnes el poble sirià intenta construir un futur de llibertats i justícia social que només serà possible amb la caiguda del règim genocida. En aquesta lluita té en contra el jihadisme, els governs de la regió i les grans potències. Només els queda la solidaritat dels pobles, que fins ara ha estat minvada per la paràlisi d’un sector de l’esquerra. Aquella que dóna suport explícit a Putin, amb la lògica estalinista de «els enemics dels meus enemics són els meus amics» (quan en realitat el que hi ha són diversos enemics de les lluites dels pobles) o que segueix ancorada en una lògica de blocs. Però a Síria el poble segueix resistint i dotant-se d’organitzacions com els comitès populars i els consells revolucionaris locals de les poblacions alliberades , que s’encarreguen de l’educació, la sanitat, la distribució d’aigua i aliments, la recollida de les escombraries, l’acollida de els desplaçats, les manifestacions i de trencar el bloqueig mediàtic. Encara en les condicions més terribles. I mentre el poble a Síria continuï resistint, per nosaltres no hi ha cap dubte que la tasca de qualsevol revolucionari és estar al seu costat.

Fem una crida als pobles del món a solidaritzar-se amb el poble rebel d’Alep i de tota Síria.

No al Daeix!