Des de principis de març, la mobilització contra la llei EL Khomri reflecteix un moviment d’aprofundiment de les principals tendències de la situació política a França. En un context d’agreujament de la crisi econòmica i política a Europa i França, s’observa una mobilització important dels treballadors i de la joventut que correspon a una agudització de la lluita de classes. Es tracta d’un moviment d’una profunditat i d’una amplitud sense precedents des de fa molts anys. Aquesta mobilització es destaca almenys en dos aspectes: en primer lloc, es tracta de la lluita més important des de la mobilització contra la contrareforma de les jubilacions de 2010; en segon lloc, es tracta de la més forta mobilització social contra un Govern suposadament d’esquerres de la història de la Cinquena República.
(NE. L’única resposta del Govern fins ara: aprovar-la per decret. La movilització segueix)

Un moviment que ve de lluny

Les vagues massives i les manifestacions del 9 i del 31 de març no constitueixen un tro en un cel serè. Es tracta d’un moviment profund que ve de lluny. Ja fa mesos (podem fins i tot remuntar-nos al juny de 2014 i a la vaga de la SNCF), que els treballadors i els joves busquen les vies de l’ofensiva mobilitzant-se en les seves empreses, en els seus llocs d’estudi, sovint al marge de les seves organitzacions i contra les direccions sindicals burocràtiques, per oposar-se a la política del Govern i la burgesia, que volen fer-los pagar la crisi sense precedents del capitalisme. Fins fa poc temps, els treballadors es mobilitzaven en desenes o fins i tot centenars de lluites diàries aïllades – per culpa, en particular, de la política de divisió de les direccions burocràtiques sindicals confederals. Avui, treballadors i joves estan units.

La particularitat d’aquesta mobilització és que a partir de les primeres manifestacions i Assemblees generals dos aspectes han estat al centre de les aspiracions dels treballadors: en primer lloc, es va tractr explícitament la unitat treballadors/estudiants - això es va expressar tant en la AG estudiants (com a Tolosa de Llenguadoc) com per part dels treballadors en vagues (com en el Port de l’Havre, quan milers d’estibadores es van unir als estudiants el 24 de març). En segon lloc, els treballadors i els joves tenen consciència de la necessitat de mobilitzar-se de manera unida entorn d’una mateixa consigna: ni millorable, ni negociable, retirada total de la llei EL Khomri!

Aquests dos aspectes indiquen una alta comprensió política del que s’està jugant actualment en la confrontació entre la burgesia i la classe obrera i una veritable voluntat de lluitar fins el final, fins a la retirada de la llei del Treball.

Aquesta mobilització és la traducció també política sobre el terreny de la lluita de classes del rebuig massiu del Govern «socialista» i de la seva política al servei dels mercats financers d’acord amb les recomanacions de la Unió Europea. Fins ara, aquest rebuig s’havia expressat, en particular, per una abstenció rècord per part dels obrers i joves. Ara, s’expressa també en els llocs de treball i estudi així com al carrer. A les pàgines d’aquest diari, sempre hem afirmat que l’abstenció era obrera políticament activa i conscient. Els 1,2 milions de persones que han sortit als carrers el 31 de març ho proven.

Aquesta mobilització expressa un moviment profund de radicalització i polarització de les confrontacions de classe. Els milers d’obrers d’Airbus en vaga a Tolosa de Llenguadoc el 31 de març, els milers d’estibadors de Normandia, el personal del ministeri d’hisenda pública que per milers denuncien les supressions de llocs de treball i que es reuneixen en AG de més de 600, els 800 de la Drome (regió del sud-est) que envaeixen el Consell departamental contra les retallades pressupostàries, els obrers de Continental de Midi Pyrénées (sud oest), els obrers de l’obra de l’autopista A9 prop de Montpellier, els assalariats dels centres d’atenció telefònica SFR: tots exigeixen la retirada de la llei El Khomri i denuncien la seva aplicació
abans d’hora. Aquesta situació de vagues global està generalitzant-se malgrat les direccions burocràtiques confederals i federals que sota la pressió de la mobilització van veure imposar-se la consigna de retirada total de la llei.

Des de principis de març, els joves afirmen que són els treballadors de demà. En els instituts, fins i tot fora dels dies de crida a la manifestació, són milers els que es mobilitzen, de vegades de manera molt radical. El 8 d’abril, en diverses desenes de col·legis, es van mobilitzar contra la llei El Khomri.

La lluita de classes es radicalitza, la por està canviant de bàndol, i això sobretot tenint en compte que el Govern està en crisi i dividit per confrontacions. La seva postura inflexible, i la repressió salvatge de la qual han estat víctimes els treballadors i joves no fan més que traduir la fugida cap a endavant del Govern. D’altra banda, la mobilització de masses ja va obtenir algunes victòries parcials. Sota la pressió del carrer, François Hollande s’ha vist obligat a renunciar a inscriure la caducitat de nacionalitat i l’estat d’emergència en la Constitució. Més que mai, la victòria és possible.

Anar cap a la vaga general il·limitada fins a la retirada total de la llei El Khomri

És evident que aquesta mobilització assenyala una clara polarització entre la classe obrera i la burgesia, una qüestió essencial roman per als treballadors i els joves que es mobilitzen, siguin militants o no: com fer retrocedir el Govern i obtenir efectivament la retirada de la llei El Khomri?

Plantejar aquesta qüestió, és identificar els obstacles que s’aixequen en el camí de la generalització de la mobilització contra la llei El Khomri fins a la seva retirada. El principal obstacle són les burocràcies sindicals confederals al capdavant de les quals la direcció confederal de la CGT i la política que practiquen.

Avui la confederació de la CGT, les de FO, les federacions Solidàries
i FSU, l’UNEF pretenen dividir, desmobilitzar, desmoralitzar als treballadors i amaguen tota perspectiva de victòria. Per a això, aquestes direccions multipliquen les dates sense futur, els dies de mobilització sense vagues, les vagues sectorials aïllades, els passejos del dissabte a la manera de la CFDT (sindicat groc pro reforma) i presenten propostes de «reescriptura» del codi del treball. Com si fos possible obtenir «progressos socials» sense imposar una derrota major a aquest Govern de combat contra els treballadors i els joves! Aquesta política de l’intersindical que ja va conduir a la derrota en 2010, s’explica pel fet que les direccions de les seves organitzacions estan vinculades al Partit Socialista.

Per combatre aquestes maniobres, és necessari desafiar les direccions sindicals perquè assumeixin realment les seves responsabilitats - i no només sobre el paper - i que construeixin realment la vaga general fins a la retirada de la llei. Hem de fer-los respectar l’aspiració de la immensa majoria dels treballadors i joves que volen la unitat entre estudiants i treballadors per a la retirada de la llei. Aquesta és la raó per la qual és necessari també exigir-los, que trenquin les negociacions amb el Govern, ja que no hi ha res a negociar més que els atacs anti-treballadors.

És primordial defensar en els sindicats, en les AG, la necessitat de la vaga il·limitada, immediatament, tots junts, fins a la retirada de la llei. Per a això, és necessari recolzar-se en aquesta ona de fons de la lluita de classes per imposar a les direccions sindicals burocràtiques que construeixin realment la vaga general en la unitat fins a la retirada total de la llei.

En alguns sectors, en algunes regions, les direccions confederals i federals ja es veuen desbordades. Ja hi ha nombroses seccions sindicals que han començat a plantejar aquesta qüestió fins i tot a desafiar les seves direccions burocràtiques perquè cridin i organitzin efectivament la vaga general immediatament. Llavors sí, junts, vaga general il·limitada fins a la retirada total de la llei El Khomry!

Grup Socialista Internacionalista Secció francesa de la UIT-QI