El recurs a l’amenaça no ha funcionat i el poble ha dit Brexit. Cameron, que fa pocs mesos guanyava les eleccions per majoria absoluta, anuncia la seva dimissió. La por ha canviat de bàndol, les borses han començat a caure, la lliura i l’euro a depreciar-se, mentre els bancs centrals prenien mesures preventives per evitar el desplom. És una crisi sense precedents en la Unió Europea, que veu per primera vegada com un estat membre abandona el vaixell i tem l’efecte contagi a altres països. Els vells problemes nacionals no resolts a Gran Bretanya com el d’Irlanda del Nord o d’Escòcia tornen a prendre força. La premsa pro europea explica el vot com a resultat del racisme creixent. Però la Unió Europea no és garantia de solidaritat amb la immigració ni de respecte dels drets dels treballadors, al contrari, és un acord al servei de les grans multinacionals i els estats. El no dels britànics aprofundeix la crisi de l’Europa del capital.

La classe obrera i les classes populars han dit no als qui els han arruïnat la vida: el bloc que formaven Cameron, les grans empreses i els mercats financers, els líders polítics de la UE i Obama. Escriu Owen Jones (1), ideòleg d’esquerres i partidari de la permanència de la Gran Bretanya en la UE: “I això - potser l’esdeveniment més dramàtic a Gran Bretanya des de la guerra - va ser, per sobre de tot, una revolta de la classe obrera. No pot haver estat la revolta de la classe obrera contra la classe política que molts de nosaltres haguéssim desitjat, però és innegable que aquest resultat es va forjar amb els vots d’obrers furiosos i alienats.” Certament, la joventut va votar massivament per continuar en la Unió Europea, però el vot que va consumar el Brexit va ser el de sectors tradicionals del laborisme. Si a Londres capital vencia continuar a la UE, a les zones obreres de East Midlands, el Nord-West, el South-West, Yorkshire and Humber, East i a Gal·les, va vèncer el Brexit. El mateix va passar als voltants de Manchester.

En la localitat on més va triomfar el Brexit va ser West Midlands, zona tradicionalment laborista, sense amb prou feines incidència del UKIP i sense una immigració significativa. Per això, reduir el vot d’aquesta majoria obrera i popular a la insolidaritat amb la immigració és tancar els ulls davant la realitat de deteriorament brutal de les condicions de vida que han suposat dècades de polítiques d’austeritat i destrucció de les conquestes obreres. És des d’aquesta rebel·lia contra l’establishment que cal situar també el debat sobre la immigració. La ruïna social d’aquests anys als barris populars s’ha de canalitzar en algun sentit. Si no aconseguim des de l’esquerra que s’orienti cap al responsable polític del desastre acabarà enfrontant als qui viuen en la misèria, per les engrunes que cauen, i aquest és el terreny de l’extrema dreta.

És la política dels governs de la Unió Europea i la Gran Bretanya els qui protegeixen i donen ales a l’extrema dreta. L’assassinat canalla de la diputada laborista Jo Cox es va voler utilitzar en clau emocional per evitar el Brexit, no per denunciar el caràcter criminal de l’extrema dreta. Quan un atemptat es pot relacionar amb l’islamisme, es tracta de terrorisme, quan és de l’extrema dreta –com amb Breivick a Noruega- aleshores és només un pertorbat mental. I això perquè l’amenaça jihadista permet imposar una retallada de llibertats, com a França amb l’estat d’excepció o les prohibicions de manifestacions contra la reforma laboral, mentre que l’amenaça de l’extrema dreta es combat amb més llibertat i més solidaritat, amb la lluita contra el xovinisme gran-nacional, i això no convé als qui a Europa estan aixecant estats cada vegada més policials i van fent seu el discurs de l’extrema dreta.

Qui sinó el Govern socialdemòcrata austríac va posar catifa de vellut a l’extrema dreta del FPÖ –que va estar a un pas de guanyar les presidencials- quan va aixecar tots els fantasmes dels immigrants en un país de 8,5 milions d’habitants, quan creuaven 90.000 immigrants? Si és possible la brutalitat de les càrregues policials macedònies i gregues sobre famílies gasejades a Idomeni, els morts en el Mediterrani, els murs i les concertines, diners i carta blanca a estats com Turquia o el Marroc... qui s’escandalitza per les propostes de l’extrema dreta?

La Unió europea es trontolla: por al contagi

L’equilibri és tan inestable que el fet que una peça es desencaixa i tot el puzle s’esquerda. A Irlanda del Nord i a Escòcia el vot ve creuat per la realitat nacional, i es va votar contra el Brexit. El resultat del referèndum reobre una nova crisi: Escòcia planteja un segon referèndum d’independència. Al seu torn, el Sinn Fein proposa un referèndum per a la reunificació d’Irlanda amb semblants arguments. Quina campanya faran aquesta vegada els polítics europeus?

Efectivament els sectors populars britànics que han imposat el Brexit han obert una crisi sense precedents a la Unió Europea. La por al contagi en altres estats de la Unió Europea és evident, per què a Grècia, a França o en l’estat espanyol no es pregunta al poble si volen seguir sota el dictat de la troica? La crítica que aixequen contra Cameron des de les files conservadores europees o socialdemòcrates és com se li ocorre preguntar al poble una cosa tan transcendental. Ja li va ocórrer a Txipras i va sortir el OXI al memoràndum. Per això –diuen- el millor és no preguntar, impedir que el poble s’expressi.

El drama és que la necessitat de trencar amb la Unió Europea, que reflecteix l’odi legítim i la desesperació de les classes populars, es deixa en mans de l’extrema dreta, al servei del seu odi als immigrants, de nacionalisme opressor, de la seva política antiobrera… La majoria de l’esquerra defensa la Unió Europea i la seva reforma. Però no, la Unió Europea és un instrument al servei del capital i els estats, un instrument per imposar una reculada permanent a les condicions de treball i vida, per ofegar els drets democràtics i avançar a estats més forts i policials. No hi ha reforma possible de la UE. Per això, des de l’internacionalisme i des de la necessària unitat dels i les treballadores i els pobles, cal impulsar la mobilització permanent per trencar amb el capitalisme i l’instrument regional per imposar els seus plans: la Unió Europea. La nostra unitat va de la mà de l’autodeterminació dels pobles, no de cadenes i imposicions. La unitat dels i les treballadores no pot ser duta a terme més que avançant cap a un sistema econòmic basat en les necessitats de la majoria treballadora. Per això, davant de la Unió Europea, aixequem la defensa d’uns Estats Units Socialistes d’Europa.

(1) https://www.theguardian.com/commentisfree/2016/jun/24/eu-referendum-working-class-revolt-grieve

La nostra crida al vot davant el Brexit
http://luchainternacionalista.org/spip.php?article2801

Josep Lluis del Alcázar