Els amazics (berbers) són els
habitants històrics del nord d’Àfrica
i del Sàhara des de fa com a mínim
10.000 anys. Una realitat històrica
que posen en evidència les
investigacions de diversos
antropòlegs i historiadors com
Gabriel Camps, David Harts i
altres; i com confirma la
subsistència avui de més de 30
milions d’amazigòfons i
amazigòfones sobre aquest gran
territori repartit entre una desena
de països: el Marroc (Rif, Atlas,
Sous), Algèria (Cabília, Aures,
Chawia, M’zab), Tunísia, Líbia,
Egipte (Oasis de Siwa), Canàries i
el País dels Tuaregs destruït per les
fronteres de sis Estats (Níger, Mali,
Mauritània, Burkina Faso, Líbia i
Algèria).

Tot i les nombroses invasions des
del segle VIII a.C. al nord d’Àfrica
(Tamazga), que han imposat la
violència per dominar aquest poble
mediterrani i saharià, els amazics
segueixen essent el component
ètnic i sociocultural fonamental de
l’Àfrica del nord.

Després de l’enorme sacrifici en
la lluita per l’alliberament i la
descolonització del nord d’Àfrica,
els amazics es troben en una
situació de colonització interna.
Una situació en què es perpetua
en el poder la tradicional
aristocràcia arabista, amb qui ha
negociat l’imperialisme europeu el
traspàs i la fabricació dels Estats
actuals sense tenir en compte els
drets històrics dels amazics de
l’interior.

Els estats nord-africans duen una
política basada en l’eliminació de
tot el que es refereix a
l’amaziguitat. Al Marroc, el país en
què la gran majoria de població
segueix essent amaziga a tots els
nivells, un règim lligat artificialment
al món àrab i a l’orient mitjà segueix
aplicant el procés d’arabització del
poble amazic iniciat fa més de
catorze segles, imposant una sola
llengua, l’àrab, una sola religió,
l’islam, i tancant totes les portes
de la llibertat i la diversitat.

Amb la mateixa estratègia de
l’època de plom, el sistema marroquí,
en la seva versió actual, opta
per diverses vies per suprimir la
identitat, la llengua i la cultura
amazigues del poble marroquí.
D’aquestes vies, destaquen les
següents:

 La via diplomàtica, a nivell exterior,
lligant el Marroc a espais
geopolítics arabistes aliens a la
realitat dels i les ciutadanes del
Marroc (la Unió del Magrib Àrab, la
Lliga Àrab…). Provocant així el
desconeixement internacional de
l’existència i la legitimitat de la causa
amaziga.

 La falsificació de la història i la
utilització de les mesquites, els centres
religiosos, els centres
d’educació i d’ensenyament i els
mitjans de comunicació i la premsa
arabista com a vehicle
d’arabització i per sembrar els
sentiments de menyspreu i
vergonya dels berbers.

 L’assimilació forçada prohibint
les organitzacions amazigues (per
exemple el Partit Democràtic
Amazic del Marroc) i l’expressió
cultural i política; marginant
poblacions senceres a les
muntanyes i deserts condemnantles
a l’aïllament, la misèria i
malalties; i també mitjançant la
violència, incloent-hi crims i
agressions contra els ciutadans (la
manifestació de Safru per
l’encariment dels aliments bàsics
o la manifestació de Bumalen-
Dades).

Així es confirma la falsedat del
discurs oficial sobre la transició política:
el Consell Consultiu dels Drets
Humans, la Instància d’Equitat i
Reconciliació, l’Institut Reial de la
Llengua Amaziga i els altres invents
enganyosos d’un sistema conegut
històricament per la tortura. N’hi
ha prou amb mirar la maquinària
de violència i repressió quotidiana
al Marroc que persegueix els
ciutadans i ciutadanes activistes i
no activistes a la universitat, al
carrer i a la tribu, perquè no quedi
cap dubte sobre la veritable cara
del terror del poder d’aquest país.
Ara mateix, 16 estudiants del
Moviment Cultural Amazic,
detinguts a Errachidia, Meknes i
Agadir, continuen empresonats des
de 2007 sota humiliació i tortura i
amb condemnes des de set mesos
fins a 2 anys. Les detencions han
anat més enllà de les muralles de
la universitat per arribar a l’alt Atlas,
al poble de Bumalen-Dades, on
la policia va intervenir d’una manera
salvatge i va arrestar
arbitràriament 142 persones durant
una manifestació pacífica del 6 de
gener passat d’habitants
desesperats que reivindicaven una
carretera i un ambulatori. Deu d’ells,
fins i tot un menor, han estat
condemnats a penes dures que van
entre un i sis anys de presó, sense
l’estatut de presoners polítics
reconegut.

Es tracta de la tirania del sistema
marroquí per portar a terme el seu
projecte arabista diferencialista, que
té per objectiu liquidar el
component i el moviment amazic
de l’escena sociopolítica del
Marroc.

Mlagrat la indiferència de les
organitzacions internacionals de
drets humans davant la violació
dels drets fonamentals de grups i
individus, el ciutadà marroquí és
més conscient que mai que no hi
haurà democràcia sense el
reconeixement oficial dels drets
socials, polítics, civils i de la identitat,
llengua i cultura amazigues dels
ciutadans i ciutadanes. Està més
unit per defensar a tot preu el seu
dret a un canvi i un futur millors.

Aziz Baha

Associació Cornellà Sense
Fronteres