Finalment els barons fan caure a Sánchez i es constitueix una gestora que previsiblement facilitarà el govern a Rajoy. L’aparell esclata i el partit s’esquerda. Felipe González i Susana Díaz encapçalen el sector guanyador, amb sis dels set presidents autonòmics i el vist i plau dels grans poders. La seva bandera les necessitats de l’estat i un anti-nacionalisme català acèrrim. Tot apunta que l’ofensiva dels crítics s’accelera quan González denuncia que Sánchez enllestia un acord de govern alternatiu amb els « leninistas 3.0 » i « los que quieren romper España ». Amb l’exsecretari general que s’oposa a l’harakiri del partit deixant governar al corrupte PP, es queda la presidenta balear, catalans i bascos. A l’aparell del partit Sánchez està en minoria, per això acudeix a la base, amb primàries i un congrés, perquè sembla majoritari que els i les militants no volen que el PSOE doni l’abstenció a Rajoy. Els interessos de l’estat monàrquic s’imposen sobre els del partit, i en el PSOE s’obre una profunda i incerta crisi.

La crisi del PSOE és més que un xoc de personalitats o d’una abstenció al Govern del PP. Cal buscar els motius més al fons, a les contradiccions que avui fan tremolar el règim del 78: d’una banda la crisi econòmica que no afluixa, de l’altre el desafiament del poble català. I els poders fàctics exigeixen tancar files al preu que sigui, encara que sigui el sacrifici el PSOE, una peça que va ser determinant en l’estabilització de la Monarquia. El PSOE s’esquinça perquè avui és impossible servir els interessos de l’estat i, alhora, salvaguardar el seu espai polític i base social.

És cert que el fenomen de la pèrdua de la base social de la socialdemocràcia és un problema europeu, degut a que la forta crisi capitalista no dóna les molles que necessita la socialdemocràcia per repartir entre el poble i aparèixer diferenciada de la dreta, però la crisi del PSOE va per la via grega del PASOK, en una caiguda imparable. És cert que la burgesia espanyola té més recursos econòmics que la grega, però no és menys cert que al país hel·lènic va haver una ruptura democràtica amb la dictadura dels coronels, cosa que a l’estat espanyol no hi va haver més que una reforma pactada del règim franquista. El que ens havien venut com a transició exemplar d’un règim dictatorial a la democràcia, es demostra a cada pas una gran estafa.

El problema català és la punta de l’iceberg de la manca de ruptura amb el passat. La voluntat de ruptura amb el llegat monàrquic-franquista va ser enterrat sota set claus i treure una bandera republicana era condemnat com un atac a la convivència, el dret d’autodeterminació segellat amb el vist-i plau de l’esquerra del PCE i del PSOE, i amb l’acord de les burgesies basca i catalana, la Reforma agrària reconvertida en PER de misèria i almoines, gran part del vell aparell d’estat va quedar intacte i amb ell la impunitat es va fer norma, avui aquesta s’estén en multitud de casos de corrupció que afecten totes les institucions i partits de la transició. Els cadenats de la transició estan rovellats i comencen a saltar pels aires i el règim despullat... fa repugnància.

La caiguda de Sánchez pot ajudar a formar el govern del PP i de moment sortir de la paràlisi, però al preu de deixar un dels dos pilars centrals tan malmès que difícilment a mig termini torni a ser alternativa de govern. A més qui diu que el PP és un pilar sòlid? Està travessat per mil i un casos de corrupció, que fan difícil que pugui legitimar una nova ofensiva contra els i les treballadores com la que exigeix Brussel·les i, a la vegada, afrontar amb mà de ferro un any decisiu pel procés català.

Inevitablement aquesta situació tensarà la lluita de classes, i la clau per fer bascular aquesta situació cap a l’esquerra serà la mobilització. Mentre la crisi es cuini entre les bambolines de la cort, tenim les de perdre. Mobilització per aturar nous atacs contra els/les treballadors/es, i aquí els sindicats en tindran molta responsabilitat, i mobilització per aturar la maquinària de guerra de l’estat contra qualsevol decisió sobirana del poble català. I una darrera conseqüència de la destrossa en el PSOE, és que s’accelera la recomposició de l’esquerra política.

12/10/2016