La crisi financera internacional,
l’alimentària i la immobiliària
tenen un nou problema que
comença a interaccionar-hi: el
que sense exageracions
podem anomenar xoc petroler.
Els preus del petroli (tipus WTI,
el més publicitat) han passat
dels 20$/barril el gener de 2002
als 120$/barril el maig de 2008,
cosa que implica una taxa
mitjana d’augment del 33%
anual, però que s’ha accelerat,
perquè en els darrers 14 mesos
el seu preu ha augmentat el
100%. Algunes veus ja aventuren
que aquesta tendència
només es frenarà per una
eventual recessió dels EUA,
que faria baixar el consum.

Les explicacions oficials de la pujada
de preus són conjunturals,
parcials o directament desinformatives.
Una constant en aquestes
pseudoexplicacions és la recerca de
culpables entre els règims burgesos
de països productors (Iran,
Veneçuela, OPEP), algunes
vegades per la seva hostilitat cap a
“occident”. En altres casos se’ls
acusa pel seu “fracàs” com a Estat
(Afganistan, i els nous candidats són
Bolívia i Mèxic), o per no fer les
inversions necessàries per
assegurar un flux de petroli generós
o no obrir la seva indústria extractiva
a les inversions estrangeres, o per
ser nous consumidors a la taula
(com la Xina i l’Índia, dels quals
veiem a la gràfica el seu baix
consum energètic per càpita).
Aquestes versions reforcen una visió
de “xoc de civilitzacions” i legitimen
els exèrcits i l’OTAN per
intervencions imperialistes sota la
cobertura de garantir la “seguretat
energètica”. Sota el mateix epígraf,
els talls de subministrament o la
nacionalització de recursos es poden
convertir en motiu d’amenaça
o agressió militar.

Com veiem a la gràfica (elaborada
per Pedro Prieto, editor de la
web www.crisisenergetica.org i que
forma part d’un treball que es pot
trobar a http://linko.es/qTB, vegeu
el link original a la nota 1), la
distribució del consum energètic
per càpita, que és proporcional al
PIB per càpita, assenyala grans
diferències entre unes majories
depauperades i uns pocs països
imperialistes en els quals el consum
energètic adquireix grans
dimensions, tot això amb grans
desigualtats a cada zona, perquè
estem en el capitalisme i hi ha
classes. La pujada de preus ja ha
provocat greus problemes a l’Àfrica,
Àsia i Llatinoamèrica, i a occident
comencen les vagues i aturades
patronals de sectors afectats:
transport, pesca, agricultura o els
taxis i els acomiadaments a les
aerolínies.

Un increment de preu del 100%
en 14 mesos és més del que pot
esperar-se de qualsevol altre negoci
legal, precisament en un moment
en el qual les borses han baixat. És
evident que estan operant capitals
(que són especulatius per definició),
que van fugir l’any 2000 de la
caiguda de la bombolla de les
empreses d’internet i des del 2007
també fugen de la caiguda del sector
immobiliari dels EUA, l’Estat
espanyol, Gran Bretanya, Irlanda i
altres països. Igualment és possible
que el mercat estigui afectat per
l’acumulació de reserves
estratègiques de petroli de països
que no en tenien abans i que sí que
disposen en canvi de reserves en
dòlars que cada dia valen menys.
El fracàs militar dels EUA a
l’Afganistan i l’Iraq i les amenaces
potencials o acomplertes d’Israel i
els EUA d’agredir a Palestina, el
Líban, Síria i l’Iran també
contribueixen al preu alt, com abans
l’embargament a l’Iraq de l’ONU,
perquè retiren capacitat de
producció del mercat.

No obstant això hi ha un factor
estructural que és una condició
necessària perquè l’especulació
aconsegueixi beneficis: que la demanda
de petroli persegueixi molt
de prop l’oferta. I això està passant
tant per l’increment de la demanda
com per l’estancament de l’oferta.
Sobre les causes estructurals de
l’estancament de l’oferta de petroli,
una llarga cita de Pedro Prieto ens
resumeix la situació de l’extracció de
petroli al món. Es pot trobar el text
complet a http://linko.es/qTV (link
original a la nota 2). La paraula “zenit”
vol dir el moment històric de màxima
extracció d’un recurs natural.
“Hi ha set grans signes que el
petroli està arribant al zenit (...)

1. La corba de Hubbert i la
seva predicció sobre els EUA. M.
King Hubbert és un geòleg nordamericà
que va predir els anys
cinquanta que els EUA arribarien al
zenit de la seva producció de petroli
nacional el 1970; moment en el qual
els EUA n’eren el major productor,
major exportador i major consumidor
mundial. (...) La seva famosa
corba, en forma de campana, de la
vida d’un pou, un jaciment o una
regió o país, es mostrava inexorable:
puja la producció, arriba a un
altiplà i després inexorablement cau
fins que el pou ha de tancar. Ja ha
passat això en desenes de milers de
pous, camps petrolífers, jaciments i
més de 40 grans països petroliers
arreu del món, incloent-hi els EUA
(...).

2. La diferència entre el que es
descobreix i el que es consumeix.
El zenit dels descobriments va arribar
als EUA als anys trenta i el de la
producció es va desplaçar 40 anys,
però totes dues corbes han
d’igualar-se, matemàticament,
perquè el que no es descobreix no
es pot produir ni consumir. Quaranta
anys és el que sol haver-hi de
distància a les diverses regions
petrolíferes que ja l’han
experimentat, entre el zenit dels
descobriments i el zenit de la
producció. Al Mar del Nord, la
distància entre tots dos zenits s’ha
reduït a poc més de 30 anys, perquè
hi ha hagut una explotació més gran i més intensiva. Doncs bé, al zenit
dels descobriments pel conjunt del
planeta s’hi va arribar a principis dels
anys seixanta. El zenit de la
producció està trucant a la porta.

3. La caiguda de
descobriments de camps gegants
(més de 500 milions de barrils, des
de 2003 no s’ha descobert cap) i
van tenir el zenit el 1965. Consumim
4 barrils per cada barril que
descobrim.

4. La Taxa de Retorn
Energètic, o TRE en català i EROEI
en anglès (Energy Return on Energy
Invested). Això és, l’energia neta que
queda, quan s’extreu d’una font,
després de descomptar l’energia
que cal gastar per obtenir-la.
Aquesta és la que veritablement
interessa en tota font d’energia.
Abans de 1950 era de 100 a un; els
70 va caure a 30 a 1; el 2005 és de
10 a 1 a escala mundial. Les sorres
asfàltiques tenen una TRE de 4 a
1, en el millor dels casos. Aquest és
un problema físic, no econòmic, a
desgrat dels economistes. (...)

5. Cada vegada més lluny i
més profundament per extreure.
Ja es perfora a 4 km de profunditat
marina. I es busca petroli al cercle
polar Àrtic, Groenlàndia i la plataforma
antàrtica. El 2003 les
empreses van gastar 8.000 milions
de dòlars en exploració i van
descobrir reserves per valor de
4.000 milions de dòlars.

6. La capacitat de reserva de
la producció mundial cau en
picat. L’Aràbia Saudita tenia una
capacitat de diversos milions de
barrils diaris i es considerava un país
“comodí” (“swing producer”), per
cobrir qualsevol eventualitat en el
mercat (guerres, sabotatges,
conflictes polítics, etc). Avui, la
capacitat extra és de l’ordre de l’1%
de la producció mundial, que camina
cap als 80 milions de barrils
diaris. La pròpia Aràbia Saudita,
malgrat ella mateixa, perquè
aquesta capacitat d’exercir
d’àrbitre li suposava un gran poder
polític i financer, comença a
admetre que no pot anar gaire més
enllà. (...)

7. Camps més antics. La
major part del petroli que consumim
prové de camps que tenen més de
30 anys. (...)”

A Madrid, del 29 de juny al 3 de
juliol, se celebrarà el Congrés Mundial
del Petroli, amb caps d’estat,
representants de governs, directius
de petroleres i més de 4000
delegats en total. Com a rèplica,
també a Madrid entre el 27 i 29 de
juny, s’està organitzant l’Espai Social
Alternatiu al Petroli – ESAP, en
el qual participarem també com a
Lluita Internacionalista. Les
solucions, també per a aquest problema,
no es troben en el
capitalisme.

Notes:

1. http://www.crisisenergetica.org/
ficheros/
opciones_economicas_y_energeticas_de_futuro.pdf

2. http://www.crisisenergetica.org/
staticpages/
index.php?page=20050607174256423