Els darrers mesos ha saltat a
les primeres pàgines de tota la
premsa la “crisi alimentària”
que està provocant l’increment
dels preus dels aliments i que
pot portar a una situació límit, i
fins i tot a la mort, una part
important de la població
mundial.

Per solucionar aquesta
situació, la FAO remou les
nostres consciències amb la
necessitat d’incrementar les
donacions i els recursos que hi
destinen els països
desenvolupats a fi de poder
adquirir aliments a les grans
empreses a preu de mercat. És
a dir, no estem parlant de com
la classe obrera mundial ajuda
els que estan en una situació
desesperada, sinó com una
part important d’aquesta ajuda
va a incrementar els beneficis
de les grans empreses
agroalimentàries que són les
responsables reals de la crisi.

La crisi alimentària no és
conseqüència d’una falta
d’aliments.

En aquest moment hi ha prou
producció per garantir la seguretat
alimentària de tota la població mundial,
no obstant això hi ha uns 850
milions de persones que pateixen
fam i que depenen directament de
les ajudes dels diversos organismes
internacionals, i aquest nombre va
augmentant a mesura que
s’incrementa el preu dels aliments.
Per poder entendre què passa hem
de tenir molt clar que aquesta és
una crisi estructural com a
conseqüència de les polítiques
econòmiques i de desenvolupament
agroalimentari en un model
econòmic capitalista en què els
aliments no són un bé bàsic ni la
sobirania alimentària una prioritat.
Els aliments s’han convertit en un
producte sotmès a les lleis del mercat i només a l’abast de qui els
pugui pagar, i tot això controlat per
un nombre reduït de grans
multinacionals.

Les causes principals que una
part important de la població mundial
es trobi en una situació de fam
crònica o amb greus problemes per
accedir a una alimentació
adequada són dues:

- Les derivades dels conflictes
bèl·lics que ocasionen un nombre
important de refugiats i la pèrdua
de terres destinades a l’agricultura.
Tots motivats, d’una manera o
altra, pels interessos polítics i
econòmics de les grans potències
imperialistes.

- La política de desenvolupament
agroalimentari que ha portat a la
pèrdua de la sobirania alimentària
a nivell mundial. En aquest moment
no hi ha cap país que tingui una
producció pròpia i diversificada que
pugui assegurar la seva
supervivència. És aquest entramat
d’una agricultura globalitzada i dominada
per un nombre reduït
d’empreses multinacionals el que
ens permet explicar l’increment
indiscriminat dels preus de
productes bàsics com els cereals.
Aquest gràfic ens mostra la
variació de preus en els últims anys.

Si l’observem, el fort increment dels
preus es produeix en un moment
que hi ha una forta crisi en el sector
immobiliari. Aquest sector ha
permès mantenir un cert nivell
d’ocupació i mantenir els nivells del
PIB. El final de la “bombolla especulativa”
en aquest sector als EUA i
països de la UE s’ha venut com “la”
crisi financera mundial. Ara bé, el
gran capital financer no ha
desaparegut, senzillament ha buscat
un altre mercat on poder invertir i
seguir obtenint el màxim de
beneficis. El mercat dels cereals és,
en aquest moment, un bon mercat
de futurs, ja que es preveu una forta
demanda de cereals i olis per produir
biocombustibles (per més informació
podeu llegir l’article
“Biocombustibles: no són una
energia alternativa”, LI87).

Marc mundial que permet
l’increment del preu dels
cereals

Els experts intenten justificar
aquest fort increment a partir de la
llei de l’oferta i la demanda. És cert
que els darrers anys en algunes
zones hi ha hagut una disminució
de la producció (zones com Austràlia o algunes dels EUA) i que, per altra
banda, s’ha produït un increment
de la demanda com a
conseqüència de canvis en els
hàbits alimentaris o, com ja hem dit,
dels projectes de transformació en
biocombustibles. Però aquests
canvis no justifiquen aquest fort
increment en tant poc temps i just
ara. El que no apareix en aquests
estudis és que el mercat de
producció de cereals i d’aliments
està en mans d’unes poques
empreses multinacionals i que, per
tant, són elles les que imposen els
preus al mercat. Arribar a aquesta
situació de domini total ha estat un
llarg camí en el desenvolupament
agrícola, que s’ha imposat a partir
de les polítiques que han portat a
terme organismes internacionals
com el Banc Mundial, el FMI, la FAO
i l’OMC.

1. Ajudes a canvi de
monocultius. En àmplies zones
d’Àfrica, el Banc Mundial i l’FMI van
donar préstecs i ajuts al
desenvolupament per dedicar al
cultiu del cafè, del cacau o el cotó
destinats a l’exportació. D’aquesta
manera els petits agricultors es van
veure obligats a destinar els seus
camps a aquests tipus de cultiu per
poder rebre algun ajut, alhora que
han de comprar tot el seu aliment
al mercat.

El cafè i el cacau són dos dels
productes que cotitzen al mercat de
futurs, això vol dir que el seu preu
es fixa anualment en funció de la
previsió de la producció mundial. Per
tant, en un any que es preveu molta
producció baixa el preu en origen.
Els preus en origen tant del cafè com
del cacau no s’han increment de
manera important en els darrers
anys, però sí al destí, és a dir, són
les grans empreses intermediàries
les que han incrementat els
beneficis.

Ens trobem amb països que no
han incrementat de manera
important els ingressos per
exportacions i que es veuen obligats
a importar els aliments bàsics per a
la seva població. Un increment del
preu dels aliments al mercat mundial
els porta a una situació encara
de més pobresa.

2. Ajudes a la recerca pel
desenvolupament de llavors
híbrides d’alt rendiment i els
transgènics. Un altre factor
important en la pèrdua de la
sobirania alimentaria és el canvi del
cultiu de llavors autòctones per
noves llavors híbrides d’alt
rendiment.

“La revolució verda” ha estat
possible per les noves llavors i la
utilització de gran quantitat
d’energia en forma d’adobs. El problema
és que aquestes llavors són
híbrides i generen una dependència
total amb l’empresa que les
produeix. Les grans inversions en
la recerca per millorar les llavors han
estat d’empreses privades (entre
altres podem anomenar algunes de
les més importants com Monsanto
o Novartis). Aquesta recerca s’ha
fet només per obtenir llavors
híbrides.

Les ajudes oficials al
desenvolupament també han
fet que fossin aquests tipus de
llavors els que s’imposessin i
que en cap moment es
potenciés la recerca en la
millora de llavors autòctones.
A més, es dóna la
preocupant situació que els
bancs de llavors estan en
mans d’aquestes grans
multinacionals privades i no de
cap organisme públic i, per
tant, és molt difícil poder recuperar-
les de nou.

3. La gran concentració de
terres per part de grans
terratinents o multinacionals. Són
els anomenats agrobussines. Controlen
cada vegada extensions més
grans de terra i de producció de
cereals. Són importants a l’Amèrica
Llatina. La major part d’aquesta
producció va destinada a
l’exportació.

Els camperols es veuen expulsats
de les terres bones de cultiu i han
de sobreviure de les petites
explotacions i sotmesos a la pressió
constant dels grans terratinents.
A aquests factors hi hem d’afegir
les conseqüències del canvi climàtic
i de la sobreexplotació de moltes
terres que ha portat a la
desertització.

La solució del problema

La solució definitiva del problema
de la fam al món no és possible en
un model econòmic capitalista,
perquè aquest n’és la causa.
No estem davant d’una situació
d’emergència com a conseqüència
d’un desastre natural i que requereix
ajuda humanitària. La població
pobra que pateix fam és “la víctima”
de les polítiques de
l’imperialisme. Els organismes
internacionals com la FAO i moltes
ONG demanen aportacions als
governs dels països desenvolupats
per poder portar a terme aquestes
“ajudes al desenvolupament” que
no qüestionen en cap moment el
model econòmic que la provoca.

És a dir, altre cop som tots i totes
les treballadores que pagarem la
factura de la “crisi alimentària” a les
grans empreses agroalimentàries
multinacionals, i al preu que elles
marquen. Només una petita part
d’aquests diners arribaran realment
a qui els necessita.

La solució a aquesta crisi
passa per recuperar la sobirania
alimentària amb l’expropiació de
les grans extensions de terra, de
les grans empreses del sector
agroalimentari, la fi dels
monocultius, la recerca en la
millora de les llavors
autòctones...

És a dir, només es
possible amb la revolució.
Però mentre no arribem a la
revolució cal exigir mesures
transitòries als organismes
oficials, de manera que
intervinguin en el control del preu
dels aliments bàsics, com els
cereals, i assegurar que aquests
es posen a disposició de tota la
població mundial.