L’activació del Brexit, de per si mateix dóna una empenta a la inestabilitat. Però a més situa el tema de la UE al centre de les eleccions als diferents països amb unes classes populars sota mínims per la crisi i la política europea. L’extrema dreta ho pren com a bandera i li afegeix el tema dels refugiats. Des de l’esquerra no es pren, si no és, com a molt per cridar a reformar-la i renegociar... i la traïció de Syriza quan el capital li nega la utopia ha afeblit aquestes opcions.

Així les coses, els xocs que fins ara hi ha hagut s’han situat entre la dreta i l’extrema-dreta. A Holanda es frenava al xenòfob Wilders, amb el manteniment del també dretà Rutte que perdia la possibilitat de formar govern amb la socialdemocràcia, doncs aquesta s’enfonsava per sota del 6%.

Tampoc sembla diferent el panorama a França que, encara amb estat d’excepció, és el país amb majors mobilitzacions avui i amb la vaga general de la Guaiana encara cuejant (va començar el 27 de març i encara segueix en Gpar i EDF). L’opció més a l’esquerra de Mélenchon (que seguia dins de la cleda de la reforma de la UE), encara que creixia quedava quarta (els altres 3 són de dretes i ja hem assenyalat l’enfonsament del PSF amb un 6%). La segona volta es jugarà entre el liberal Macron i la ultradreta de Le Pen.

És amb aquest panorama que, Theresa May, vol enfortir-se convocant eleccions per a juny. Com a defensora del Brexit, espera recuperar electorat a la dreta i aprofitar el mal moment de la socialdemocràcia que tot i amb amb Corbin quedaria 20 punts per sota.

Però el denominador comú està sent la inestabilitat, fins i tot amb victòria, com en el cas del referèndum d’Erdogan. No només per les impugnacions del resultat, sinó perquè serà molt difícil la seva imposició quan el No ha fet peu a les capitals i zones industrials del país.

En un i altres casos, la mobilització serà el determinant.