Al maig, després d’una setmana
de xocs armats al Líban, Hezbol·là
va obtenir una indiscutible victòria
militar davant de les milícies de la
coalició governamental Forces del
14 de març.(1) El govern de Siniora
va anul·lar el seu Decret de
desmantellament de la xarxa
independent telefònica de Hezbol·là
i de dimissió del cap de seguretat
de l’aeroport de Beirut. A canvi,
Hezbol·là va retirar els efectius de
les zones ocupades durant la batalla
a Beirut oest i va aixecar el
campament de protesta que tenia
instal·lat des de feia més d’un any
al centre de la ciutat. Les dues parts
van signar a Doha (Qatar) un acord
per escollir immediatament el general
Michel Suleiman, comandant en
cap de l’exèrcit libanès, com a
president de la República i constituir
un govern d’unitat nacional amb
trenta ministres, setze de l’actual
majoria parlamentària i onze de
l’oposició, i tres més designats pel
nou president. També van arribar a
l’acord de redactar una nova llei
electoral consensuada per totes
dues parts, tenint en compte els
canvis demogràfics al país. De
l’Acord es pot interpretar que
Hezbol·là també s’ha imposat
políticament, perquè l’Acord
consisteix en les seves principals
demandes, que estava reivindicant
des de feia un any i mig, després
de la seva retirada del govern i del
parlament.

Que Hezbol·là conservi les armes
i l’organització militar independent és
un triomf molt important pels pobles
de l’Orient Mitjà, perquè és una de
les forces més ferotges i efectives
en la lluita contra l’imperialisme
nord-americà i el sionisme israelià a
la regió. Mentre els vaixells de la 6a
Flota dels Estats Units són a l’est
del Mediterrani com una amenaça
permanent sobre la resistència
libanesa i palestina, un Hezbol·là
armat, fort i molt organitzat és una
seguretat per les previsibles futures
batalles (anunciades per les
pressions de la FINUL –Força
d’Interposició de les Nacions Unides
al Líban- per desmantellar Hezbol·là,
i pel projecte nord-americà de crear
una base militar a Kleilat, al nord
del país, a prop del campament
palestí de Sarh al Bared).

Crisi econòmica i social

No obstant això, la manifestació
del 7 de maig, que es va convertir
en una batalla armada entre les
milícies de Hezbol·là i Amal(2) d’una
banda, i les milícies pro governamentals
de l’altra, havia estat convocada
per la Central General de
Treballadors del Líban (CGTL)(3) que
demanava la pujada del salari mínim
des de 300.000 lliures libaneses
(192 euros) fins a 950.000 (el govern
n’oferia 375.000), un increment
general dels salaris i mesures per
contenir els preus de la gasolina i el
gas, etc. El salari mínim no ha
canviat des de 1996 tot i la inflació
galopant, de tal manera que, només
durant el 2007, el poder adquisitiu
dels libanesos es va reduir el 15%.

Mentre el 54% de la població
(segons les dades de la CGTL) vivia
sota el llindar de la pobresa, els
sectors més afectats per la crisi
econòmica eren les classes
mitjanes-baixes cristianes, i els barris
i pobles pobres on s’allotgen els xiïtes,
encara que no són els únics.

Precisament per això, al
començament del 2006, el
Moviment Patriòtic Lliure (MPL, cristià
maronita) de Michel Aoun i Hezbol·là
van signar un acord polític i social, i
el gener de 2007 la CGTL va cridar
a una vaga general en la qual els i
les treballadores drusos i sunnites
també van participar massivament.
Però quan les milícies reaccionàries
progovernamentals i l’exèrcit van
reprimir les manifestacions obreres,
amb un balanç de 3 morts i més de
130 ferits, Michel Aoun va posar fi a
la vaga davant del perill d’una guerra
civil sectària.

Tot i aquest avís important dels i
les treballadors, el govern de Siniora
va seguir amb els plans neoliberals
dictats per les famoses Conferències
de Donants que dirigeixen els
imperialismes nord-americà i francès.
El cost de la vida va arribar al màxim
històric amb les pujades de
productes bàsics com el pa, la llet,
l’arròs, la carn i el sucre, i el deute
extern va arribar als 42.000 milions de dòlars. Malgrat les protestes de
tots els sectors, el govern no va
canviar la política de privatització
dels serveis públics (empreses
estatals de llum, aigua, canalitzacions,
aeroport, etc). L’escletxa
entre el poble empobrit (sobretot els
sectors xiïtes) i les elits cristiana i
sunnita va eixamplar-se encara més.

Així, a partir de març de 2008 els
i les treballadores van començar a
donar mostres que començava una
nova onada de lluites. Diversos
col·lectius de treballadors/es van
organitzar manifestacions, mentre
els taxistes van tallar les carreteres
per denunciar les pujades del preu
del combustible (els conductors
sunnites no van participar-hi per
raons sectàries). El 17 de març els i
les treballadors de la companyia
aèria libanesa (MEA) van protestar
a l’aeroport de Beirut per denunciar
el pla de privatització del
govern.(4) Unes quantes setmanes
més tard la CGTL va fer una crida a
la vaga general pel 7 de maig,
convocant una manifestació a Beirut
pel mateix dia.

La provocació

La crisi i l’empobriment colpejaven
tots els sectors de la població, i
augmentava la ràbia contra les
polítiques neoliberals del govern
proimperialista. La coalició de Les
Forces del 14 de Març va veure el
perill de perdre les bases populars
en favor dels partits d’oposició i, a
proposta de Walid Jumblatt, dos
dies abans de la vaga general anunciada,
el 5 de maig, el govern va
decretar el desmantellament de la
xarxa independent telefònica de
Hezbol·là i la dimissió del cap de
seguretat de l’aeroport de Beirut,
al qual denunciava com a seguidor
d’aquest partit. El govern sabia
perfectament que Hezbol·là no
toleraria mai aquest intent sinó que
el pla era clar: convertir el conflicte
social en una baralla sectària, dividir
la classe treballadora segons
ideologies religioses, i enterrar la
vaga general sota les runes d’una
possible batalla confessional. I ho
va aconseguir, encara que fos
parcialment.

Els partits progovernamentals, i
els sindicats, cambres de comerç i
altres associacions dirigides pels
corrents antisirians, van cridar els
seguidors a no participar en la vaga
i la manifestació del dia 7, per la
qual cosa a les zones
predominantment sunnites -com
Sida, Trípoli i Iklim al Kharoub- els i
les treballadors i petits comerciants
no van sortir al carrer. Fins i tot els
aounistes es van declarar contra la
vaga, per la qual cosa els sectors
dominats pels cristians -la banca,
per exemple- van quedar fora de la
lluita (l’MPL tampoc no va participar
en les lluites al carrer dels dies
següents). I el matí del 7, quan les
milícies de Hezbol·là i Amal van
començar el desplegament armat
per forçar el govern a retirar el
Decret, la CGTL va desconvocar
la manifestació, dues hores abans
del començament previst.

Els primers xocs entre les milícies
de l’oposició i progovernamentals es
van convertir en una batalla campal
en tota regla quan el líder de
Hezbol·là, Hassan Nasrala, va
anunciar en una roda de premsa
que el Decret del govern era una
declaració de guerra contra Hezbol·là
i la resistència en general. Davant
del fet que l’exèrcit no hi va intervenir
i amb la seva superioritat militar,
les milícies xiïtes van ocupar
fàcilment l’oest de la capital, on
majoritàriament viuen els sunnites i
cristians. El líder drus, Walid
Jumblatt, va confessar que no
esperaven una reacció tan forta per
part de Hezbol·là i la va declarar
“força d’ocupació”. I quan algunes
milícies xiïtes, sobretot d’Amal, van
atacar els sunnites civils, tota la
premsa internacional ja parlava
d’una batalla sectària.(5) Al final, el
govern va retirar el Decret i Hezbol·là
va posar fi al desplegament armat.

Així que la vaga general es va
suspendre sense cap resultat en
relació amb les demandes sindicals.(6)
Ara, la decisió és en mans del nou
govern “d’unitat nacional” que es
formarà segons l’Acord de Doha.

Per què Hezbol·là no pren el
poder?

Malgrat la seva superioritat militar
i popular (els xiïtes ja són gairebé
el 40% de la població libanesa), i
de davant la sorpresa i decepció de
sectors de l’esquerra occidental,
Hezbol·là no pren el poder. Per
què? Per una raó senzilla: no el vol.

Després de l’Acord de Doha, en el
discurs que va fer per demostrar el
seu compromís amb els pactes,
Hassan Nasrala, el líder de
Hezbol·là, ho va deixar molt clar:
“Avui repeteixo la meva posició. No
volem monopolitzar el poder al Líban
i no volem governar el país o
imposar els nostres pensaments a
la gent… Prometo… que nosaltres
ens esforçarem per posar fi a tota
la rancúnia, vèncer tota la sensibilitat
i sobreposar-nos a cada ferida per
reunir les nostres mans per construir
el Líban i ser el Líban.” (7) Per
això la participació en el “govern
d’unitat” burgès.

I, per què Hezbol·là no vol
governar? Perquè Hezbol·là no és
un partit nacionalista burgès que
pretén governar l’Estat-nació en
nom de la burgesia, ni un partit socialista
que aspira a convertir el país
en una democràcia obrera i popular.
És un partit islamista que en un
país multiconfessional aspira a
defensar els interessos de la
burgesia xiïta lligada directament
amb l’Iran, tal com fan els partits de la burgesia sunnita subjectes a països àrabs com
Aràbia Saudita.

Històricament, el moviment de Hezbol·là al Líban va ser
creat per militants formats a l’Iran als 80 amb la finalitat de
difondre al Líban el xiisme fonamentalista (la versió de
l’aiatol·là Jomeini). Com que la comunitat xiïta conforma la
població més pobra del país, tant Amal com Hezbol·là han
adoptat sempre un discurs amb contingut populista, que
inclou conceptes d’esquerres, per poder desplaçar la
històrica influència dels moviments comunistes i panarabistes
en aquesta comunitat (cosa que van aconseguir gràcies a
les traïcions i després de la caiguda de l’estalinisme i del
nacionalisme àrab). No obstant això, el seu objectiu últim
és la creació d’un règim islamista reaccionari de tipus iranià,
com apunta el seu programa: “Els instem a tots ells (els
pobles del Líban) a escollir l’opció del govern islàmic, que és
l’única que pot garantir la justícia i la llibertat per tothom.
Només un règim islàmic podrà frenar qualsevol nou intent
d’infiltració imperialista al nostre país.”(8)

La dificultat per Hezbol·là rau en el fet que el Líban no
és un país amb una població majoritàriament xiïta... així
doncs, què ha de fer? “Cal preguntar: si per alguna raó
no és possible crear un estat islàmic, quina posició hem
d’adoptar? Aquí hi ha dues possibilitats: una és negar
totalment la situació actual i, naturalment, emprar la
violència. Una altra és partir de la situació real…

Col·laborant amb les institucions actuals podem assolir
les reformes que poden eliminar els obstacles del camí
cap al nostre objectiu.” (9) Com dèiem abans, Hezbol·là
és el partit de la burgesia xiïta que pretén defensar els
seus interessos econòmics i socials i, per això, “col·laborar
amb les institucions actuals” significa també participar
en un “govern d’unitat nacional” neoliberal i pro-imperialista,
que neix d’un Acord que no esmenta per res les
demandes de la classe obrera que va preparar la vaga
general el 7 de maig.

Al Líban d’avui no hi haurà una resistència real contra
l’imperialisme i el sionisme sense Hezbol·là, això és
evident. Però amb Hezbol·là tampoc no hi ha la possibilitat
d’unir la classe treballadora i el poble per aconseguir un
govern que pugui posar fi a la dominació burgesa, ja
sigui islàmica o cristiana.

Notes

1 Les Forces del 14 de Març es componen bàsicament del
Moviment de Futur (sunnita) del primer ministre Fuad Siniora,
el Partit Progressista Socialista (drus) de Walid Jumblatt, i les
Forces Libaneses (cristianes) de Samir Dragea.

2 Organització políticomilitar d’origen xiïta, liderada per Nabih
Barri.

3 Els sindicats estan obligats per llei a ser representats
segons línies confessionals.
La majoria dels líders provenen de partits expanarabistes, i
històricament estan lligats a forces polítiques prosirianes.

4 The Daily Star Lebanon,18 de març de 2008

5 Més d’una vegada les mesquites sunnites van ser
protegides per les milícies de Hezbol·là contra els atacs d’Amal.

6 Diversos sectors d’esquerra parlen del “segrest” de la
vaga per part de Hezbol·là.

7 The Daily Star Lebanon, 27 de maig de 2008

8 El Programa de Hezbol·là, “Objectius”, 1985

9 AL-Hayat, 16 d’agost de 1992