Les acusacions es van agreujant i la llista d’acusats/des es fa interminable: un nas de pallasso, un mecànic que reclama el dret d’admissió, el professor pel fet de parlar del que va ocórrer l’1 d’octubre… tots els dirigents de l’independentisme català acusats, ja no solament de rebel·lió, sinó de grup criminal. Tot el macroprocés pretén ser un seriós advertiment per criminalitzar tota dissidència.

Per això és un error pensar que el que faci el jutge té a veure amb el que un/a declari, l’estat es venja de la humiliació de l’1 d’octubre. Sota l’ofensiva repressiva els partits catalans es divideixen i enfronten, intentant reduir inútilment les conseqüències penals i això mateix paralitza una estratègia comuna per a la investidura del Govern de la Generalitat. A cada declaració, el dubte de si els citats acabaran o no a la presó.

Els dirigents catalans del PdCat i ERC retrocedeixen una vegada i una altra, intentant minimitzar i caricaturitzar la proclamació de la república i el mateix 1 d’octubre. A més renúncies a les declaracions, a més acusacions creuades, més fort es sent el poder per colpejar. Els dubtes i vacil·lacions de PdCat i ERC a l’hora d’aplicar el resultat de l’1 d’octubre avui es multipliquen, sent un instrument en mans dels jutges.

Així com PdCat i ERC retrocedeixen una vegada i una altra, Ómnium i ANC contribueixen a la paràlisi del moviment. És més urgent que mai aixecar una direcció política alternativa que enfronti l’estat, i això és impossible sense tornar a posar al centre la mobilització: per aturar la repressió, per detenir l’ofensiva en educació, per defensar els drets socials. Per recuperar-la tenim dos punts de suport: els Comitès de Defensa de la República i la plataforma política i sindical que va convocar la vaga del 3 d’octubre, amb un referent polític que ha d’estar a l’altura: la CUP-CC. Aquesta és la tasca.

Però cal no oblidar la situació del Govern Rajoy que comanda l’ofensiva, que es segueix afeblint, amb el PP en caiguda en intenció de vot i amb els casos de corrupció que volten la direcció del PP i el mateix Rajoy. C’s amenaça amb el sorpasso en enquestes i encén la guerra entre les dues formacions pel predomini en la dreta espanyola, la qual cosa amenaça la delicada estabilitat del govern.

En aquestes condicions es prepara un nou atac a les condicions de vida de la classe obrera, retallant pensions, sanitat i educació, perquè el pagament del deute ho exigeix. De la mateixa manera que el Govern intenta utilitzar el tema català i atiar, com ara amb l’atac a la llengua catalana per tancar files i poder imposar els seus plans d’austeritat. Aturar l’ofensiva antiobrera i antipopular del Govern Rajoy va de la mà de detenir la repressió contra el procés català. Si aquestes dues lluites essencials no es troben, l’una i l’altra sucumbiran. Aquesta és la disjuntiva.

Per això no hi ha un altre camí que reprendre la senda de la mobilització contra les retallades que ens esperen, contra el Govern Rajoy i aixecar així mateix la solidaritat entre pobles i entre treballadors/es i pobles.

8M primera cita: vaga general

CGT l’ha convocat, d’acord amb el moviment feminista. La IAC i diversos sindicats menors la secunden. De nou és la pressió d’una mobilització que escapa al control de CCOO i UGT (ja van vàries) que fa que aquests dos aparells sindicals convoquin a una aturada de dues hores.

Els drets de la dona treballadora, no només estan qüestionats des de fa decennis, sinó que es viu un atac a l’escalfor de l’ascens de forces de dreta i extrema dreta. Trump és un exemple d’això. Però no és només ideològic, sinó que les successives retallades en serveis públics, empitjora l’opressió que pateix la dona en quant a què les cures recauen essencialment en ella. I és un element central de la lluita de classes perquè, a més, el brutal enriquiment de la gran patronal en aquests temps de crisis ha anat de la mà dels increments de precarietat, les cadenes de subcontractes, ocupacions a temps parcial i un llarg etc. d’empobriment de la classe obrera en general, però molt en particular de la dona treballadora que és qui més pateix aquests contractes d’extrema precarietat, aprofundint la bretxa salarial.

La patronal ja ha sortit als mitjans a amenaçar de demanar la il·legalització. Tenen raó d’estar preocupats, perquè el que la vaga posa al centre, qüestiona en forma dràstica, la base del seu galopant enriquiment. Així que, amb major raó que mai, si guanyen les treballadores, guanyem tots/es. És essencial sortir amb tota la força a la vaga i a les mobilitzacions.

21/02/2018