L’acollida del govern de Pedro Sánchez als 629 nàufrags rescatats per l’Aquarius va ser pur màrqueting polític. Ni un gest humanitari ni un canvi real en la política migratòria i de control de fronteres espanyola. Tampoc la nova idea de Merkel i Macron d’obrir presons per a migrants fora de la UE és cap solució i suposa un pas més en l’espiral de vulneració dels drets dels cridats a convertir- se en el segment més explotat de la classe treballadora. Defensar-los és defensar els drets de tots els treballadors i treballadores.

No és «humanitari» que després de mesos o anys sotmesos a tota mena d’abusos i tortures a Líbia, i després d’haver-se hagut de jugar la vida en una pastera, els nàufrags de l’Aquarius, inclosos malalts i ferits i criatures petites, es van haver de passar una setmana creuant mig Mediterrani entre onades de quatre metres i un fort vent. ¿Algú s’imagina que si fossin les víctimes del naufragi d’un creuer amb europeus aquest tracte hauria semblat acceptable? Hem d’anar amb compte perquè el primer que fa la burgesia i els seus estats és presentar-nos l’immigrant com «l’altre», algú amb qui no tenim res en comú, perquè té un altre color de pell, parla una altra llengua, ve d’una terra estranya... ens el presenten com un salvatge. Per uns el salvatge ha de ser aniquilat més enllà de les fronteres europees i per altres mereix la nostra compassió. Però des d’un punt de vista de classe, no és ni una cosa ni l’altra: són els nostres germans i germanes de classe i tenen drets que hem de defensar, perquè només així aconseguirem que no ens enfrontin els uns contra els «altres» i acabin guanyant els que ens exploten a totes.

Amb el seu gest «humanitari», Sánchez es va fer la foto que volia i va aconseguir titulars i portades arreu d’Europa. Internament, passava per l’esquerra a Podemos, portant l’Aquarius a València i no a Barcelona, que també s’havia ofert. I també el ministre de l’Interior italià, l’ultradretà Matteo Salvini, aconseguia la foto que volia: un vaixell humanitari carregat de migrants allunyant-se de les costes d’Itàlia amb escorta dels guardacostes i els militars. Tota una demostració de força al més pur estil mussolinià.

Salvini ha acomplert la seva promesa de no deixar entrar a Itàlia cap altre vaixell de rescat humanitari: i aquest cop no hi ha hagut ajuda espanyola per al vaixell Lifeline, que es va passar més d’una setmana amb 229 migrants a bord, i que finalment va poder desembarcar a Malta després que diversos estats acceptessin repartir-se la «càrrega». La quota d’humanitat del govern Sánchez es va esgotar aviat. El vaixell va quedar confiscat. Ara Malta s’ha sumat a la política de bloqueig a les ONG i no ha deixat entrar l’Aquarius ni l’Open Arms, que no portaven nàufrags a bord, simplement per abastir-se i fer els relleus de tripulació. Es vol fora del Mediterrani Central els vaixells de rescat humanitari perquè són testimonis incòmodes.

Són testimonis incòmodes de la política de col·laboració de la UE i d’Itàlia amb algunes de les bandes armades que es disputen el poder a Líbia. Després d’anys de treballar colze a colze per frenar la immigració subsahariana a Líbia amb el dictador Muammar el Gaddafi (Sarkozy és ara investigat pel finançament il·legal de la seva campanya amb diners de Gaddafi, com ho va ser Berlusconi), França i la Gran Bretanya van decidir recuperar el control amb una intervenció de l’OTAN per tallar l’onada revolucionària de 2011 al nord d’Àfrica i el Pròxim Orient. Líbia es va convertir en un estat fallit i en una nova ruta de l’emigració cap a Europa. L’acord de la UE amb Turquia per frenar el migrants que arribaven a les illes gregues va donar més pes a la ruta de Líbia, molt més llarga i mortal, que es va convertir en la primera porta d’entrada a Europa.

La UE, i també França i Itàlia actuen cadascú pel seu compte buscant acords amb els diferents actors armats a Líbia, que sovint són els mateixos que protagonitzen el tràfic d’armes, gasolina i de persones, per què frenin els migrants. Es financen, s’equipen i s’entrenen «guardacostes», que no responen a cap govern elegit ni legítim i que no són altra cosa que bandes armades al mar, perquè facin la feina bruta de la vigilància fronterera europea, i d’això en són testimonis els vaixells de les ONG, que també han patit atacs i amenaces per aquests autoproclamats «guardacostes». Han documentat com capturen (que no rescaten), maten i maltracten els migrants a alta mar. Per això els volen fora de la zona.

A la cimera de caps d’Estat i de Govern del 28 i 29 de juny es va acordar «intensificar la nostra cooperació amb els països d’origen i trànsit, i en particular el nostre suport als Guardacostes de Líbia, per què tinguin tots els recursos necessaris per controlar plenament les aigües territorials líbies». És la institucionalització de les anomenades «expulsions en calent», amb què s’obliga a retornar per la força homes dones i criatures a un país on la seva vida corre perill i són sotmesos a tortures, maltractaments i esclavitud.

És la punta de llança de la política d’externalització de fronteres de la UE, que subcontracta països tercers, sense cap escrúpol per la vida ni pels drets humans. Des de la cimera de la Valetta de 2015 s’han signat acords d’aquest tipus almenys amb 35 països, dels quals només quatre es poden considerar democràtics, amb molts problemes. La llista dels socis de la vigilància fronterera europea (reforç fronterer, reducció del nombre de sortides, retorns forçosos) inclou les dictadures com Egipte o el Sudan, règims autoritaris com el del Marroc i fins i tot països en guerra com l’Afganistan, on s’estan retornant migrants per la força. I en això no hi ha retallades ni austeritat: el lobby de la indústria militar (encapçalat per empreses com la francesa Thales, l’alemanya Leopard o la transnacional Airbus) està obtenint sucosos contractes per desenvolupar equipament policial i militar, drons, sistemes de vigilància per satèl·lit, projectes de control biomètric...) que van a reforçar precisament els aparells de seguretat d’aquests règims que oprimeixen els seus pobles. La política d’externalització de fronteres només farà que més i més joves i treballadors es vegin forçats a marxar de casa seva.

És el mateix que també fa Espanya amb països com el Marroc i Mauritània. El govern de Pedro Sánchez ha dit que estudiarà retirar les concertines , els filats amb ganivetes que coronen les tanques de Ceuta i Melilla, i que destrossen els braços i les cames dels joves que intenten saltar-les. Un altre gest «humanitari», que amaga la política de fons: continuar col·laborant amb el règim de Mohamed VI per frenar els migrants. I és que els filats són escandalosos, però les palisses de la guàrdia reial marroquina, un cos paramilitar acusat de centenars d’assassinats i tortures i que es dedica també a reprimir la protesta social al Marroc, no surten als titulars ni a les portades.

I, com ja s’ha vist en els darrers mesos, si la ruta de Líbia continua complicant-se, més gent emprendrà els camins de l’Estret de Gibraltar, el Mar d’Alboran o les Canàries i aquesta col·laboració amb el Marroc i els països de l’Àfrica Occidental (que va inaugurar el govern anterior del PSOE de Zapatero) serà més important per «protegir» les fronteres espanyoles.

I no oblidem que del que es tracta no és de frenar la immigració a Europa, perquè els mercats laborals europeus demanen mà d’obra jove i barata, és a dir sense drets. El que es tracta no és de frenar la immigració, sinó de seleccionar-la i controlar-la per alimentar l’economia submergida a l’agricultura, la construcció, l’hostaleria, i la prostitució, sectors que no es podien deslocalitzar. Després d’emportar-se les fàbriques a països amb condicions laborals molt pitjors, com es va fer els anys 90 i 2000, ara cal impor- tar aquí treballadors... però amb les condicions dels seus països d’origen. Ho hem comprovat darrerament a Huelva, amb les denúncies d’explotació laboral i abusos sexuals de les treballadores de la maduixa, que porten del Marroc per la temporada de la recollida. La lluita del Sindicat Andalús de Treballadors/es en la seva defensa ha estat exemplar. Ho diuen les jornaleres del SAT: «com a treballadores del camp, que vivim la violència patronal als camps francesos, navarresos o manxecs, que hem hagut de patir el desemparament d’haver d’abandonar el nostre poble buscant feina, fem nostra la situació de les jornaleres de la maduixa i no podem consentir que en ple segle XXI continuem veient com l’esclavitud laboral s’apodera dels nostres camps». Aquest és el camí.

27/06/18