La guerra de màsters i tesis, la proposta de reforma exprés de la Constitució pels polítics aforats, la votació de la moció de C’s per part del PP i el PSOE sobre el mateix tema i immediatament altre cop a la grenya... són incomprensibles si no es té en compte que tenen per raó última el xoc entre la mobilització del poble català -i la reactivació de la lluita del poble basc- i, d’altra banda, l’aparell de l’estat -el conglomerat del poder judicial, els militars, l’aparell burocràtic i polític, i les altres forces de repressió, tot plegat coronat pel rei-. El poble català exigeix ruptura i república mentre l’Estat vol una derrota exemplar del moviment independentista, perquè més enllà de la demanda de llibertats democràtiques, com el dret a l’autodeterminació que l’Estat nega, el moviment independentista qüestiona directament el règim del 78, la Monarquia.

La tensió entre aquestes dues forces –preveient confrontacions no massa llunyanes– és la que expli- ca la caiguda de Rajoy, la deriva de la dreta (PP i C’s) cap a l’extrema dreta, la debilitat del Govern Torra per la dificultat del retorn a l’autonomisme, o el fracàs de l’acord entre PDeCAT i PSOE en el Congrés dels Diputats. No hi ha espai per a petits arranjaments. És en aquest context en què es mouen els equilibris de Sánchez amb un govern extraordinàriament dèbil, que s’aguanta perquè les altres forces polítiques (a excepció de PP i C’s) tenen pànic al resultat incert d’unes eleccions anticipades o a un agreujament de la crisi del règim. Però qualsevol senyal de distensió del Govern amb Catalunya és durament qüestionat des de la dreta, des de l’aparell de l’estat i des de dins del propi Partit, la qual cosa en provoca la marxa enrere, tal i com va passar el 12 de setembre, en què el PSOE va acabar votant la moció de C’s i el PP per la unitat d’Espanya, mentre negociava l’acord amb el PDeCAT al Congrés. En matèria d’immigració, s’ha passat de la foto inicial de l’acollida de l’Aquarius a la realitat de la repressió amb mesures, com l’expulsió a finals d’agost de 116 immigrants, la qual cosa cap govern anterior s’havia atrevit a fer. Han caigut dos ministres, va haver de rectificar amb la defensa de Llarena a Brussel·les (que acabarà costant més de mig milió d’euros), va prosseguir amb la venda d’armament a Aràbia Saudita i ha reafirmat els compromisos de la Monarquia espanyola. Res de tot això s’amaga amb la decisió de retirar el cadàver del dictador del Valle de los Caídos.

Però aquesta tardor al Govern Sánchez li esperen dos altres enormes esculls que amenacen la seva continuïtat i fan entreveure unes eleccions anticipades: el procés català amb els judicis previstos dels empresonats i la necessitat d’aprovar els pressupostos pel 2019. Ambdós escenaris mentre està prevista que continuï la defensa del poble d’Altsasu, així com moviments republicans arreu d’Espanya que anuncien referèndums. Inicialment des del poder judicial es volia un judici exprés que acabés abans de final d’any contra els dirigents independentistes; ara però, es parla d’un alentiment per deixar passar les eleccions municipals. En tot cas, no es pot allargar massa després de l’acumulació de resolucions judicials a països europeus que debiliten la contundència de les penes que volia l’Estat. Torra ja ha advertit que està disposat a negociar un aterratge autonòmic tot deixant per un futur incert la qüestió de l’autodeterminació i la República, però que no pot acceptar ni acatar cap sentència condemnatòria. Què farà Torra per no acatar la sentència? Noves eleccions? I la gent? És qüestió d’uns mesos que un nou octubre estigui sobre la taula.

Per altra banda, els pressupostos pel 2019 necessiten altre cop del vot de Podemos i de les formacions nacionalistes basques i catalanes. El fracàs de la darrera reunió del Pacte de Toledo evidencia les dificultats de la quadratura del cercle.

També és cert que, cada dia que passa el PSOE de Sánchez guanya els espais que els altres abandonen: d’una banda de la dreta, cada cop més propera al falangisme; de l’altra, de la impotència de Podemos per oferir una alternativa d’esquerres que no pot ser altre que de ruptura amb la Monarquia.

No és només que el Govern Sánchez viu en la permanent inestabilitat. La descomposició és tan profunda que cal tapar les vergonyes al monarca emèrit, la seva immunitat és sinònim d’impunitat. Estem davant la crisi més profunda que ha viscut el règim sortit del franquisme, i és hora que es s’abandoni la traïció històrica que ens van imposar a la gent treballadora des del PCE, el PSOE i les direccions sindicals de CCOO i UGT, que van impedir el potent moviment de masses per la ruptura. I avui, novament Madrid. aquestes direccions (amb els nouvinguts de Podemos) tornen, per intentar salvar el règim monàrquic, a separar la classe obrera de la lluita per una ruptura democràtica i republicana.

És en aquesta lluita que toca, en moments decisius com l’actual, construir una alternativa de ruptura des de l’esquerra treballadora. Una alternativa que rebutgi el règim monàrquic, que defensi el dret dels pobles a la seva autodeterminació, que aixequi un programa d’urgència per la classe obrera, contra l’atur, pel dret a salaris i pensions dignes, a l’habitatge, a una escola i una Sanitat pública, plens drets pels i per les immigrants, un programa que avanci una proposta de govern dels i de les treballadores. Com avançar? Avui és la CUP–CC qui pot estar en millors condicions de fer una crida a les organitzacions per tal de constituir una plataforma sustentada sobre aquest eix de la doble ruptura, amb la Monarquia i amb el capitalisme. Pot tenir una expressió a les eleccions europees com la que va tenir Iniciativa Internacionalista, però el que és determinant és la construcció d’un moviment de base que lluiti coordinada i solidàriament.

17/09//2018