El govern de la Generalitat, mitjançant el Departament d’Economia de Pere Aragonés (ERC), va presentar a finals de l’any passat l’anomenat Projecte de llei de contractes de serveis a les persones per a la seva tramitació parlamentària. Fins al mes juny, quan van començar a reunir-se diverses organitzacions per fer-li front, aquest projecte de llei havia passat desapercebut i no havia arribat a coneixement de l’opinió pública tot i les gravíssimes conseqüències que pot suposar si finalment és aprovat. Es calcula que la votació en Ple del Parlament per a la seva aprovació podria ser a mitjans d’octubre. Ara per ara, donen suport a la Llei Aragonés tots els grups parlamentaris a excepció de la CUP i, recentment, també dels Comuns (que sí hi donaven suport inicialment però que se’n han desmarcat en iniciarse la campanya sobre els veritables objectius privatitzadors i precaritzadors d’aquesta llei).

Una llei per regularitzar i generalitzar les privatitzacions

La Llei Aragonés obre la porta a un salt qualitatiu en la privatització de serveis públics essencials. Sota el pretext de regularitzar els serveis d’atenció a les persones s’assenten les bases normatives per a l’externalització de més d’un centenar de serveis que es presten des dels àmbits de la sanitat, l’educació i els serveis socials, entre d’altres. Això voldria dir que serien empreses privades i no l’administració pública qui gestionarien molts més serveis bàsics dels que ja gestionen actualment.

El primer argument fals que han fet servir els impulsors d’aquest projecte de llei és que pretén donar compliment a la normativa de la UE, en concret a la Directiva 2014/24/ UE de 26 de febrer de 2014 sobre contractació pública. Aquesta mateixa normativa diu «cap disposició de la present Directiva obliga als Estats membres a subcontractar o externalitzar la prestació de serveis que desitgin prestar per ells mateixos...» . Si la normativa de la Unió Eu- ropea digués que s’han de privatitzar, també ens hi oposaríem. Però a més això, al menys de moment, és fals.

El segon argument fals i fàcil de corroborar és que aquesta llei només servirà per regular serveis que ja estan privatitzats. A la llista de més d’un centenar de serveis que s’especifiquen al projecte de llei, alguns ja s’estaven prestant de forma externalitzada amb les repercussions negatives que coneixem: precarietat laboral i priorització del benefici econòmic per davant de la qualitat del servei. Però també s’esmenten explícitament molts altres que ara són de gestió pública amb una clara intenció: que passin també a mans privades.

En l’àmbit educatiu, a més de serveis ja externalitzats en la majoria de casos com ara les llars d’infants o les activitats de lleure educatiu que van més enllà de l’horari lectiu (acollida, migdia i extraescolars) el decret llei esmenta literalment altres serveis com: Ensenyament preescolar (que pot obrir la porta a la privatització de l’educació de 0 a 6 anys), Serveis d’educació especial, Serveis d’ensenyament per a adults ( pot assentar les bases de la privatització dels Centres de Formació d’Adults), Tutoria. I fins i tot, es diu literalment Serveis escolars diversos / altres serveis d’ensenyament amb una ambigüitat intencionada que deixa la porta oberta a la privatització de qualsevol servei educatiu.

L’àmbit sanitari ja tenia gran part de serveis privatitzats no només per la via dels centres privats i els concerts sinó també per la de l’allau de serveis sanitaris que es presten amb gestió privada dintre dels mateixos centres públics. De manera que ja ara és difícil saber quin servei és de gestió pública o privada (especialment als centres hospitalaris). Però amb el llistat de la Llei Aragonés el dubte és si en queda algun que no pugui ser privatitzat. Entre d’altres trobem alguns tan importants com: serveis hospitalaris no especificats, serveis hospitalaris de cirurgia, de medicina, de ginecologia, d’anàlisis de sang i d’anàlisis bacteriològiques, assistència hospitalària i d’ambulatori, serveis de metges de medicina general i de metges especialistes, bancs de sang, bancs d’esperma i bancs d’òrgans per a transplantament, servei municipal de salut i serveis d’exercici de la medicina.

Al llistat de serveis del sector social que inclou la Llei Aragonés apareixen molts que, tot i ser essencials ja han estat privatitzats i una gran parts dels que encara es presten de manera directa. Entre molts altres hi trobem: Serveis de reinserció, de cerca de feina, de subministrament de personal domèstic, d’assistència social, d’assistència social amb allotjament, serveis de benestar social proporcionats a gent gran, programa d’acció municipal.

La trampa del tercer sector

Un dels arguments que s’ha de combatre amb més força és que amb la Llei Aragonés la majoria de serveis privatitzats aniran a parar a les anomenades empreses de l’economia social o tercer sector.

En primer lloc perquè a la pràctica el concurs pel qual s’adjudiquen es regirà per criteris de competència: oferir el «millor» servei al preu més baix. L’anomenat criteri del preu (quina empresa ofereix gestionar els servei per menys diners) podrà suposar fins al 40% del total del barem del concurs (quan al concursos actuals l’administració ja els pot rebaixar fins al 20%). A més, la resta de criteris tenen un caràcter subjectiu que fa possible que, tot i no ser el majoritari, al final s’imposi qui ofereix el servei a preu més baix. I això sempre és en detriment de la qualitat del servei i de les condicions laborals dels i de les treballadores.

A la pràctica ja hem vist com a Ajuntaments com el de Barcelona d’Ada Colau han seguit guanyant aquests concursos grans empreses com CLECE, ni més ni menys que de Florentino Pérez.

Però a més, si els serveis anessin a parar a aquestes empreses del tercer sector, també coneixem com actuen i la precarietat a la que sotmeten, per exemple, la Fundació Pere Tarrés a les Tècniques d’educació Infantil o la que pateixen les treballadores del sector social per part de FASI, EDUVIC, SUARA, etc, que prioritzen els seus interessos privats en detriment de les condicions laborals i de la qualitat del servei. També hem de tenir present la corrupció i l’amiguisme que permet aquest sistema d’adjudicacions a empreses i «fundacions» del tercer sector i que ha quedat palesa en el cas de la DGAIA arran de les denúncies del sector social de la CGT i la CUP que va fer que s’obrís investigació i hagués de dimitir el que va ser el seu Director General i regidor de ERC a Girona, Ricard Calvo.

Qualsevols servei que estigui en mans privades no només quedarà sotmès a voler tendir a la reducció de costos per la llei de la competència. També serà susceptible a la discriminació laboral en les contractacions per raó d’origen, sexe, gènere, ideològic, sindical, etc. I tampoc no queda exempt de prestar-se amb intencions adoctrinadores de tipus religiós o d’altres. Ja sabem de la intromissió de moltes fundacions «sense ànim de lucre» religioses o d’entitats bancàries al món educatius o als serveis socials.

La voluntat privatitzadora d’ERC no és nova

No ens ha de sorprendre que sigui ERC qui impulsi aquesta Llei si recordem la seva trajectòria als darrers anys.

Estava al Govern del tripartit (amb PSC i ICV) a l’inici de les retallades als serveis públics que també va impulsar la Llei d’Educació de Catalunya (LEC) de caire neoliberal i privatitzador i que va suposar vàries vagues de la comunitat educativa. Curiosament, el conseller d’Ensenyament era Ernest Maragall, aleshores al PSC, ara a ERC.

Va donar suport a les brutals retallades als serveis públics que va aplicar el Govern de CiU i a mesures com el Pla Bolonya (que ha suposat un increment de les taxes del 65%) o el desmantellament de la sanitat pública que va liderar Boi Ruiz, entre d’altres.

I ja governant els darrers anys amb JxS/JxC, ha mantingut les principals i més greus retallades als serveis públics i ha tingut i té conselleries en les quals s’ha aprofundit la precaritazació com ara la del sector social de la qual és conseller actual Chakir El Homrani o ha seguit renovant concerts a l’Opus Dei de la mà del conseller d’educació Josep Bargalló. I no podem oblidar el recent anunci del propi Pere Aragonés d’una nova retallada del 6% a la despesa pública el que resta d’any.

Com responem?

Des del mes de juny ens hem vingut reunint una vintena d’organitzacions i hem impulsat la Plataforma Aturem la Llei Aragonés. Hem anat fent xerrades arreu del territori a partir de les quals també s’han començat a impulsar assemblees locals per donar-hi resposta. Els mesos d’estiu ha fet més difícil fer assemblees i xerrades als centres de treball i estudi. Però serà urgent que se’n facin el màxim des de l’inici del setembre tant dels i les treballadores públiques com d’aquelles que treballen a serveis privatitzats però que haurien de ser públics. Algunes ja estan en lluita com les del Servei d’Atenció Domiciliària (SAD) o les d’A Peu de Carrer (APC). I s’ha de poder arribar al màxim de treballadors i treballadores de tots els sectors perquè la privatització dels serveis essencials ens afecta a tots i totes.

El curs passat ja hi va haver raons per a la vaga del 29N, les vagues a educació, Universitats, i a sanitat... i la majoria de les reivindicacions d’aleshores segueixen vigents ara. Per tant, ara enca- ra més, cal organitzar un pla de lluita el més ampli, unitari i contundent possible i els sindicats combatius han plantejar a les assemblees la possibilitat de convocar vaga general abans de la data d’aprovació de la llei per aturar-la. d’assistència social amb allotjament, serveis de benestar social proporcionats a gent gran, programa d’acció municipal.

Pedro Mercadé