El covid-19 ha accelerat la crisi capitalista que fa temps que es preparava, i Nissan és l’avançament de les “seves solucions”: més misèria per la classe obrera, més beneficis per la patronal. 25.000 llocs de treball que es perden, però –en els dies que s’anunciava el tancament– les accions de Nissan van pujar fins el 20% i les de Renault fins al 30%.

El tancament de Nissan, afirma Jose Vicente de los Mozos, president de la Associació Espanyola de Fabricants d’Automòbils i Camions (Anfac) i vicepresident de l’aliança Nissan-Renault “és un fort advertiment per posar-nos a treballar i fer que les fàbriques a Espanya siguin encara més rendibles”. És a dir, si no abaixem sous, i retrocedim en les nostres condicions de treball, Nissan només serà la primera, amenaça la patronal. No és un discurs nou: ara fa un any, el mateix personatge imposava un acomiadament de 600 treballadors/es a Nissan. La majoria sindical va acceptar-ho, amb el Ministeri d’Indústria i la Generalitat. Hi havia una clàusula que garantia la continuïtat de la planta i inversions de 70 milions en un túnel de pintura que mai no va arribar. Però els incompliments patronals queden en la impunitat.

El dirigent d’UGT es queixava, a la porta d’un concessionari i davant de més d’un centenar de treballadors, que després d’acceptar les mesures patronals, una doble escala salarial o els EROs, ara els deixen a l’estacada. Lamentable, perquè pel camí s’han deixat molts i moltes treballadors i treballadores penjades i ara hi ha menys força per fer front al tancament en una fàbrica que ja treballa només al 27% de la seva capacitat. La llei està al servei de la patronal i, encara més amb la reforma laboral del 2012, que el govern PSOE-UP no deroga, doncs els tràmits pel tancament són abreujats i, sinó hi ha acord en la negociació, la patronal el pot aplicar unilateralment.

Però la lluita pot derrotar la maniobra de la multinacional. La resolució del conflicte de Nissan marcarà el futur de tots i totes: si la seva crisi la paguem altre cop els i les treballadores o no. La solució passa per una decisió política: la nacionalització de Nissan, que avui suposa el 7% del PIB català. La multinacional ha rebut 170 milions en ajudes públiques i ha incomplert els compromisos de futur. La nacionalització està pagada de sobres. Com a Alcoa, l’expropiació sense indemnització, sota el control dels i de les treballadores, ha de permetre una forta inversió en capital públic per posar en marxa la factoria al servei de les necessitats socials i el canvi energètic.Tampoc és una cosa inaudita: es va nacionalitzar Bankia el 2012, amb el Govern del PP i es van injectar 22.429 milions d’euros, com el govern italià ha nacionalitzat Alitalia arrel d’aquesta crisi, i Merkel està negociant nacionalitzar Lufthansa, entre d’altres empreses, al punt que s’ha modificat la normativa europea per a donar cabuda a aquestes situacions. Però la garantia per a que l’empresa nacionalitzada respongui a necessitats socials, incloses les de la producció de material sanitari per cobrir les mancances que s’han evidenciat amb la pandèmia, és que estigui sota el control dels i de les treballadores.

Políticament la CUP-CC s’ha pronunciat a favor de la nacionalització, mentre que Comuns i ERC han mencionat aquesta possibilitat. També CGT la defensa, mentre la direcció de CCOO diu que no és viable.

De moment, amb les plantes de Montcada i Sant Andreu de la Barca en vaga indefinida, totes estan tancades. Però hi ha el perill que l’empresa aprofiti per iniciar el desmantellament, per això caldria ocupar la planta central de Zona Franca. És important la unitat sindical amb què s’ha declarat la vaga indefinida, però cal que la decisió última estigui en mans dels i de les treballadores. Com qualsevol signatura d’acord.

Per guanyar la lluita, s’ha de convertir la lluita contra el tancament de Nissan en un problema social i polític. La simpatia de la població treballadora és evident. Passar dels 3.000 treballadors de Nissan als 25.000 comptant les empreses auxiliars implicats en la lluita seria un canvi qualitatiu. Acciona Facility Services (amb 580 treballadors/es per manteniment), Calsonic Kensei Spain, amb dues fàbriques a Barcelona i Santa Margarida i els Monjos (200 treballadors/es en producció d’aire condicionat), Gestamp a Abrera (250, amb components metàl·lics), Marelli (170 tubs d’escapament), Lear Zona Franca (105) i fins a 500 empreses fan aquest teixit de 25.000 treballadors i treballadores que poden quedar a l’atur. La coordinació de totes és determinant.

Organitzar i mobilitzar –localitat a localitat amb comitès de suport– ha de portar a un un clam que exigeixi a totes les institucions la decisió política contra el tancament de Nissan. Avançar cap una gran mobilització davant el Govern i el Parlament. Posar sobre la taula una vaga general per imposar la nacionalització de Nissan.

Estendre la solidaritat obrera Les multinacionals sí que tenen pàtria. Renault presenta una reducció de plantilla de 14.600 llocs de treball, dels quals 4.600 a França, i Macron compromet la subvenció pública de més de 8.000 milions a canvi que PSA y Renault assegurin “relocalitzar la producció de més alt valor afegit a França i consolidar i mantenir la totalitat de la producció industrial”. Els i les treballadores estem liquidats si entrem en la competència entre nosaltres, de diferents marques o dins la mateixa, per endur-se un model. La solidaritat és la nostra millor arma. No sobra ningú. O sortim tots i totes endavant o ens enfonsarem. Cal posar la producció al servei de les necessitats socials i repartir el treball entre les mans disponibles.

NISSAN NO ES TANCA!
NACIONALITZACIÓ SENSE INDEMNITZACIÓ
ELS I LES TREBALLADORES NO PAGAREM LA SEVA CRISI

4 de juny de 2020

Lluita Internacionalista