El curs 2020-21 comença ple d’incerteses i sense els recursos ni les condicions necessàries per garantir el dret a l’educació de l’alumnat ni tampoc per a la salut del conjunt de la comunitat educativa. La responsabilitat d’aquesta situació i de les greus conseqüències que se’n poden derivar ja no és només de la Covid, sinó que ho és sobretot de la gestió que n’estan fent els Governs d’aquí i d’allà, que posen els interessos econòmics d’uns pocs per davant dels drets bàsics i la vida de la gent treballadora.

La “crisi educativa” ve de lluny

Tot i que el conseller Bargalló ha fet servir l’expressió a partir de l’arribada de la Covid, l’escola pública a Catalunya ja patia una “crisi educativa” generada per les retallades i la voluntat privatitzadora dels darrers governs. L’increment de l’horari lectiu del professorat, la manca de plantilles, el tancament de grups de la pública, la manca de recursos per a l’escola inclusiva, la pèrdua de condicions laborals i de democràcia als centres ja estava generant segregació escolar i greus desigualtats entre centres i alumnes.

El confinament del març passat va impactar en una educació pública ja malmesa i va posar en relleu i agreujar aquesta crisi educativa. L’ensenyament telemàtic, condicionat per la manca de recursos de personal i materials va provocar que la bretxa digital i de condicions sociofamiliars augmentessin encara més aquestes desigualtats.

Per aquest curs calia una inversió extraordinària, tant per garantir l’educació amb condicions sanitàries, com per pal·liar la pèrdua per gran part de l’alumnat dels tres darrers mesos del curs passat. I aquesta no ha arribat ni de lluny.

No han volgut planificar el curs en condicions

El curs 20-21 ha començat sis mesos després de la irrupció de la Covid a Catalunya. Temps més que suficient per planificar les adaptacions necessàries per fer front a la nova situació preservant el dret a l’educació presencial de l’alumnat en condicions de seguretat sanitària.

Des de l’abril passat els mateixos governs van parlar de la necessitat de reduir els grups d’alumnes a un màxim de 10-15 a infantil i primària i de 20 a secundària, i de l’adaptació d’espais suficients com a mesures imprescindibles per encarar aquest curs en condicions de seguretat sanitària. Des dels sindicats es va exigir que aquesta reducció de ràtios anés acompanyada d’un increment exponencial de les plantilles amb contractacions estables.

Però a l’hora dels fets, el Departament va passar a difondre informacions poc contrastades en el context educatiu sobre la baixa taxa de contagi dels infants per tal de justificar l’absència d’aplicació de les mesures esmentades. Així, enlloc de reduir les ràtios al nombre que tant Bargalló com Celaá van dir que caldria, han optat per l’invent dels anomenats “grups bombolla”, com si l’alumnat no tingués relació entre si fora dels centres educatius.

Contractacions i reducció de ràtios insuficients i amb trampes

En la dotació inicial de plantilles dels centres per al present curs el Departament ha ignorat conscientment l’existència de la Covid per tal d’estalviar-se contractacions amb vacant de tot el curs. Començat el setembre, s’han anat incorporant docents a comptagotes i molts centres, sobretot de les zones amb més densitat de població (i per tant amb més necessitat de reducció de ràtios), han hagut de començar el curs amb 25 o més alumnes a primària i amb 30 o més a secundària fent impossible la distància de seguretat que tant demanen els governs en altres contextos. I als centres a on sí s’ha pogut reduir la ràtio a 20, la manca d’increment de plantilles ha forçat a desmuntar desdoblaments, reforços i en definitiva, els ja insuficients recursos d’atenció a la diversitat i a les necessitats educatives especials. A banda, també per la manca de noves contractacions, moltes docents hauran d’impartir aquest curs matèries de les quals no són especialistes.

Les treballadores: als peus dels cavalls

A més de tot l’esmentat anteriorment s’ha fet anar a treballar als centres a persones de col·lectius de risc mentre altres treballadores segueixen a l’atur esperant un nomenament. També s’han iniciat unes oposicions vergonyants generant concentracions de les persones opositores (mentre se’ns prohibeixen en altres contextos) i que encara generen més dificultats organitzatives als centres quan hagués estat l’oportunitat d’establir un procés d’accés a la funció pública basat en un concurs de mèrits prioritzant el temps de serveis prestats.

Si bé a totes les comunitats de l’Estat hi ha hagut manca de recursos per encara aquest curs, a Catalunya aquesta encara ha estat més greu. Mentre la mateixa Diaz Ayuso anunciava (davant una convocatòria de vaga unitària) un increment d’11.000 docents a Madrid, a Catalunya la xifra ronda només els 5000, quan els sindicats exigien uns 7000 ja abans de la Covid per fer front a aquest curs. I mentre a Madrid es feien PCRs a tot el professorat que ho volgués abans d’iniciar-se el curs (amb resultat de 2000 positius) a Catalunya no se n’han fet, possiblement per no haver de fer totes les contractacions addicionals que calguessin per substituir els positius. Ara, comencen a sortir casos amb el curs començat que poden obligar a tancar línies o centres i a tornar a un ensenyament telemàtic ple de carències i que incrementa la segregació escolar.

La manca de respecte del Departament cap a les seves treballadores arriba al punt que les mascaretes arriben als centres amb el curs començat i no són FFP2 sinó higièniques (no considerades material sanitari ni EPIs).

Cal un pla de lluita amb vagues per defensar l’escola pública

És cert que l’alumnat necessita tornar als centres. Però necessita que aquests siguin espais segurs i a on puguin rebre l’atenció i educació que mereixen enlloc dels “parkings” que poden esdevenir amb els recursos actuals. Els i les docents volem treballar i impartir un ensenyament 100% presencial i de qualitat. Però amb els recursos actuals, ni això, la seguretat sanitària als centres està garantida i en aquestes condicions serà molt més probable que aquests hagin de tancar al llarg del curs per contagis.

El curs ha començat amb mobilitzacions i vagues a Andalusia, Galiza, Euskadi, Aragó i Madrid. A Catalunya, la CGT preveient les manca de recursos, va fer una crida el maig passat a treballar per una vaga a l’inici de curs que no va ser secundada per la resta de sindicats. A data de tancament d’aquest article s’està duent a terme una consulta al professorat i els propers dies podria anunciar-se una convocatòria de vaga per a començaments d’octubre. Està per veure si aquesta convocatòria la faran tots els sindicats com caldria o només CGT Ensenyament.

Les mobilitzacions i vagues que convoqui el sector educatiu ha d’avançar a unir-se amb les del sector sanitari i els serveis socials, i també amb la dels i les treballadores que estan en lluites i vagues contra el tancament d’empreses com Nissan i les seves subcontractes, Saint Gobain, Nobel, Continental, etc. Cal, en definitiva, unir les lluites i avançar cap a la vaga general en defensa dels serveis públics i perquè aquesta crisi no la paguem els i les treballadores.

Pedro Mercadé
Delegat ensenyament públic de CGT