L’elecció de Barack Hussein Obama a la presidència dels Estats Units ha causat tot un terratrèmol en la premsa mundial. No hi ha pas pocs editorials que ho aclamen com «una revolució del segle XXI», «la fi de la guerra civil nordamericana », «el començament d’una nova època mundial», etc. De fet, en un país on mai ningú excepte els blancs, protestants (llevat de Kennedy, que era catòlic), d’origen europeu nord-occidental i nascuts al continent americà arriben a ser presidents, l’elecció d’un negre amb nom afro-àrab, d’origen africà i nascut a Hawaii és xocant i contradiu la imatge del votant ianqui majoritàriament conservador i racista. La realitat és que la majoria dels i les nordamericanes ha demostrat una força admirable per desvincular- se d’aquesta imatge poc agraciada i ha donat una clara victòria electoral a Obama.

Obama ha estat capaç de mobilitzar no només els afroamericans i joves i a les classes mitjanes, incrementant així el poder demòcrata als estats més desenvolupats del país, sinó que també ha captat els vots de bona part de la classe obrera blanca i les comunitats llatines i immigrades, posant fi a la supremacia del partit Republicà en estats tradicionalment conservadors com Indiana, Ohio o Florida. Així que l’elecció d’Obama a la presidència demostra el grau de malestar que els i les nordamericanes han acumulat durant els vuit anys de mandat de Bush.

Mentides per envair altres països, un milió de joves reclutats per dues guerres amb més de quatre mil morts i centenars de milers de ferits i discapacitats, milions de famílies treballadores arruïnades per un grapat de banquers rapaços, milions de persones sense feina, sense sostre i gairebé un poble sencer que no disposa de seguretat social i sanitat pública… Realment, l’era Bush ha estat un malson també per als i les nord-americanes. Obama s’ha ofert per acabar amb aquest malson, i s’ha guanyat la confiança d’una clara majoria de la ciutadania.

Obama, socialista?

Els Republicans van lluitar contra «l’efecte Obama» qualificant-lo de «socialista». En la imaginació enfebrada dels fonamentalistes ianquis Obama és un radical perillós que s’amaga darrere d’una careta de «centrisme». Quan arribi a la Casa Blanca, llençaria la seva careta i revelaria la seva veritable agenda esquerrana. Alguns comentaristes d’aquesta ala han exagerat tant que, en una canal de televisió local de Florida, l’entrevistadora va fer una cita del Manifest Comunista i va demanar a Joe Biden, el candidat a la vicepresidència d’Obama, que l’interpretés. I Biden, estupefacte, va preguntar si li prenien el pèl, i va continuar explicant que Obama no era socialista. Possiblement aquests Republicans ara s’estan preguntant per què han perdut bona part dels votants, i potser ho atribueixen al seu poder de propaganda per convèncer-los que Obama és marxista.

Però, al camp dels obamistes n’hi ha que tenen les mateixes fantasies, encara que menys embogides. Per ells Obama és un progressista sincer compromès amb grans canvis polítics i socials.

Però com que està debatent en un país que en general és conservador, amb els Republicans ansiosos d’atacar-lo per qualsevol error, Obama no podria revelar totes les seves aspiracions. Per això, havia de captar la confiança de la gent amb una llenguatge «centrista» amistós. Una vegada que arribi al poder prendria els sectors progressistes com aliats per portar a terme el canvi social a què tothom aspira. Part d’aquests sectors pensen que Obama, davant de la profunda crisi capitalista, engegarà un pla similar al «New Deal» dels anys 30 amb ideals socialdemocràtes europeus.

Però, si deixem de banda les il·lusions, quines són les veritables polítiques d’Obama? Els fets parlen sols: durant la primera campanya contra Hillary Clinton i John Edwards, Obama sovint va prendre posicions que van col·locar-lo a la dreta del populisme de Clinton.

Quan el desastre immobiliari penetrava en la campanya, Obama va negar-se a donar suport a la proposta d’una moratòria sobre l’execució d’hipoteques i d’ajuda als 2008, juntament amb els afeccionats al «lliure mercat» i, per descomptat, amb McCain, va votar a favor de l’escandalosa 700 mil milionària llei de rescat de la banca i els banquers. No és pas sorprenent, perquè els seus principals assessors en assumptes econòmics són Austan Goolsbee -el pro lliure mercat economista de la Universitat de Chicago- i Jason Furman -el defensor de Wal-Mart, la companyia minorista més gran del món. El milionari inversionista Warren Buffet, ex-president de la Reserva Federal, Pail Volcker, i l’ex secretari d’hisenda de Bush, Paul O’Neill, es troben entre els seus principals assessors no oficials. Les eleccions presidencials de 2008 han suposat la campanya més cara de tota la història: els candidats s’han gastat en total 1,633 mil milions de dòlars. D’aquesta despesa la major part pertany a Obama, amb 573 mil milions de dòlars, és a dir el 35% (McCain 293 mil milions, el 18%). I el més significatiu és que els bancs preferien clarament Obama: Goldman Sachs va destinar el 73% de les seves ajudes a Obama (3,365 milions de dòlars), JP Morgan Chase el 59% (2,155 milions), Citigroup el 60% (2,248 milions), etc. Els banquers sabien ben bé en qui invertien els diners. D’altra banda, la política internacional anunciada per Obama tampoc el col·loca al costat de les esperances que s’han creat arreu del món. Tot i les seves declaracions que s’ha de «parlar» amb tothom, ell mateix només parla i dóna el suport incondicional a Israel davant dels palestins; ha promès aprofundir la guerra invasora a l’Afganistan enviant-hi més tropes; ha assenyalat Pakistan com una de les principals amenaces a la seguretat dels EUA; davant la carta de felicitació del president iranià Ahmedineyad, en una conferència de premsa a Chicago, altra vegada va acusar l’Iran per desenvolupar armes nuclears i donar suport als terroristes; ha fet els primers senyals d’una possible intervenció al Sudan… No serà cap sorpresa si acusa Veneçuela de desenvolupar armes nuclears després que Chávez declarés que col·labora amb Rússia en matèria de tecnologia nuclear.

Cap a la decepció?

Els anys 30 alguns capitalistes van criticar el New Deal com un pas cap al «socialisme», encara que Roosvelt no en tenia cap intenció. Les seves polítiques «populistes» van ajudar a salvar el capitalisme, i ell mateix ho deia: «Jo sóc el millor amic de tots els temps del sistema de benefici». Obama també es veurà obligat prendre aquestes mesures per impulsar el consum dels nord-americans per poder reactivar el mercat. El problema és que la crisi és tan intensa que llança les masses cap a unes condicions de pobresa que creen necessitats urgents a les quals el capitalisme no pot respondre amb els seus mecanismes tradicionals.

Fa falta un pla d’emergència davant de la crisi immobiliària i declarar immediatament una moratòria d’hipoteques, desallotjaments i pujades de lloguers. Avui hi ha més de 19 milions de llars buides que poden respondre al problema dels i les sense sostre. S’han d’aturar els acomiadaments i tancaments d’empreses, i l’Estat ha d’engegar un pla d’obres públiques per donar feina a milions de desocupats/des. Tothom ha de tenir dret al subsidi d’atur. Més del 30% de la població encara no té cobertura mèdica. Cada treballador/a ha de tenir dret a una representació sindical (el projecte de la Llei de lliure elecció dels treballadors està esperant per ser aprovada al Congrés des de fa anys). S’han de fer impostos sobre les transaccions a la Borsa, investigar segons la llei criminal els executius de les institucions bancàries, financeres i d’assegurances que s’han beneficiat de la crisi hipotecària. Els bancs han d’obrir la seva comptabilitat a la inspecció pública… Obama no assumeix aquest programa en benefici de les masses, perquè el capitalisme només pot superar aquesta crisi atacant la classe obrera, colpejant-la ben fort per recuperar la seva taxa de benefici, que està en caiguda lliure. I Obama assumirà el lideratge en aquesta tasca de l’imperialisme. La Cimera de Washington del 15 de novembre té l’objectiu d’organitzar l’ofensiva internacional del capitalisme mundial contra els i les treballadores. Primer intentaran aturar les lluites de les masses que han començat a Amèrica, Europa, Àsia, etc. I després destruiran uns quants sectors de les forces productives mundials perquè les empreses puguin invertir en aquests sectors amb noves i altes taxes de benefici. És a dir, molt aviat, no només la classe treballadora dels EUA, sinó totes les masses del món, hauran de lluitar contra l’imperialisme mundial liderat per Barack Obama.