Majoria independentista. Rècord d’abstenció. Illa guanya. ERC pren el timó. Creix la polarització. La dreta s’enfonsa i Vox irromp al Parlament. Les eleccions de la pandèmia deixen molts titulars, però no han servit pel que el PSOE i el règim amb els seus jutges pretenien: trobar una sortida a la crisi que ha obert al règim del 78 la reivindicació nacional catalana. L’endemà de les eleccions, la maquinària repressiva de l’estat es tornava a activar: el recurs de la fiscalia contra el tercer grau de les preses i presos polítics catalans, l’empresonament de Hasél i les bales de foam dels mossos a les manifestacions pel seu alliberament.

Si sempre diem que les eleccions són un reflex distorsionat de la lluita de classes, de la situació al carrer, en aquest cas la distorsió ha estat doble, per la ingerència dels jutges, que fan forçar la data en aquest context extraordinari de pandèmia, repressió i desmobilització.

Si el pla del PSOE era debilitar l’independentisme, la jugada no li ha sortit bé. Una candidatura unionista primera a les eleccions, un debilitament de l’independentisme i una presidència de la Generalitat a mans d’ERC, donaven ales al pacte PSOE-ERC, que Podemos-Comuns també veu amb bons ulls: el canvi de presos per una estabilització de l’autonomia que deixi a la paperera dels records l’1, el 3 d’octubre i la proclamació de la república catalana. Però l’efecte Illa s’ha quedat a mig camí perquè tot i que el PSC ha sigut el partit més votat a Catalunya – i ERC que ja li dona suport a Madrid- governarà la Generalitat, l’independentisme no s’afebleix. ERC havia de ser la crossa del PSOE a Madrid i els Comuns facilitar-li la governabilitat a Catalunya, com va fer en els darrers pressupostos. Igual que ERC ha fet costat a Colau a l’Ajuntament de Barcelona. Però amb una majoria de vots i d’escons independentistes aquest escenari es complica.

El resultat del 14-F està marcat, doncs per aquests cinc elements:
1. La majoria independentista. Els vots independentismes superen el 51%, per primera vegada i també aconsegueixen un nou creixement en escons (74) la qual cosa segueix reduint l’espai polític dels partits del 155 i allunya l’estabilització del règim. ERC treu el millor resultat en dècades en escons tot i que baixa 337.000 vots del 2017, quan en tenia gairebé un milió. Per primer cop ERC guanya a la seva pugna amb JxCat i es converteix en la primera força de l’independentisme. Malgrat la pèrdua de presidència de la Generalitat, un cop més, Puigdemont aguanta. JxCat tenia un milió de vots i es queda en 560.000. Els 76.000 vots del PdeCAT haurien estat suficients per fer que Junts es mantingués com la primera força de l’independentisme, però Mas ha hagut de fer un nou pas al costat i queda fora del Parlament. No és un tema menor: la burgesia catalana perd un dels seus baluards més experimentat i millor relacionat amb les elits financeres. Probablement s’unirà – amb el PNC de Marta Pascal- a la llista de cadàvers polítics de la burgesia que deixa el Procés: CiU, UDC, CDC. Que Mas no parés de recordar durant la campanya que la CUP el va obligar a fer el primer pas al costat ha estat una bona propaganda per la CUP-G.

2.- Una abstenció històrica. Gairebé la meitat dels 5.368.881 catalans/es amb dret es van abstenir. Una participació del 53,56%, 25 punts menys que les darreres, que amb el 79%, van ser rècord de participació. Participació una mica inferior a les gallegues (58’88%) i les basques (54’57%). Però altres eleccions s’han fet sota pandèmia, i, amb una forta motivació política, han donat participacions històriques, com ha passat als Estats Units.

Perquè no hi havia aquesta forta motivació a les eleccions del 14-F que sí que hi va ser el desembre del 17? Hi ha un conjunt d’explicacions que van més enllà de la situació epidemiològica: cansament i rebuig de l’independentisme fart que es vulgui tapar la manca d’un pla polític amb els enfrontaments entre ERC i JxCat al Govern. Rebuig al desastre de la gestió de la crisi sanitària, del Govern central i de l’autonòmic i a la manca de respostes concretes davant la gravíssima situació econòmica que pateix una majoria treballadora. I per acabar, la ràbia per la ingerència dels jutges. El més castigat per l’abstenció ha sigut el bloc unionistes, per això el seu retrocés en còmput global i en escons. Una dada complementària de la gent emprenyada és l’augment substancial del vot nul, que es multiplica quasi per tres respecte del 2017, fins a 43.000.

3.- L’efecte Illa, a mitges: no “es passa pàgina”. Illa ha guanyat les eleccions. Obté 33 diputats/des, 652.000 vots, 46.000 vots més que les anteriors. Si habitualment un augment de l’abstenció feia retrocedir el PSC-PSOE, aquest cop no ha estat així per l’operatiu d’Estat que envoltava la candidatura d’Illa. Els jutges van fer la seva feina: no només provocar les eleccions (amb la inhabilitació de Torra) sinó que les van posar en el moment més beneficiós per a Illa. Iceta va fer la seva part deixant-li pas a canvi d’un ministeri. Presentat com el vot útil de l’unionisme, Illa ha escombrat a Ciutadans.

Pedro Sánchez s’havia jugat molt amb l’operació Illa, una maniobra d’estat. Illa guanya les eleccions, primer objectiu aconseguit. ERC desplaça a JxCat, i aplana el camí pel pacte PSOE-ERC: “mesa de diàleg” i presos/es a canvi d’estabilització autonomista. Però no aconsegueix ni amb la repressió, ni amb la confusió i divisió entre ERC i JxCat que desmoralitzen el moviment popular per la república catalana, que l’independentisme reculi. Illa insistia amb el diàleg un i altre cop, però immediatament després de les eleccions, tornem a la realitat: la maquinària repressiva es torna a posar en marxa.

Els resultats a Catalunya reforcen Sánchez dins el PSOE. Fins i tot allunyen el govern tripartit de dretes de La Moncloa, doncs PP i Ciutadans ara han de digerir la patacada electoral. Però aquests moviments són de curta durada i no resolen cap els problemes de fons: ni la pandèmia associada a la gravíssima crisi capitalista, la no menys greu crisi de règim, ni tampoc l’encaix de Catalunya.

4.- Polarització de la dreta i enfonsament de Ciutadans i PP. Amb 215.000 i 11 diputats Vox es converteix en el principal referent espanyolista. L’efecte de la polarització social ha afectat a dreta i esquerra, és el reflex d’una situació cada cop més desesperada per a molts que busquen altres respostes als seus problemes, cansats dels de sempre. VOX, amb el seu discurs franquista, anticatalà, racista, masclista, nacional catòlic... assenyala els culpables de tots els mals: catalans, immigrants, feministes, musulmans... i és el partit que més clarament s’enfronta als governs establerts, central i català, que gestionen la misèria. [Veure requadre]

Ciutadans: pel camí de l’UPyD de Rosa Díaz. El pitjor daltabaix en unes eleccions catalanes l’ha tingut C’s, que es queda amb 6 dels 36 escons que tenia i poc més del 10% dels vots que va tenir fa tres anys, quan va guanyar les eleccions. Alguns dels seus responsables ja van abandonar el vaixell que s’enfonsava (com la seva portaveu Lorena Roldan que fugia al PP), i n’hi haurà més. El seu discurs clarament de dretes, proper al PP, ha foragitat una part important del seu votant del cinturó industrial, que pot no sentir-se catalanista, però que rebutja la dreta, i ha tornat al PSC-PSOE. Una altra part l’ha perdut a mans de Vox, que per ser centralista, ho fa sense complexes. El resultat catastròfic de C’s a la terra on es va crear, tindrà conseqüències estatals, perquè són un seguit de desfetes: generals novembre 2019 de 57 a 10, dimissió de Rivera; pèrdua de la meitat dels vots a la coalició amb PP a les basques. Un nou zero a les galegues...

El PP obté els pitjors resultats de la seva història a Catalunya. El PP a Catalunya passa de 185.000 i es queda en 109.000 vots i perd un diputat quedant-ne 3. Però el nou revés apunta directament Casado, que és qui ha imposat el biaix aznarista. No és casual que Casado, de la mà d’Ayuso, s’aboquessin a la campanya catalana. És el segon desastre consecutiu de Casado, després de les basques. Aguanta Feijó des de Galíza, però encapçala un front de barons del PP anti Casado-Ayuso i l’aznarisme. Les conseqüències poden provocar un terratrèmol en un PP fustigat a més pels escàndols de corrupció en els casos Bárcenas i caixa B, Gurtel, Villarejo... Una refundació a l’estil de la de Convergència?

5.- Els Comuns en terra de ningú. Amb els precedents debacles de Podemos a les eleccions basques i gallegues, els Comuns donen per bo repetir els i les 8 diputats/des encara que es deixen el 40% dels vots que van tenir fa tres anys (de 326.000 a 194.000vots). Es repeteix però el mateix esquema. Resultats que permeten treure pit al PSOE, són mals resultats per Podemos, quan comparteixen govern central. I la lògica és que al PSOE ja se li esperen les polítiques econòmiques neoliberals, el centralisme monàrquic..., però de Podemos molta gent no ho esperava.

El debilitament progressiu de Comuns, no afluixa. A les dimissions d’Albano, va seguir la del Xavier Domènech, Alamany, Nuet... L’estructura, com ja va passar a l’ajuntament de Barcelona, va sent ocupada pels i per les militants d’una ex-ICV que es va dissoldre el juliol del 2019, amb un concurs de creditors i un deute de 9 milions d’euros. Juntament amb l’aparell de CCOO. El nou successor del nefast Joan Coscubiela és ara Joan Carles Gallego, que anava 2 de candidatura per Barcelona.

I ara què?

El govern més probable és el d’ERC amb JxCat, ara amb Aragonés president, però això requereix el suport de la CUP-G, i tornem al presing CUP. Encara que Aragonés no aconsegueixi lligar en curt la CUP-G en el govern o amb un pacte de legislatura, necessita com a mínim l’abstenció per permetre fer efectiu el Govern amb majoria simple en segona votació. Els Comuns, que en el marc del pacte ERC-PSOE ha estat disposat a donar una mà com els darrers pressupostos, no vol entrar o donar suport a un govern d’ERC amb JuntsXCat.

Però hi ha un debat de fons a la coalició, amb les bases de la CUP que s’han posicionat clarament per la independència de classe, en la línia dels 12 punts acordats per les organitzacions de la CUP-G. El segon obstacle és que ERC ha de fer passar el pacte amb el PSOE: presos/es per estabilització de l’autonomia, en un marc de política repressiva creixent (veurem qui serà el nou conseller d’Interior) i amb un moviment independentista que no està mobilitzat, però tampoc liquidat. Seguir amb la paràlisi i els enfrontaments amb els seus socis no deixa de ser una forma de tapar la impotència, però també suposa un fort desgast.

Sánchez respira una mica més tranquil, fa callar les crítiques dins del PSOE, i mentre PP i C’s es llepen les ferides s’allunyen de fer ombra al govern de Madrid. Vox creix, però encara està lluny. I els problemes continuen agreujant-se: la pandèmia, la crisi econòmica, el deteriorament de la monarquia, la corrupció a l’estat... però qui dies passa anys empeny.

A la classe obrera i el poble ens queda seguir posant tots els esforços en recuperar la mobilització per fer front la dramàtica situació que estem vivint i en construir una alternativa que de debò respongui a la crisi econòmica i democràtica, de ruptura amb la Monarquia en defensa del dret d’autodeterminació dels pobles, i de ruptura amb el capitalisme, per un pla obrer d’emergència.

Polarització a la dreta: el vot Vox

La crisi polaritza els resultats, i en un pol fa créixer la ultradreta de Vox, que repeteix a nius de vot que ja va tenir a les generals del 10N de 2019, quan va treure 240.000 vots (4,8% per alta participació). Entren com a 4a força, amb 11 diputats –rendibilitzant l’ abstenció-, 217.883 vots (el 7,69%), i fan el sorpasso al PP -amb el doble de vots i percentatge- i a Ciutadans.

Com a força del règim, obté amplis percentatges a zones on voten casernes militars o de guàrdia civil, així com les d’alt poder adquisitiu: Sant Andreu de la Barca (13,10%, caserna guàrdia civil), Sant Climent Sasebes (20,25%, regiment d’infanteria "Arapiles"), barri del Secà de Sant Pere de Lleida (guàrdia civil).... A Pedralbes, on es suma la caserna del Bruc i l’alt nivell econòmic del barri, treuen un 17,7% encara que en el districte de Sarrià-Sant Gervasi quedin a un 11,3%; també a Les Corts tenen prop d’un 9%: moltes mobilitzacions ultradretanes surten de la Pl. Artós a Les Corts, però és a Sant Gervasi, en el club Empel, on té el punt de trobada l’espectre ultradretà.

També recull el vot i la implantació feixista anterior, fos de Plataforma per Catalunya, dels violents GDRs o els grups neonazis com MSR que han perpetrat agressions a migrants. Així, Pont de Vilomara (13%) al Bages, o zones de Mataró.

A part de la Vall d’Aran (14,5%), més de 200.000 vots de Vox estan a l’àrea Metropolitana de Barcelona, on repeteixen el resultat de 2019 i en la majoria dels casos, augmentant en percentatge, encara que no en vots. Així són 4rts al Baix Llobregat amb un 9,3%, o al Vallès Occidental amb un 8,8%. També en ciutats de més de 10.000 habitants ronden o superen el 10% (Badalona, L’Hospitalet, Terrassa o El Prat per sobre del 9%; Rubí, Barberà, o Sta. Perpètua amb quasi 11%; Tarragona, el 12), són 3a força en vint localitats i segona a Badia, que amb una taxa d’atur de quasi el 25%, els dona un 14,4%.

Un altre niu de vots, el té al Baix Penedès –comarca amb més atur de Catalunya, amb quasi el 20%- (11,1% vots) i a la costa -amb feina turística estacional i molt d’atur, ara incrementat amb la crisi del covid. Així Salou amb un 18,4% (ja venia d’un 13,9% a 2019), Cambrils,13,1%, Vila-Seca,19,3%, Roses,15,6%...

I si afinem més, el discurs identitari espanyolista, anti-català, masclista i xenòfob de Vox, fa peu en els barris més empobrits: els de Can Ribalaigua, Mas Vila i Can Carbó, de Lloret de Mar (12,7% en el municipi); el de Cerdanyola a Mataró; el de Bonavista a Tarragona –on ja va obtenir el 20% a 2019-; el de Vila-roja a Girona (20,5%) malgrat a la ciutat és tot just un 6,1%. A Barcelona ciutat obté el 7,14%, però a Nou Barris queden 4rts amb un 9,44% (2a força a Torre Baró, 18,5%, i a Ciutat Meridiana, 12%, una mica menys que a Trinitat Vella) i a la Marina del Prat Vermell, arriben al 13,6%.

Aturar l’avenç de Vox en els barris populars passa per impulsar la mobilització contra les polítiques que els empobreixen i construir una alternativa per l’esquerra ala molta desesperació que viuen la classe obrera i les classes populars, i que en els propers anys s’agreujarà.

El vot CUP-G: polarització per l’esquerra

El resultat de la CUP-G és bo però relatiu: és una expressió de la polarització per l’esquerra, però amb moltes debilitats per contraposar-se a la de la dreta amb Vox. Té un salt important en nombre de diputades perquè l’abstenció fa pujar el percentatge fins el 6’68% i passa de 4 a 9 diputats/ades. Però la CUP-G perd vots i passa dels 195.000 als 189.000: en proporció, molt menys que d’altres, però difícil de justificar amb la pandèmia quan tot indicava que els nostres votants tradicionals eren un vot estable, més lligat ideològicament.

La pèrdua està en la circumscripció de Barcelona (-10.104), en part recuperats a Girona (3.129 ) i en menor mesura a Tarragona (1.120). La pèrdua de Lleida és molt petita (320).

La coalició amb Guanyem, amb la dissolució del programa que ha comportat al llarg de la campanya, no obté rèdits. A lloc emblemàtics com Badalona, amb la exalcaldessa Dolors Sabater de cap de llista, és la vuitena formació en nombre de vots (en treu 142 més que a 2017 i no rendibilitza gens la pèrdua de 5.000 vots d’EC-Podem), i queda amb un 5’49%, per sota de la mitjana de Barcelona (6,3%). També queden per sota de la mitjana de la circumscripció, amb 6,09%, Cerdanyola –perdent 95 vots-, on el seu alcalde, Carles Escolà, anava de 6 per Barcelona; o Ripollet que en perd 170...

La pèrdua de vot es concentra a Barcelona ciutat (-5.469, perdent a tots els districtes, des de Sants-Montjuic; Sant Martí, Eixample, Gràcia...) i àrea metropolitana: la resta del Barcelonès (només a L’H, 917), el Baix Llobregat i el Vallès Occidental, perden cadascú entre 1500-1800. És a dir, el discurs de que estàvem disposades a governar amb ERC, o JxC, ens ha fet retrocedir en implantació en aquells llocs més colpejats per la crisi.

La CUP-G esta davant la cruïlla: utilitzar els 9 diputats/des per ser l’ala esquerra d’un nou govern neoliberal i autonomista d’ERC i JXC, avalant el pacte ERC-PSOE o construir-se com l’alternativa d’esquerres que necessiten l’independentisme i les classes populars castigades brutalment per la crisi econòmica capitalista. És també l’única manera d’aturar l’avenç de Vox als barris obrers i populars. Aquesta és la nostra opció.

A PROPÒSIT DE LES CRIDES A L’ABSTENCIÓ I VOT NUL

L’abstenció (43,6%) i el vot nul (40.000) de rècord en aquestes eleccions tenen una lectura més enllà de la pandèmia i reflecteixen un desgast o rebuig al sistema i als partits, que barreja motius diversos. Però una cosa és la lectura que en fem i l’altre que des de l’esquerra revolucionària s’impulsin. La tradició del marxisme – a diferència de l’anarquisme- sempre havia estat que aprofitàvem tots els espais de la lluita política, també la lluita electoral per avançar en la lluita social i la construcció del partit revolucionari. Podem participar presentant candidats, o donant suport crític a opcions que poden ser expressió de la lluita de masses. I, quan el marc de la democràcia burgesa pot ser desbordat, ens plantegem el boicot, però sempre com una acció col·lectiva i organitzada, no com una crida individual a no anar a votar. Per exemple, vam defensar aquesta opció davant la convocatòria d’eleccions amb el 155 del desembre del 2017, però aleshores cap força significativa la va fer seva. L’independentisme hauria pogut cridar al boicot a les eleccions imposades pel 155 però no ho va fer i van contribuir a la desmobilització i a fer que el moviment de l’1 i el 3 d’octubre comencés l’aterratge autonomista.

En el nostre article sobre els 12 punts de LI 170 lamentaven que partits polítics com CRT o CR (1) (2) (3) no entressin o mantinguessin la batalla dins l’única opció que hi havia a les eleccions d’avançar en un reagrupament de l’esquerra per la doble ruptura -amb el règim i amb el capitalisme- que era CUP-Guanyem. Hi havia un acord polític en aquest sentit (els 12 punts) i per això vam donar suport a la candidatura i de fet les bases de la CUP es van rebel·lar contra el “gir a la moderació” impulsat per la direcció en la campanya. La batalla estava oberta. També havíem defensat públicament l’ampliació de l’acord a forces com Anticapitalistes, que esperem que en el futur sigui possible.

Per això és difícil d’entendre que la CRT no cridés a votar críticament la candidatura de la CUP-G, i enlloc d’això apostés pel vot nul o l’abstenció. ¿Pel CRT en aquestes eleccions no hi havia cap possibilitat d’expressar el vot d’una esquerra de ruptura, ni cercar una millor correlació de forces...? Totes les candidatures eren iguals? El millor era quedar-se a casa? O la proposta difosa del vot nul? Pensem que és una política sectària. I més encara quan pensem que el centre no és el problema electoral sinó el diàleg amb els centenars de militants amb qui volem construir una alternativa revolucionària.

Massa sovint la posició del CRT és la d’esperar els esdeveniments i de no participar en els processos perquè poden acabar malament. Parlen molt d’unitat, però no han participat en cap dels blocs polítics electorals que han cercat aquesta aproximació, des de fa dècades. Nosaltres entenem que la política revolucionària es fa des de la implicació, amb totes les dificultats que acostumem a afrontar. Per això LI va ser present a Iniciativa Internacionalista a les europees de 2009, Des de Baix al Parlament de Catalunya 2010, o amb les diverses candidatures amb la CUP des de 2012: CUP-AE, CUP-CC, CUP-PR i ara a CUP-G.

NOTES:
(1) Articles: “La CUP a la cruïlla” i “Acord polític per la confluència”.
(2) CRT Corrent Revolucionari de Treballadors i CR. Corrent Roig.
(3) LI vam reunir-nos amb Anticapitalistes per si estaven disposats a reeditar un Des de Baix 2, amb una resposta negativa.