El 28 de maig del 2020, en plena pandèmia, la multinacional Renault-Nissan anunciava el tancament de les seves plantes a Catalunya (Zona Franca, Sant Andreu de la Barca, Montcada), que deixarà al carrer 25.000 treballadors i treballadores. Nissan representa l’1’5% del PIB de Catalunya i més del 7% del sector de l’automoció. És el tancament més gran en dècades de tot l’estat.

L’acord del 5 d’agost 2020 de la multinacional amb el comitè d’empresa de Nissan (CCOO, UGT, USOC i CGT) que s’ha de fer efectiu a desembre del 21, que signava la pau social, a més va deixar venuts als i a les treballadores de les subcontractes. Nissan i les empreses subcontractades, al llarg d’aquests 10 mesos, s’han anat desmantellant quirúrgicament una a una, evitant que les lluites confluïssin. Encara avui bombers Nissan (Servi-Securitas) i les informàtiques Aubay i Altran, segueixen en peu de guerra i sense saber quin serà el seu futur. 

Previ a la signatura de l’acord de Nissan, el 30 de juliol Marelli-Calsonic signava el primer ERE per l’extinció de contractes a Zona Franca i Santa Margarida i els Monjos. L’elecció no era casual, deixar fora de joc els i les treballadores de Calsonic era desactivar una de les subcontractes que havia mantingut una posició de força i unitat de la plantilla, i a la vegada era el motor de la coordinadora de subcontractes.

Un cop tots els sindicats de Nissan justificaven el tancament de la planta matriu, els treballadors i treballadores de subcontractes i proveïdors van quedar a la deriva. Immediatament després, el 10 d’agost, tot simulant desacords entre empreses, posen al carrer els més de 500 treballadors/es d’Acciona. La tensió creix perquè això suposa que treballadors/es de Nissan eren recol·locats/des en els seus llocs de treball, fet que es reproduirà amb altres subcontractes, sense que el comitè de Nissan ho aturi (¿on queda el sindicalisme de classe?).

La ruptura completa d’aquesta i altres subcontractes amb els sindicats del comitè d’empresa de Nissan fan que la major part dels treballadors/es busquin fora el suport legal, a través del Col·lectiu Ronda. Però el problema no era jurídic, sinó sindical, de manera que tampoc es va avançar en l’única possibilitat que tenien i tenen les subcontractes per fer-se sentir: unir-se en la coordinadora per mobilitzar-se.

Després d’Acciona venen altres: Magna, Snop, ISS, Tecnove i un llarg etcètera. Cada cop més petites. Cap de les subcontractes arribarà a aconseguir les condicions que ha signat el comitè de Nissan pels seus treballadors/es (indemnitzacions i garanties de sou i feina si hi ha reindustrialització). Encara hi ha treballadors/es de primera i d’altres categories, cosa que fa que la ràbia estigui a flor de pell: la identificació com els invisibles o la consigna “no som rates, som subcontractes”, està present a cada lluita. L’amenaça de cada patronal sempre és la mateixa: si seguiu en vaga pot ser que es trenqui el contracte amb l’empresa i tots al carrer. És el que ha passat a Trire: directament han estat acomidats/ades sense cap contemplació. Mentre, incomptables empreses subministradores de Nissan han anat acomiadant, preparant-se pel tancament definitiu el proper desembre. 

Fent números, Nissan premia Frank Torres. I la reindustrialització?

El Govern central havia xifrat en 1.260 milions el cost total de la sortida de Nissan de les tres factories: 600 per acomiadaments, 310 per amortitzacions, 250 per tancar Sant Andreu de la Barca i Montcada i Reixac, 100 més pels costos derivats dels contractes dels terrenys. De moment en els darrers comptes Nissan aprovisiona només 63,5 milions € per fer front els costos del desmantellament i rehabilitació dels terrenys i construccions a Barcelona. Si tenim en compte que en el darrer exercici fiscal (abril 2020-març 2021) amb una facturació global de 58.890 milions, les pèrdues operatives han estat de 1.137 milions, tancar Barcelona és una ganga. Per això no és estrany que l’artífex del tancament i negociador de la reindustrialització, Frank Torres, hagi estat ascendit. Ara és vicepresident executiu de la Transformació del Negoci i les relacions de l’Aliança Renault-Nissan-Mitsubishi de la regió AMIEO (Àfrica, Europa, Orient Mitjà, Índia i Oceania).

El 26 d’abril els secretaris generals de Catalunya de CCOO, UGT, USOC i CGT denunciaven els escassos avenços de la mesa d’industrialització. El 10 de maig el comitè de Nissan convoca una manifestació i el 25 una vaga de dues hores. El secretari de CCOO a Nissan, Miguel Angel Boiza, explicava que no veu “cap projecte important” amb capacitat per garantir els 1.600 llocs de treball dependents de la instal·lació. El comitè de Nissan parla altre cop de 25.000 famílies, però no permet que les subcontractes tinguin veu a la taula de reindustrialització. Moltes subcontractes ja no participen a les mobilitzacions de Nissan. L’empresa, com també les administracions, saben que amb aquesta divisió –responsabilitat dels sindicats del comitè de Nissan- tenen les mans més lliures. 

On és l’esquerra sindical?

Durant molts anys en els congressos de la CGT, davant els tancaments, es rebutjaven els acomiadaments malgrat fossin indemnitzats, tot lluitant per la defensa dels llocs de treball. I va arribar un dels més grans com Nissan, i es va fer el contrari. La CGT estava en immillorables condicions per ser referent d’una part de la plantilla de Nissan i de les subcontractes. A més, era el primer sindicat i tenia la presidència del comitè d’empresa d’Acciona, la més gran.

Però la signatura de l’acord del 5 d’agost ensorrava qualsevol possibilitat i posava la CGT a l’ombra de CCOO, veritable artífex de la política sindical “unitària” i de pau social del comitè de Nissan. Fins i tot l’esforç del juliol en l’ocupació de Barna 3 per part d’Acciona, va quedar en no res. La manca d’un referent sindical a l’esquerra del comitè deixava la lluita de cada subcontracta molt aïllada. 

CGT s’havia agafat a la reindustrialització per intentar justificar l’injustificable acord del 5 d’agost i anunciava que començava una gran batalla. L’experiència sindical havia portat a no creure en aquestes paraules de bones intencions, que sovint no son més que fum. Sota la unitat del comitè de Nissan, la CGT renuncia a la seva pròpia proposta: la socialització de Nissan, que ni es defensa davant dels i les treballadores ni s’engega la campanya. Ara, la CGT també signa el comunicat del 31 de maig, on es demana al “Govern d’Espanya posar a disposició de la reindustrialització tots els recursos que siguin necessaris” També acceptarà que el diner públic es posi al servei dels negocis dels multinacionals? El temps s’esgota, però és imprescindible rectificar i sortir de l’atzucac.

I ara?

Amb la vaga indefinida de bombers i d’Aubay cal reactivar la coordinació de les subcontractes. Cada cop queda menys temps, però la batalla no es pot donar per perduda. L’única sortida és unir les lluites, sense deixar cap subcontracta abandonada i lligar-les a la lluita per una reindustrialització que garanteixi el manteniment de tots els llocs de treball, amb la presència a la taula de reindustrialització. Per nosaltres, la única sortida realista és la nacionalització de la planta per impulsar un projecte industrial públic lligat a la transició imprescindible en el transport, que respongui a les necessitats socials i respectuós amb el medi ambient. Es pot discutir si hi ha altres sortides, però el que no es pot justificar sota cap concepte és que no tots els i les treballadores siguin considerats/ades amb les mateixes condicions i se’ls negui el dret a que participin en el pla de futur de la planta de Nissan. 

I cal un pla de lluita, perquè sense lluita no hi haurà reindustrialització: treure el conflicte al carrer, implicar les institucions, convertir-lo en un conflicte social i polític. 

8 de juny de 2021
Josep Lluís del Alcázar