El 16 de desembre sortia l’últim vehicle fabricat a la línia 2 de planta de Nissan a Zona Franca. La línia 1 s’havia aturat una setmana abans i també ho feia la planta de Sant Andreu de la Barca i la de Montcada i Reixac. Dels 3500 treballadors/es, a 1 de gener quedaven uns 300 en tasques de manteniment i desmantellament. La multinacional se’n va sense fer gaire soroll, protegida pels 17 mesos de pau social signada pel comitè d’empresa, que han aïllat les lluites de les subcontractes. Se’n va quedant-se els 180 milions d’ajudes públiques i amb un cost pel tancament molt menor del previst. Se’n va i encara no està clar qui ocuparà els terrenys, ni quants llocs de feina generarà, però queda clar estaran molt lluny dels que s’han destruït Això en el marc de la brutal desertització industrial a Catalunya (prop de 14.000 acomiadaments el 2021). Que continua ara amb els pròxims tancaments de Malhe i Italco.

Aquestes últimes setmanes els nervis de la plantilla de Nissan es deixaven sentir davant la incertesa de la reindustrialització. El comitè convocava protestes per pressionar les administracions a cedir al xantatge del fabricant xinès Great Wall Motors (GWM), que exigia més diner públic per instal·lar-se a la fàbrica abandonada. Però, malgrat el Govern central i el de la Generalitat van augmentar les subvencions, el Consorci de la Zona Franca va abaratir el lloguer i el comitè estava disposat a renegociar l’acord laboral, el 13 de desembre GWM renunciava al projecte. Ara es prioritza el hub de descarbonització que encapçala QEV, amb d’una desena d’empreses de vehicles elèctrics i piles d’hidrogen. Diuen que crearien 1.800 llocs de treball en 4 anys a la planta, molt lluny dels 3.500 directes que generava Nissan.

Mentre, els i les treballadores de les subcontractes, que porten els mateixos anys que els de Nissan sota el mateix sostre, han estat mobilitzant-se. Algunes han signat acords amb indemnitzacions d’entre 45 i 55 dies, i compromisos abstractes amb la reindustrialització. El mes d’octubre s’agrupaven en el Moviment Alternatiu de Subcontractes (MAS), després de plantar-se al Parlament per exigir representació a la mesa de la reindustrialització, com té la plantilla de Nissan. Bones paraules a la Comissió de Treball i Indústria, també del Conseller Torrent, però cap concreció que els permeti estar presents a la mesa.

Com explica Roger Magriñá, bomber de ServiSecuritas, «quan se signa l’acord del comitè de Nissan, miren només per a ells –millors condicions d’acomiadament i reindustrialització- i es margina la resta». José Antonio Serrano d’Aubay (informàtica) recorda que “vem anar a la vaga indefinida a l’abril, amb altres subcontractes que no tenien acord, i les empreses sempre van jugar amb el divideix i venceràs, i a més el comitè de Nissan havia firmat la pau social no només per la plantilla sinó també per les sucontractes». Per Roger, “les subcontractes que tenien una incidència més directa a la producció van aconseguir algunes millores, sense arribar a les condicions de Nissan, els que no, res».

Lucia Bremer, treballadora de Tecnove (menjador) denuncia que “tenim un sentiment d’abadonament des del principi, i ara quan es tanca la nostra fàbrica -perquè era la de tots, no només la de la plantilla de Nissan- ens han tornat a tractar com a treballadors de segona, com si els nostres llocs de treball no tinguessin importància”. Perquè, com reflexiona Marga Ortega, treballadora de Snop (cadena de muntatge) “costa mobilitzar la lluita de les subcontractes, precisament, perquè les han creat per desmembrar el teixit obrer, per dividir-nos.”

Tots ells i elles destaquen que el més preocupant és la situació de les companyes i companys de més de 50 anys, que a diferència dels de la plantilla de Nissan no tenen la jubilació assegurada i que haurien de tenir prioritat alhora d’accedir als nous llocs de treball. Com recorda Marga , «no hi haurà una reindustrialització real sinó estem tots el que treballàvem sota el sostre de Nissan».

És molt greu que no hi hagut cap veu crítica entre els sindicats del comitè de Nissan (USO, CCOO, UGT i CGT). Una veu que denunciés l’acord de tancament com una derrota i una traïció a la lluita, i no cap “triomf històric de la classe obrera” com va vendre el comitè. Que es negués a dividir i a deixar abandonats als i a les treballadores de les subcontractes. Que rebutgés la pau social i cridés a la mobilització. Que expliqués que la promesa de reindustrialització sense mobilització es vendre fum. Que digués que els diners públics no són per donar a les empreses, i denunciés el xantatge d’aquestes i que no acabés fent front comú amb la patronal. Que exigís el retorn dels 180 milions d’ajudes públiques que s’havia embutxacat Nissan. Que rebutgés la proposta de Tess Defense per fabricar carros de combat, amb el suport del Govern PSOE-IU/Podem, que hi destina de1208 milions d’euros de diner públic. Que digués que no es pot deixar el futur dels i de les treballadores en mans de les empreses i que calia defensar un projecte industrial públic potent, garantint els llocs de treballs i la reconversió estratègica del sector per fer-lo sostenible econòmicament i socialment. I que fos un referent per frenar la sagnia de l’industria de l’automòbil. Que proposés una gran campanya de tota la classe obrera catalana, de la població, perquè sense indústria no hi ha futur.

Josep Lluis del Alcazar