... Quan el tinent Fernández rebia la informació del seu cap POSICIONAT al terrat de la Femca, li van començar a tremolar les cames:
- “Corb a cap de companyia: confirmada les nostres principals sospites, l’home de mitjana alçada, complexió atlètica, calb i d’uns 70 anys, és el perillós activista Vicente.”
- “Oh Déu meu!” Va exclamar el tinent Fernández que, per uns moments, va recordar al coronel Sam Trauman: “no volen acceptar el fet que s’estan enfrontant a un home que és excepcional en les lluites de guerrilles. És expert en armes de foc, amb el ganivet, amb les seves pròpies mans. No temo per *Rambo, temo per la vida de tots els seus homes”.
La brutal pallissa que va assestar el company Vicente a 4 dels seus millors homes, li va servir al tinent d’aprenentatge. Lògic que en la detenció de 5 manifestants a la Barriada del Rio de San Pedro, els sorprengués amb fortes mesures policials; 6 furgons!. Una simple citació judicial, hauria estat un error per a individus tan perillosos, més encara, podent haver-hi persones, introduïdes en la vaga del metall, que no pertanyen al territori i que formen part de grups organitzats (Pedro Fernández, delegat del govern central a Andalusia).
THE END

El valent policia (ja ens hauria agradat veure’l en un altre poble i en una altra època), porra en mà amagada a l’esquena, ulls d’odi que s’acarnissa amb el nostre company, sabia quan es va ficar a antidisturbis, com ho saben tots, que el 99% de la seva vida laboral l’anava a dedicar a apallissar al seu poble. El seu poble que és qui li paga i del qual probablement no sabrà res. No sabrà que darrere de cada bidó d’escombraries cremat, hi ha moltes històries que ens conten la vida de moltes companyes que sofreixen la violència de la patronal cada dia, la violència que no es du als tribunals perquè la policia no deté als seus amos.

Els jutges cecs, que veuen el món a l’inrevés que la resta del poble i que jutgen als agredits en comptes dels agressors, són culpables d’haver convertit la justícia en un ridícul teatre. No sé què fa més vergonya que 4 oncles com 4 trinquets, denunciïn per lesions a un jubilat de 70 anys o que un jutge accepti la denúncia. Ni saben ni els importa que seguir els camins de l’oficialitat i de la legalitat, ens ha portat al poble a la precarietat. La policia ens apallissa perquè sortim al carrer a demanar el que ens correspon per Llei i la Llei, ens condemna, per demanar el que ens correspon i ella no és capaç de donar-nos.

A Cádiz, les treballadores sortim al carrer EN DEFENSA PRÒPIA per a denunciar que les Lleis s’incompleixen. No necessitem ni vídeos ni detectius ni drons per a demostrar-ho, els torns de les factories o les dades que disposa el Ministeri de Treball, deixen clar que la Badia, està plena de pirates que ens roben de les nòmines els nostres diners i els nostres drets mentre la Justícia mira cap a un altre costat i el Govern no els envia la policia perquè els detinguin.

El govern incendiari que envia tanquetes a una barriada obrera a reprimir a un poble pacífic, és culpable de cada pedra que es tira i cada cristall que es trenca per no haver actuat quan es calciguen els drets de les treballadores i, també ho és, d’omissió de socors d’un poble que fa anys que demanant justícia a crits. El preu de 100 fanals no donaria ni per a pagar un cap de setmana dels quals gaudia Bárcenas o Rato als Alps Suïssos, ni per als implants de donya Leticia. El preu de 100 fanals no val la vida o la qualitat de vida de tan sols un dels meus companys que han hagut de fer les maletes o veuen com en les factories de Cadis fan el seu tercer grau carcerari invertit, on només van a casa per a dormir. Ens desarmen, ens emmordassen i després, ens envien als seus gossos de presa perquè ens apallissin. La nostra resposta no és violència obrera, és defensa pròpia i orgull de Classe.

Cantava Carlos Cano: “no sé per què et lamentes en comptes d’ensenyar les dents i perquè dius la meva terra a això que no defenses. Si en comptes de ser ocellets anessin tigres de bengala, a veure qui seria el *guapito de ficar-nos en una gàbia...”

Els gaditans, orgullós que les gaditanes responguessin a les pilotes de gomes des de les seves finestres amb clavells, i els eu test de regal, però se’ls ennueguen els talls del pont, caldria recordar-los que a Cadis NO ES VAN TANCAR les 3 drassanes perquè va haver-hi lluites, va haver-hi pedres, tirachinas, pneumàtics cremant... i quan deixem de lluitar, no sols han tancat les nostres fàbriques, fins i tot ens fan fora a poc a poc de la nostra terra amb hotels i apartaments turístics. La violència en les seves diferents formes però sempre abusant del poble. Acabar amb la indústria és expulsar a l@s gaditan@s de la seva terra. No és que els habitatges estiguin cares en la Badia, és que les nòmines estan molt barates.

Que no oblidin unes certes ments aburgesades de la capital i de la província: “Cadis ha aconseguit unir a la Classe Treballadora de mig món i ho han aconseguit, MAI HO OBLIDEM, com sempre, lluitant al carrer, tirant la nevera si fos necessari per a la finestra".

En el paper/tisora de la Lluita, la Classe Obrera assolirà una vida digna quan tinguem un treball digne i això ocorrerà quan el tirachinas tombi a la tanqueta.

Una Sola Lluita Una Sola Classe

COORDINADORA DE TREBALLADORS DEL METALL DE LA BADIA DE CADIS