Dos milions i mig de
manifestants, 195
manifestacions arreu del país.
Treballadors/es tant del sector
privat com del públic, aturats/
des, jubilats/des, estudiants
universitaris/àries, estudiants
de secundària i, en algunes,
també pagesos/es, totes les
generacions unides, amb blocs
unitaris d’empreses, hospitals
o escoles en vaga; una
mobilització que sobrepassa
les de finals de 2007 en defensa
del règim especial de pensions.
Una mobilització que, altre
cop, s’assembla a les de 2006
contra la CPE i la CNE. Això és
el que va passar el 29 de gener.
Buròcrates sindicals i
governants estan contra la
paret, afrontant una
mobilització que ara es pot
ampliar.

El desembre de 2008 empesos
per una base cada vegada més
descontenta i que rebutja cada
vegada més conscientment pagar
la crisi dels capitalistes, els i les
dirigents del conjunt de les
confederacions sindicals van decidir
fer una crida conjunta a una jornada
d’acció nacional i
interprofessional, sobre els salaris i
l’ocupació.

El crit s’ha fet sentir més del que
els buròcrates haguessin volgut. En
el període que va precedir el 29, les
crides convergents i àmpliament
unitàries es van multiplicar en
nombroses branques professionals,
inclosos –aquest detall és un signe
dels temps- els i les empleades de
la societat de borsa NYSEEuronext…

Des del 20 de gener, convocada
per un «col·lectiu contra l’explotació
excessiva» que agrupa més de 50
associacions, partits i sindicats, els
i les treballadores de Guadeloupe
estan en vaga general, i 5000 persones
van manifestar-se pels carrers
de Pointe-à-Pitre.
Des del dilluns 26, en algunes
universitats, els i les professores-investigadores
van decidir la vaga indefinida
contra la privatització de
l’ensenyament superior i de la
investigació.

El 29 de gener ha estat
efectivament una jornada de
mobilització pels salaris, per les
pensions de jubilació, per
l’ocupació, per la indemnització dels
i les desocupades, però també pel
dret a l’habitatge, per la regulació
dels i les sense papers, contra la
privatització de l’educació pública,
dels correus, de la xarxa de
ferrocarrils, etc.. contra la feina mal
feta als hospitals públics i la
privatització de la sanitat, contra el
desmantellament dels organismes
públics, com l’INSEE (estadística) o
la DGCCRF (competència i
repressió dels fraus), contra la
criminalització dels i les malaltes
psiquiàtriques.

El 29 de gener ha estat una jornada
de mobilització contra la
criminalització de l’acció sindical i
política, contra el control del poder
sobre la premsa escrita i audiovisual,
contra la mà de ferro que trasllada
les i els prefectes, funcionaris/àries
de policia i magistrats/de insuficientment
obsequiosos amb el
president de la República i els seus
amics personals, contra l’aliança de
l’arbitrarietat governamental i les
cabrioles de saltimbanquis de fira, una
aliança simbolitzada pel trio Sarkozy-
Dati-Lefebvre. Una jornada de
mobilitzacions contra un govern a les
ordres dels patrons de la CAC40 i les
altes finances, contra els costums
d’una cort en què la millor manera
de créixer és inclinar-se.

En una frase, el 29 de gener hi
ha hagut una mobilització, encara
limitada, contra la política del
govern, que obre la porta a la vaga
general i restringeix brutalment el
marge de maniobra de les
direccions sindicals i –és clar- del
govern. Certs comentaristes
temeraris fins i tot s’han arriscat a
parlar del 29 com d’una jornada de
vaga general.

En resum els dirigents sindicals
han precisat implícitament que no
s’ha tractat, si més no als seus ulls,
d’una vaga política: «que els partits
d’esquerra i altres partits donin
suport a les manifestacions és una
bona cosa, però la manifestació d’avui
és sindical i la seva sortida és sindical,
és a dir, que volem respostes
immediates del govern, de les
organitzacions patronals i dels patrons
a les nostres reivindicacions de la
declaració conjunta» (Maryse Dumas,
secretària confederal de la CGT, vídeo
CGT de la manifestació de París).

Certament, la presència del PS,
la LCR, LO, el PCF o la PdG forma
part de la campanya electoral cap
a les europees, però l’amplitud de
la mobilització trastorna tots els
càlculs electoralistes: és en el
terreny de la lluita de classes que es
jugarà l’acte següent. B. Thibault,
secretari general de la CGT, no
s’enganya i llança un avís urgent al
govern: «cal que el govern analitzi
què ha passat avui i no reaccioni en
calent, a partir d’una primera
impressió (…) La situació no és la
mateixa aquesta setmana que la
que hi havia fa vuit dies».

En efecte, la situació no és més
la mateixa. «En endavant, quan hi
hagi una vaga, ningú no se
n’adonarà», aquest és N.Sarkozy el
5 de juliol 2008 al CN de la UMP. El
29 de gener de 2009, per primera
vegada després de molt de temps,
N. Sarkozy ha desaparegut de les
pantalles de la televisió. El dijous 5
de febrer haurà de tornar-hi per dir
com proposa respondre a la
mobilització del 29 . Les direccions
sindicals, reunides el 2 de febrer, han
decidit esperar i tornar-se a reunir el
9 de febrer.

Mentrestant, en el moment que
nosaltres escrivim aquestes línies
(dimecres 4 de febrer), el primer
ministre ha presentat a Lió, el dia 2,
el detall del pla de «nou impuls per a
l’atac» del seu govern. La principal
de les contrareformes es manté, tal
com esperen els capitalistes. Pot ser
d’una altra manera? No.

En efecte, el càlcul de l’impe-rialisme francès és el següent. Raons independents de
la voluntat de la burgesia –l’efecte de dos dècades de lluites obreres i, per tant, el «retard»
en l’aplicació de les contrareformes- han fet que aquest país hagi entrat en la crisi amb
pèrdues en les condicions laborals menys importants que en els països en què ja s’ha aplicat
el calendari ultraliberal (Islàndia, Irlanda, Regne Unit).

La burgesia, el govern al seu servei, vol aprofitar aquest «avantatge competencial»
per imposar a la classe obrera tota una agenda de contrareformes a marxes forçades,
recolzant-se en l’onada de xoc actual. D’aquesta manera ells pensen sortir de la crisi
en una posició de força d’igual a igual amb les altres potències imperialistes, amb uns
costos salarials més reduïts, amb l’exportació a l’alça i les importacions en descens.
Però això és apuntar molt alt. Abans de res perquè, tot seguit a la recessió, l’espiral
de depressió amenaça d’encebar-se, cosa que tornarà a posar sobre la taula tots els
bons projectes de Sarkozy i els seus comanditaris. Després, perquè el 29 de gener ha
marcat una nova agudització de la lluita de classes, una nova sortida que s’expressa en
dos elements polítics de primer ordre.

En primer lloc, a Guadeloupe, després de 15 dies de vaga general, el moviment s’ha
reforçat i unes 65.000 persones van sortir al carrer el 30 de gener (el 15% de la
població), i tenen el govern en escac tot i les temptatives del ministre Jégo per dividir els
i les guadeloupenques i aïllar-les. Després, a Paris, el 2 de febrer, l’assemblea general
dels i les professores-investigadores de la facultat de la Sorbona de París ha llançat una
crida a una vaga indefinida i a constituir un comitè de vaga.

En fi, hi ha la possibilitat d’una convergència entre la classe obrera i la joventut, com
el 2006, però a un nivell molt superior: en una vaga general.
Els i les treballadores de Guadeloupe i els i les professores-investigadores mostren el
camí de la vaga general per doblegar el govern.

Groupe Socialiste Internacionaliste (GSI)

sección francesa de la Liga Internacional de
Trabajadores – Cuarta Internacional.