La gira imperial d’Obama per
Europa –empalmant una
darrera l’altra les cimeres del
G20 i l’OTAN i amb la UE i
Turquia- ha deixat clar, per si
algú en tenia algun dubte,
que és infinitament més
estètic que George W. Bush.
Per això Sarkozy, Merkel,
Lula, Berlusconi –ell, fins al
ridícul- o Zapatero –que,
mendicant altre cop, va
aconseguir colar-se i ser el
21 del Grup dels 20- es
barallaven per tenir-lo a
prop.

Una síndrome, d’altra
banda, que tampoc Chávez
ni cap altre socialista del
segle XXI va voler evitar dies
després a les amèriques.
Obama, fins i tot, ha pogut -
Bush des de feia anys
només podia aspirar a fotos
tan tristes com la de les
Açores- fer-se un bany de
multituds a Praga o jugar al
«Tengo una pregunta para
usted» en un poliesportiu
d’Estrasburg. El que no
queda tan clar és, tanmateix,
si alguna cosa substancial,
més enllà de la cosmètica,
ha canviat a l’Imperi ianqui
amb Obama.

El G20 de Londres havia de
servir per apaivagar-nos
escenificant que els antagonismes
entre imperialismes
passaven a un segon pla per
«refundar l’ordre mundial» i
treure el capitalisme
del pou de la
crisi. Quan la
premsa va preguntar
abans de
la cimera a
Gordon Brown
què n’esperava
per poder-la considerar
un èxit, va
respondre sense
complexos que
«que vostès
diguin que ha
estat un èxit». Zapatero
–el
v i s i o n a r i -
demanava un
Bretton Woods. I
potser van fer-li cas, perquè l’acord principal del
G20 no va ser cap altre que multiplicar
per quatre el pressupost
de l’FMI donant 1,1 bilions de
dòlars a l’amic socialistoide de
Sarkozy -Strauss Khan- perquè
seguís estrangulant economies a
còpia de crèdits i de «plans
d’ajustament». És a dir: posar
encara més guilles a vigilar les gallines. I si no que ho preguntin
als i les treballadores d’Hongria,
Letònia, Islàndia... les seves
darreres víctimes.

Certament Obama -com Zapatero
respecte Aznar, posem per
cas- és molt més estètic. I, amb
estètica i escenificació, pretenen
que ens quedem a casa mentre
el capitalisme està en bancarrota
i no paren de llençar en un sac
foradat el que nosaltres –i
nosaltres vol dir els i les
treballadores- produïm, per intentar
continuar garantint mentre
puguin beneficis per a les
patronals i el capital financer.

Mentre ens posen un atur que
puja desorbitadament al pit com
si fos una pistola perquè
renunciem a les condicions de
vida i de treball que tants
esforços han costat –des del
xantatge als i les treballadores de
Seat pel Q3 al xantatge del Plan
Retorno als i les treballadores
immigrades, els exemples del
ventall són nombrosíssims.

Però de Londres a Istanbul
passant per Estrasburg i Praga
una multitud de treballadors/es i
joves de moviments diversos va
recórrer els carrers d’Europa
d’oest a est assetjant les cimeres
per espatllar-los el pla. Tant de
bo, a cop de cimera o no, serveixin per accelerar l’escalada
de mobilització –que ja existeix,
i a França i a les seves colònies
més que enlloc-, d’organització
i de confluència. Ara ja ningú no
dubta de la profunditat de la crisi
del capitalisme. Poca gent creu
que Obama i companyia puguin
arreglar-lo. Però si
aconsegueixen apedaçar-lo una
vegada més, serà, com sempre,
a costa nostra i nosaltres en
sortirem pitjor. Va essent urgent
que construïm l’alternativa -que,
per nosaltres, és socialista.
Parafrasejant la cançó, els seus
problemes són les nostres
solucions.

I viceversa.