Qui podria imaginar que el 2009, els governs del món declararien
una nova guerra als Pirates? Mentre esteu llegint això, la Marina
britànica –a la qual donen suport els bucs de més de dues dotzenes
de nacions, des dels Estats Units fins a la Xina– estan entrant en
aigües de Somàlia per perseguir homes que encara veiem com a
vilans de circ amb un lloro a l’espatlla. Aviat estaran lluitant contra
bucs somalis i fins i tot perseguint els pirates en terres de Somàlia,
un dels països més trencats de la terra. Però darrere de
l’extravagància d’aquest conte, hi ha un escàndol per explicar. La
gent que els nostres governs etiqueten com «una de les grans amenaces
dels nostres temps» té una història extraordinària per explicar
–i una mica de justícia de part seva.

Els pirates no han estat mai
exactament el que creiem que són.
A «l’edat daurada de la pirateria» –
des de 1650 fins el 1730– la idea
del pirata com el lladre salvatge i
insensat que perdura fins als nostres
dies va ser creada pel govern
britànic amb un gran esforç
propagandístic. Molta gent corrent
creia que era fals: amb freqüència
la multitud els rescatava de la forca.

Per què? Què van veure aleshores
que nosaltres no veiem ara? Al seu
llibre Villains of all nations (Vilans de
totes les nacions), l’historiador
Marcus Rediker busca les proves
para esbrinar-ho. Aleshores, si
t’allistaves a la Marina Mercant o a
la Marina britànica –reclutat als
molls de Londres, jove i famolenc–
acabaves en un infern flotant de fusta.
Treballaves a tota hora en un
buc estret i mig mort de fam, i si
vagarejaves una mica, el tot
poderós capità t’assotava. Si
vagarejaves constantment, et
podien llençar per la broda. I després
de mesos o anys suportant això,
de vegades t’estafaven en la paga.

Els pirates van ser els primers en
rebel·lar-se contra aquest món. Es
van amotinar contra els seus
capitans tirànics –i van crear una
manera diferent de treballar a la mar.
Una vegada havien pres un buc,
els pirates feien fora el capità i
prenien totes les decisions
col·lectivament. Compartien el botí,
cosa que Rediker descriu com «un
dels plans més igualitaris del segle divuit per aprofitar els recursos disponibles
». Fins i tot acollien esclaus
africans i hi convivien com a iguals.
Els pirates van demostrar «de forma
prou clara i subversiva –que no
feia falta dur el buc de la manera
opressiva i brutal de la Marina
Mercant i la Marina britànica». És
per això que eren populars, tot i ser
lladres improductius.

Les paraules d’un pirata d’aquesta
edat perduda –un jove britànic
anomenat William Scott– haurien de
tenir eco en aquesta nova època de
pirateria. Just abans que el
pengessin a Charleston, Carolina del
Sud, va dir: «El que vaig fer va ser
per no morir. Em van obligar a ferme
pirata per sobreviure». El 1991,
va caure el govern de Somàlia, situat
al Corn d’Àfrica. Els seus nou milions
d’habitants han estat a prop de morir
de fam des d’aleshores– i moltes de
les forces més dolentes del món
occidental han vist això com una
estupenda oportunitat per robar les
provisions de menjar del país i abocar
els nostres residus nuclears als
seus mars.

Sí: residus nuclears. Quan va
desaparèixer el govern, arribaven
misteriosament bucs europeus a la
costa de Somàlia, abocant enormes
barrils a l’oceà. La població de la
costa començava a emmalaltir. Al
principi, van patir estranyes
erupcions, nàusees, i van néixer
nens mal formats. Aleshores,
després del tsunami de 2005, centenars d’aquests barrils abocats
i amb fuites van acabar a la riba.
La gent va començar a emmalaltir
de la radiació, i més de 300 persones
van morir. Ahmedou Ould-
Abdallah, l’enviat de Nacions Unides
a Somàlia, declara: «Algú està
abocant material nuclear aquí.

També hi ha plom, i materials
pesats, com cadmi i mercuri– o sigui,
de tot.» Es pot seguir el seu
rastre fins als hospitals i les fàbriques
europees, i es lliura a la màfia italiana
perquè se’n desfaci de la manera
menys costosa. Quan vaig
preguntar a Ould-Abdallah què feien
els governs italians per combatreho,
va dir amb un sospir: «Res. Ni
s’ha netejat, ni hi ha hagut
compensació ni prevenció.»
Al mateix temps altres bucs
europeus han estat saquejant els
mars de Somàlia del seu recurs més
gran: el marisc. Hem destruït les
nostres pròpies existències de pesca
per sobreexplotació –i ara volem
les seves. Enormes palangrers roben
cada any més de 300 milions
de dòlars en tonyina, gambes,
llagosta, etc. entrant il·legalment als
mars no protegits de Somàlia. Els
pescadors locals han perdut tot
d’una la seva font de supervivència,
i s’estan morint de gana.
Mohammed Hussein, un pescador
de la ciutat de Marka, a 100
quilòmetres de Mogadishu, va declarar
a Reuters: «Si no es fa res,
aviat no quedarà pesca a les aigües
de la nostra costa».

Aquest és el context en què han
aparegut els homes que nosaltres
anomenem «pirates». Tothom està
d’acord que eren pescadors
somalis corrents que primer van intentar
dissuadir amb llanxes veloces
als que abocaven residus des
dels palangrers o almenys cobrarlos
un tribut. Es diuen a si mateixos
els Guardacostes Voluntaris de
Somàlia –i no és difícil entendre per
què. En el transcurs d’una entrevista
telefònica surrealista, un dels
dirigents pirates, Sugule Ali, va dir
que el seu propòsit era «parar la
pesca il·legal i els abocaments a les
nostres aigües... No ens
considerem bandits dels mars. Els
bandits són els que pesquen, aboquen
residus i duen armes als
nostres mars.» William Scott hauria
entès aquestes paraules.

No, això no justifica la presa
d’hostatges, i sí, alguns són
evidentment gàngsters –
especialment els que han retingut
els subministraments del Programa
Mundial d’Aliments. Però els
«pirates» tenen un suport
aclaparador de la població local per
alguna cosa. El lloc web de notícies
independent somali WardherNews
va enquestar la població local sobre
la seva opinió del tema –un 70
per cent «va considerar la pirateria
com forma de defensa nacional de
les aigües territorials del país».
Durant la Guerra d’Independència
d’Estats Units, George Washington
i els pares fundadors van pagar
pirates per protegir les aigües
territorials del seu país perquè no
tenien marina ni guardacostas
propis. La majoria dels
estadounidencs els donaven suport.

Això és tan diferent?
Esperàvem que els somalis
famolencs ens miressin passivament
des de les seves platges o mars
enmig dels nostres residus nuclears
mentre robàvem el seu peix per a
menjar-nos-el als restaurants de
Londres, París i Roma? No vam actuar
quan es cometien aquests
crims -però quan alguns pescadors
van respondre interrompent el
passadís de trànsit del 20 per cent
del subministrament de petroli mundial,
vam començar a cridar sobre
la «maldat». Si de debò volem ocupar-
nos de la pirateria, n’hem
d’eradicar la causa –els nostres
crims– abans d’enviar els canoners
per eradicar els criminals somalis.

La guerra contra la pirateria,
també aquesta de 2009, la va resumir
un altre pirata que va viure i
va morir un quart segle abans de
Crist. El van capturar i el van portar
davant d’Alexandre Magne, que va
voler saber «què volia dir amb guardar
el mar». El pirata va somriure i
va respondre: «El que vol dir vostè
quan parla d’apoderar-se de tota la
terra; però com que jo ho faig amb
un vaixell insignificant, sóc un lladre,
mentre a vostè, que ho fa amb una
gran flota, li diuen emperador.» Una
vegada més, les nostres grans flotes
imperials naveguen avui però,
qui és el lladre?

Johann Hari

Global Research

Traduït al castellà
per a Rebelión per
Christine Lewis Carroll