“…Prenguem en primer lloc el moviment sindical. Aquí teniu Anglaterra!
En aquest país, el moviment sindical no només no és socialista, sinó que
en part fins i tot és un obstacle per al moviment socialista. Pel que fa a les
reformes socials, els “socialistes de càtedra”, els socialistes nacionals i
altres de la mateixa mena també les preconitzen. Quant a la
democratització, no hi ha res que no sigui específicament burgès. La
burgesia ja havia inscrit a les seves banderes la democràcia abans que
nosaltres. Aleshores què és el que fa de nosaltres, en la nostra lluita
quotidiana, un partit socialista? Només la relació d’aquestes tres formes
de lluita pràctica amb el nostre objectiu final. L’objectiu final és el que dóna
l’esperit i el contingut a la nostra lluita socialista i en fa una lluita de classe.
I, en contra del que diu Heine, quan diguem “objectiu final” no ho hem
d’entendre com aquesta o tal altra representació de la societat futura,
sinó com el que ha de precedir a qualsevol societat futura, és a dir, la
conquesta del poder polític.”

Rosa Luxemburg, Intervenció al Congrés Socialdemòcrata de Stuttgart,
1898.

A l’Estat Espanyol, la candidatura
d’Esquerra
Anticapitalista per a les
eleccions al Parlament Europeu
–impulsada per Espai
Alternatiu / Revolta Globalassenyala
al seu manifest la
“necessitat d’una alternativa
política anticapitalista l’única
lleialtat de la qual estigui en les
lluites i moviments socials, que
mai no accepti de participar en
la gestió del sistema...”, que
ara per ara no existeix. També
declara la seva disposició a
contribuir en la construcció
d’aquesta alternativa que
“arribarà a bon port si hi
convergeixen, des de les seves
pròpies experiències,
organitzacions i idees, que ara
ja comparteixen les crítiques
radicals i les lluites contra
aquest sistema, però encara
no un projecte polític
anticapitalista alternatiu”. La
fundació de l’NPA francès va
ser impulsada per la Lliga
Comunista Revolucionària
(LCR, l’equivalent d’EA/RG)
després de la seva dissolució a
la fi de 2008, i mostraria un
procés més avançat d’aquesta
proposta. I si així com a bases
de reagrupament ens sembla
que poden ser vàlids, com a
programa de partit hi estaríem
en contra.

Procés de lluites i mobilitzacions
amb efectes polítics

Les respostes dels sectors que reben
els cops de l’ofensiva econòmica són
desiguals, però innegables gairebé arreu
del món. A Europa, particularment
França travessa un ascens de les
mobilitzacions en els últims temps, des
de la derrota del projecte de Contracte
de Primera Ocupació amb les
multitudinàries mobilitzacions el 2006,
fins a les manifestacions i vagues recents
de milions de treballadores i
treballadors, i les llargues i massives
vagues generals a les colònies de
Martinica i Guadaloupe. Dues grans
manifestacions (el 29 de gener i el 19
de març), en què van participar milions
de treballadors/es i estudiants, van
mostrar el rebuig popular al govern de
Sarkozy. Les reaccions contra els
acomiadaments i tancaments de plantes
assumeixen formes desesperades,
com el segrest d’empresaris i incipients
ocupacions de centres de treball. Hi ha
vagues a correus i a la sanitat. La vaga
dels i les docents i investigadores
universitàries farà dos mesos i compta
amb un ampli suport estudiantil que
s’ha demostrat en manifestacions de
desenes de milers de persones.

Funcionaris oficials diuen que temen una
“rebel·lió juvenil”. L’esquerra sindical
creix, i els aparells del sindicalisme
burocràtic es veuen obligats a secundar
convocatòries que no desitjarien a
condició de mantenir el control sobre
els que ara manifesten la seva protesta
i disposició a lluitar. El retrocés industrial,
els acomiadaments, els
tancaments de plantes i les reduccions
salarials aguditzen totes les
contradiccions. I si bé les lluites es
mantenen encara en una fase defensiva,
cada cop són més importants, i es
preparen més les condicions perquè
apareguin noves direccions que les
condueixin amb plantejaments diferents
als de les actuals.

En el terreny electoral, els partits i
coalicions a l’esquerra del PS havien
arribat al 10,44% dels vots a les
eleccions presidencials de 2002.
Aquest percentatge va baixar al 5,75%
a les de 2007. El PCF no va arribar al
2%, amb 700.000 vots, i els Verds van
tenir un resultat inferior. Besancenot,
candidat de l’LCR, va obtenir el 4%,
amb 1.500.000 vots. Posteriorment,
en la campanya del referèndum sobre
la Constitució Europea, on va triomfar
el NO, Besancenot va jugar-hi un paper
destacat. En les eleccions europees se
li vaticina entre el 8 i el 16%.
Laurent Fabius, del PS, va advertir fa
poc sobre el creixement de
“moviments profunds i efectivament
radicals”. I no li falta raó.

Un important agrupament encara
per definir

En el que sembla ser un procés de
confluència significatiu de nombrosos
sectors en ruptura amb les direccions
tradicionals al calor de les lluites i
mobilitzacions, l’NPA compta amb més
de 9000 membres, davant dels 3000
que tenia l’LCR. La premsa francesa va
donar una cobertura excepcional a la
fundació de l’NPA –nom adoptat amb
el 53% dels vots dels i les assistents al
congrés de fundació, contra el de “Partit
Anticapitalista Revolucionari”, que va
aconseguir el 44% i va ser rebutjat.
Segons ‘Espacio Alternativo’, el seu
equivalent a l’Estat Espanyol, “amb la
creació de l’NPA s’intenta traduir en
força militant organitzada el suport
social i electoral de què gaudeix
Besancenot (…) per avançar en la
construcció d’una nova eina de combat,
adaptada al període històric actual”.

L’LCR ja havia plantejat la formació d’un
“partit ampli”, en el qual participessin -
segons les seves paraules-
“revolucionaris i no revolucionaris,
guevaristes, ecologistes, feministes,
antiglobalitzadors”. Els seus
destinataris (PCF, verds,
movimentistes) ho havien rebutjat en
nom de la reconstrucció de la “esquerra
plural” amb el PS. Però no van
aconseguir posar-se d’acord en un
“candidat anti-neoliberal únic” en les
presidencials de 2007. L’NPA rebutja
ara la fracassada experiència de
‘l’esquerra plural’ amb el PS i les seves
comparses, encara que durant molt de
temps va fer el contrari: l’LCR
encoratjava el vot a aquesta esquerra
plural, avui colpejada per la insuficiència
de la seva política davant de la situació,
i per l’important rebuig de sectors
significatius a la seva pràctica de pactes,
rebaixes i desmobilització. I,
efectivament, sembla que és un bon
moment per fer-ho. L’LCR ho fa, no
obstant això, dissolent-se com a partit
en un moviment ampli i per definir, i diluint
els seus plantejaments per satisfer tots
els sectors d’aquest moviment.

La proposta de l’NPA: difuminar la
línia entre l’anticapitalisme i
l’electoralisme…

En el document fundacional de l’NPA
poden llegir-se una gran quantitat
d’apreciacions justes sobre el
capitalisme i el desastre a què està
conduint la humanitat, o sobre les formes
i mètodes de dominació i
d’explotació, sobre els insults abusos
amb què exerceix la seva dominació,
etc. Però això pot llegir-se també en
infinitat de fullets i publicacions.
El document parla de la creació de
comitès i organismes de poder
alternatiu, però no sabem quina serà la
seva funció ni com s’organitzaran. Parla
també, juntament amb una sèrie de
nacionalitzacions, del control dels
serveis públics per part dels i les
assalariades i els i les usuàries, de la
democràcia a les empreses i de la
planificació i reorientació de l’economia
per al bé social enfront del benefici individual;
tampoc sabem gaire bé, pel
document, com es podran arribar a fer
aquestes coses.

Al document de l’NPA, els/les
immigrants són “persones” que
sofreixen la repressió i els abusos
antidemocràtics dels governants i de
l’Estat, i no entra a jutjar el paper que
juguen en el capitalisme actual, com a
treballadors i treballadores que són
producte de l’espoli imperialista dels
països menys desenvolupats i que formen
part de l’exèrcit de reserva de mà
d’obra per fer baixar sous i condicions
de vida i feina de tot el conjunt. Per
l’NPA, l’espoli imperialista sembla que
té, només, efectes ecològics.

L’NPA es pronuncia contra el seu
propi imperialisme, el francès, i contra
la Unió Europea i l’imperialisme en general,
i reivindica el dret
d’autodeterminació dels pobles i el
suport a les lluites d’alliberament nacional...
però no sabem si l’NPA defensa la
independència de les colònies franceses
actuals.

En el document, en fi, es parla una
mica de tot, barrejant reivindicacions i
caracteritzacions molt encertades amb
altres que no ho són tant, però sense
que sapiguem gaire a què ve tot això.
Al final no queda clar l’objectiu, què serà
el govern dels i les treballadores que
propugna l’NPA, quines seran les seves
tasques… si no és la solució particular,
un per un, de la infinitat de problemes i
desajustaments econòmics i
democràtics que engendra el
capitalisme. El Govern dels i les
treballadores apareix enunciat com
qualsevol govern burgès, com el que
ocupa el o la vencedora d’unes
eleccions quan es disposa a complir una
petita part del seu programa de reformes
i apuja uns quants euros el salari
mínim o les pensions poc abans de sortir
somrient al següent vídeo de promoció
electoral.

La defensa del salari mínim, o del dret
al treball, o la defensa de l’habitatge de
l’expropiació per part dels bancs, “en
un context d’esfondrament capitalista”,
exigeix reivindicacions i metodologies
anticapitalistes: repartiment de les
hores de treball, control de preus,
nacionalització sense compensació dels
bancs, de les grans companyies, control
obrer, planificació de l’economia per
posar-la al servei de les necessitats de
la societat, etc., i tot això, millor o pitjor,
és al document. Però, com fem avançar
les lluites actuals en aquesta direcció?
I, una vegada allà, quina forma de
govern i quin règim faran possible tot
això? Aquestes són respostes que ha
de donar un programa revolucionari i
que buscaran sense èxit molts dels i les
que sens dubte veuran en l’NPA una
alternativa al reformisme i la claudicació
dels dirigents actuals del PS, PC i els
sindicats tradicionals.

… renunciant a la dictadura del
proletariat, al trotskisme i al partit
revolucionari

La crisi capitalista canvia la
consciència de moltes maneres. Una de
les formes que pren aquest canvi és
l’anomenat anticapitalisme. En
l’anticapitalisme es barregen tot tipus
de corrents, fins i tot alguns que no ho
són. Els moviments antiglobalització o
els ecologistes no qüestionen la
propietat privada dels mitjans de
producció. I no diguem el govern i el
règim que la sustenten. Ells/es volen
“humanitzar-lo”. Per exemple,
l’anomenada ‘taxa Tobin’ dels Fòrums
Socials Mundials (reivindicació d’un
petit impost simbòlic en les
transaccions financeres per destinar-lo
a la lluita contra la pobresa), contribueix
a acabar amb el capitalisme? Aquest
és un dels motius pels quals un partit
revolucionari ha de delimitar-se amb la
màxima claredat en participar en aquest
tipus de moviments. Ha de fer-ho, a
més, per conservar la claredat en el
moviment –que tothom sàpiga qui és
qui i què proposa cadascú- i en el propi
partit, per evitar dissoldre’s. Perquè
aquests moviments són part de
processos transitoris que o ens
acosten a la lluita per la presa del poder
per part dels treballadors i treballadores
o ens n’allunyen. Però l’LCR es dissol
en l’NPA orgànicament i política per
voluntat pròpia.

Gran part dels ex dirigents de l’LCR
han expressat públicament que volen
que la nova organització no sigui
clarament trotskista, perquè cal ser
“més amplis” i “arribar a més gent”.
Aquesta declaració d’intencions exposa
clarament el camí que s’ha triat, que
condueix a l’electoralisme i la recerca
de “solucions” dins del sistema, encara
que intenti enunciar el contrari. Aquesta
renúncia als principis s’ha vestit amb la
necessitat d’innovar i respondre a noves
sensibilitats, arribant a coincidir amb
Chávez en el terme “socialisme del segle
XXI” i amb Iniciativa per Catalunya –
aixecada sobre les restes del PSUCen
el “d’ecosocialisme”.

Un partit revolucionari adapta el seu
programa a la situació històrica, però
no amb la finalitat de deixar-ne fora els
principis fonamentals i, com deia Rosa
Luxemburg, el seu objectiu final; sinó
per fer comprensibles aquests principis
i aquest objectiu a la consciència
imperant en cada moment. Aquesta és
la seva funció històrica. Però, pel rumb
que pren, l’NPA no sembla que estigui
disposat a complir aquest paper, sinó
que neix marcat per la mateixa confusió
i falta d’objectiu final que enforteix allò
que diu que combat.