A las darreres eleccions europees Iniciativa Internacionalista, un acord entre organitzacions sobiranistes i de l’esquerra
revolucionària, va tenir un important suport a Catalunya en nombre de vots, i més enllà va aplegar nombrosos actes amb gent
animada per la proposta. Des de Lluita Internacionalista, com a grup participant de la candidatura, hem insistit en la necessitat
de donar continuïtat a aquest acord-plataforma no només electoralment sinó en les activitats de la lluita de classe i dels pobles.
Ara es preparen les autonòmiques, el tripartit ja ha demostrat al servei de qui està. Donar continuïtat a l’experiència d’Iniciativa
Internacionalista, aplegant-hi més organitzacions, en un projecte que uneixi les reivindicacions nacionals amb les de classe,
aquest és el repte plantejat.

Els problemes pels treballadors/es continuen, en contrast amb el discurs oficial que anuncia la sortida de la crisi perquè s’acceptin
millor els EROs i els acomiadaments. Un nou allau d’EROs s’acumulen a Treball per aquesta tardor: ROCA, NISSAN, SEAT...
i cadascuna arrossega milers d’acomiadaments a petites i mitjanes empreses proveïdores. Les xifres de l’atur no deixen de
créixer, per a molts i moltes s’acaba ja el carnet d’atur i els 420 euros no resolen cap problema. I pel sector més explotat de la
classe obrera arriba una nova reforma de la Llei d’estrangeria que l’endureix. Mentre la patronal ha rebut ajuts públics milionaris,
els treballadors els queda pagar la factura. Aquest diner públic que no han servit ni per defensar llocs de treball ni per mantenir
les condicions, avui tornen a ser «invertides» a la Borsa per rellançar un altre cicle d’especulació.

¿Què ha fet el tripartit? L’esquerra institucional al Govern de la Generalitat, que normalment aplega el vot treballador, s’ha
limitat a explicar-nos que res no podem fer davant les exigències cada cop més crescudes de la patronal, a signar tots els ERO
que abans no s’han acceptat per part les direccions sindicals majoritàries, i a enviar-nos la policia de l’ecosocialista Saura per
reprimir les protestes obreres. Ho saben també els companys de Parcs i Jardins o de TMB, contra els qui la seva patronal
«d’esquerres» no dubta a colpejar un cop i un altre les direccions sindicals combatives.

No ha estat diferent la política del tripartit sobre els serveis públics: va avançar en la privatització dels CAP’s i de la sanitat
pública i ara ho fa de la mà de la Llei d’Educació de Catalunya, per abocar una quantitat encara més gran de recursos a
l’ensenyament privat, particularment el de l’Església. Com és possible que aquesta llei que ha provocat tres vagues generals
massives de tot el professorat de la pública i de tots els seus sindicats, no tingui al Parlament una sola veu que s’hi oposi en
defensa de l’ensenyament públic? Una Llei que CiU i el Secretariat d’Escoles Cristianes proper a Unió no haguessin pogut
somiar millor.

Però no és millor el balanç del tripartit en defensa de les llibertats nacionals de Catalunya. Les discussions sobre finançament no
són sinó la xocolata del lloro, i una manera d’enfrontar pobles. Només cal comparar les partides que avui volen repartir entre
autonomies per serveis socials prioritàriament amb les quantitats que han donat a la banca, a les grans empreses o les mateixes
que gasta l’exèrcit o les forces repressives, partides que l’esquerra institucional no qüestiona mai. El «café para todos» del Duc
de Suarez ha estat pensat justament per promoure l’enfrontament entre pobles i ofegar els drets nacionals d’Euskadi o Catalunya
en el marc autonòmic. Només cal veure l’enrenou que han organitzat per la consulta d’Arenys de Munt i la convocatòria de la
Falange. La repressió de l’Estat impulsa la reorganització del feixisme, ho hem vist a Nafarroa aquest estiu, ho veiem ara a
Catalunya. Encara més directament quan l’advocat que envia el govern ha estat reiteradament candidat de les Falanges.

Som a poc més d’un any de les eleccions autonòmiques, si no s’avancen per una resolució del Constitucional contra la reforma
de l’estatut. 23 anys de CiU van ser més que suficients per veure quines són les prioritats del partit de la burgesia catalana: una
política al servei de la patronal, de l’església i un pacte estable amb la monarquia a canvi d’una part del pastís. Com ho va fer
Cambó i la Lliga en els anys 20, per a la burgesia primer està la butxaca. Però n’hi ha hagut prou amb sis anys de PSC-ERC i
ICV-EUiA per veure que fan la mateixa política. Cal trencar la lògica del mal menor, cal avençar decididament cap a la construcció
d’una alternativa. Iniciativa Internacionalista proposava una plataforma basada en quatre eixos: l’anticapitalisme, la lluita contra
la monarquia i pel dret d’autodeterminació, la defensa dels drets democràtics contra la repressió i la llei de partits i la solidaritat
internacionalista.

Si des d’ara comencem a recomposar les forces que vam donar suport a I.I. i, sota
aquestes o noves sigles, unim forces amb els grups amb què compartim aquests
eixos, podem fer possible una àmplia plataforma en la qual ningú perdi la seva
identitat i construeixi una alternativa.